10-XII-92
Tenim una certa indústria cultural. I una nòmina d’escriptors aficionats que en viuen. Jo mateix n’he estat afavorit indirectament. Però el català, si vol ser una llengua normal, no pot ser una llengua d’aficionats, de segon ordre. Pere Gimferrer ho anunciava ja fa alguns anys, lúcidament i de manera bella, en una nota de dietari intitulada “De la necessitat dels mandarins” (13-XII-79).
És evident que necessitem una literatura “capaç d’interessar (des d’un punt de vista estrictament literari) tant o més que Borges o Lezama Lima, és a dir, com Foix o Ferrater”. Necessitem uns clàssics sense rival, d’acord. Però també pense que la literatura, com la llengua, és un instrument que millora amb l’ús. En col.loquial, diríem que com més la usarem més a punt la tindrem. Per tant, als mandarinats més o menys imprescindibles, a la necessitat de construir models dignes d’imitació i estudi acadèmic, s’hi afegeix la peremptorietat d’una literatura d’ús més corrent: groga, grisa, verda, roja i, sobretot, pornogràfica.
Sota la morera 