L’instrument que millora amb l’ús

10-XII-92

Tenim una certa indústria cultural. I una nòmina d’escriptors aficionats que en viuen. Jo mateix n’he estat afavorit indirectament. Però el català, si vol ser una llengua normal, no pot ser una llengua d’aficionats, de segon ordre. Pere Gimferrer ho anunciava ja fa alguns anys, lúcidament i de manera bella, en una nota de dietari intitulada “De la necessitat dels mandarins” (13-XII-79).

És evident que necessitem una literatura “capaç d’interessar (des d’un punt de vista estrictament literari) tant o més que Borges o Lezama Lima, és a dir, com Foix o Ferrater”. Necessitem uns clàssics sense rival, d’acord. Però també pense que la literatura, com la llengua, és un instrument que millora amb l’ús. En col.loquial, diríem que com més la usarem més a punt la tindrem. Per tant, als mandarinats més o menys imprescindibles, a la necessitat de construir models dignes d’imitació i estudi acadèmic, s’hi afegeix la peremptorietat d’una literatura d’ús més corrent: groga, grisa, verda, roja i, sobretot, pornogràfica.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s