Males companyies

Males companyies

Toni Mollà

Se m’oblida sovint com vaig descobrir alguns dels autors que ara més m’interessen. Unes voltes, els vaig conèixer per recomanació d’un conegut, d’una llibretera, potser per la ressenya d’un diari. És el que pense en llegir, llapissera en mà, Males companyies, el darrer llibre de Marina Garcés. Ben mirat, tant se val com va arribar Garcés a casa. Em fa l’efecte que va venir per a quedar-s’hi. Sempre a mitjan camí entre l’acadèmia i l’assaig especulatiu, la filòsofa ha esdevingut per a mi una referència. Una “mala companyia” si faig cas de la seua definició: “les males companyies acostumen a portar-nos per bon camí. No sempre és així, però sense atrevir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent nosaltres mateixos.”

Certament, més enllà de les conviccions heretades, de les presons més o menys il·lustrades que són, segons Albert Einstein, els sistemes d’idees, la nostra pròpia humanització aconsella de deixar de tant en tant les sendes velles i aventurar-nos per les travesses de les novelles. Al capdavall, la vida no radica només en la cadena de la seguretat sinó en l’aventura complementària que, amb les seues didàctiques provocacions, les fa flexibles. L’aventura del pensament que ens obliga a qüestionar les certeses donades per descomptat. Que ens prepara per a canviar d’opinió. Que ens fa militants de la impertinència amb nosaltres mateixos i que ens vacuna contra els mantres salvífics dels benpensants de la terra. Els pensadors com Marina Garcés –com Mark Fisher o David Graeber, com David Harvey o Kohei Saito, que tinc escampats sobre la mateixa taula– son finalment les males companyies que ens obliguen a pensar fora del rodal: que ens ensenyen a autoestranyar-nos i a créixer.

Com assegura la mateixa Garcés en un “pròleg” titulat magistralment “les veus indirectes”, ningú no pensa sol perquè, en realitat, sempre pensem gràcies als altres. Més enllà del mite de l’originalitat contra el qual ens alertaven les males companyies de Josep Pla i Joan Fuster, tots som fills de l’al·luvió, sediments de riuades successives que ens han fertilitzat potser sense ser-ne massa conscients. Reconèixer-ho o no, això depèn de la nostra manera de manifestar l’agraïment a aquella gent que ens han encès llumenetes enmig de les foscors. Què és la il·lustració –la “il·lustració radical” de què parlava Garcés en un llibre anterior– sinó aquesta llumeneta enmig de la tenebra del pensament màgic? “Les males companyies no s’escullen”, ens alerta Marina Garcés. “Són fruit de les trobades que no hem pogut evitar”. Benvingudes siguen perquè a sa ca casa venen –si és que hi ha cases d’algú.

No s’obliden de ser feliços –en males companyies si així els abelleix. I l’any que ve més.

POSDATA, Levante-EMV, 24 desembre del 2022.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s