Austrohongaresos per sempre

Austrohongaresos per sempre

Toni Mollà

L’editorial Austrohongaresa de Vapors, al capdavant de la qual hi havia Francesc Bayarri, ha decidit tancar el negoci. Set anys d’activitat els han portat a la conclusió que “el baix volum de vendes” fa inviable l’empresa. El tema em dol personalment però no m’estranya ateses les penalitats d’aquesta indústria en un país, propaganda al marge, sense interès en la cultura discursiva. Amb quatre exposicions, retòrica postmoderna i comboi de dolçaineta, servits. Mentre països semblants demogràficament inicien la transició cap a l’economia creativa –basada precisament en les indústries culturals– ací esperem que les bateries de cotxe i el turisme de sol i platja reviscolen un model productiu que és gairebé zombi. Els països nòrdics, França, Alemanya o els Estats Units tenen, per exemple, sectors culturals tan rellevants com la mateixa indústria automobilística i un impacte sobre el PIB que supera en tots els casos el 5%.

Fa uns anys, els Albatros de València van convertir-se en Cinemes Albatexas amb una oferta de pel·lícules originals o subtitulades al català. L’experiència, en la qual el cineasta Ventura Pons i alguns extreballadors de RTVV hi van posar molts recursos, va tancar al poc de temps també per falta de públic. Aquell tancament i el de l’Austrohongaresa demostren la feblesa d’un mercat i d’una societat –tan valenciana com vostès voldran– molt a prop de l’anorèxia cultural. Especialment, com és palès, si la dieta necessària exigeix passar per caixa. Per descomptat, les institucions podien dissenyar polítiques que no feren competència deslleial a les editorials privades ni que malbarataren actius en l’autopromoció dels seus responsables en el mercat espanyol. Però no cal buscar bocs emissaris. La falta de consumidors de cinema o de llibres en català demostra que el paisatge no dona per a més. Sense consum de productes i serveis culturals no hi ha llengua que valga ni comboi subvencionat que ho resolga. Com va assenyalar Adorno, la clau de la indústria cultural és “el principi de comercialització” i la demanda –la voluntat i capacitat de consum– en determina la viabilitat.

El redactor de necrològiques és un professional molt reconegut a la premsa americana. Necessitaríem un Christopher Lehman-Haupt, especialista del New York Times, per a interpretar la desaparició d’una editorial que ha publicat Oriana Fallaci, Kenneth Tynan o el llibre de Cyril García sobre Amado Granell, el valencià que va alliberar París. Pur servei públic. Això sense comptar la recuperació de les obres valencianes de Blasco Ibáñez o l’imprescindible Matar Joan Fuster del mateix Francesc Bayarri. Vistes així les coses, s’entén que l’editorial haja abaixat la persiana i que Bayarri haja passat a la clandestinitat: en realitat, el lloc (no necessàriament geogràfic) on viuen tots els expats austrohongaresos.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s