10-II-93
Els més soques acusen Joan Fuster d’assagista intuïtiu. I, correlativament, li retrauen la falta de no sé quines previsions.
És ben curiós: ¿no és precisament la intuïció –l’apunt agut i suggeridor– el valor suprem de l’assagista innovador? La intuïció constitueix, exactament, la passa anterior al mètode científic –al mètode: al paradigma. És el sentit que fa anar per davant els millors: per un camí o per l’altre, d’una manera potser inconscient i tot. A les fosques gairebé sempre. És potser un sentiment relacionat amb allò que alguns anomenen la intel·ligència innata –si això no és una contradictio in terminis.
Supose que deu haver una gran polèmica universitària sobre tots dos temes: sobre la intuïció i sobre la naturalitat de la intel·ligència. No ho sé. Insistesc: la intuïció deu ser una sensació, un pressentiment. O millor dit, la conseqüència d’alguna mena de sensació. Pel que fa a la definició d’intel·ligència potser hi ha més reserves i tot.
Un raonament antiintel·lectual? Tampoc no ho sé. Però, ¿què seria de la ciència sense la intuïció desperta i sagaç, lúcida i llesta de l’aprenent de científic?
Sota la morera 