Memòria de futbol i metralletes
Toni Mollà
Vaig arribar a la majoria d’edat jugant al futbol i assistint a reunions antifranquistes, dues vides paral·leles. No era gens fàcil combinar aquelles passions juvenils. No sabria dir quina d’ambdues era més clandestina. La política, més perillosa, per descomptat. El futbol, però, tenia el propi armari proteccionista davant dels oracles de les essències progressistes. De fet, en els rogles antifranquistes, ningú no gosava de parlar de futbol perquè el tema solia acabar amb anatemes despectius sobre el nostre grau d’alienació de vés a saber ara quines ideologies corruptores. Millor no parlar-ne, per tant.
El curs 1978-79, quan vaig començar a treballar de mestre, jo era també l’entrenador del Meliana CF. La temporada (i curs) 79-80 vam ser campions sense perdre ni un sol partit. Els més grans encara recorden un autèntic dream team de proximitat, no m’està bé dir-ho. Aquell equip, contra el que era normal a l’època, treia la pilota jugada des de darrere, amb una defensa de tres en línia i un lliure (Paco Ibi o Natxo, el Canari) per davant del Xato, que feia de marcador, i dos laterals de llança (Miquel Valls o Ribera, a la dreta, i Xulvi a l’esquerra) que feien el carril fins al banderí de córner –cosa que llavors a Europa només es permetia l’alemany Breitner. A la sala de màquines, vam ser dels primers a jugar amb un un mig centre (Paco Durà) atent a les cobertures del líbero i dels laterals quan se n’eixien cara amunt, sempre uns metres per darrere dels interiors (Sancho, Enric Blas o Miguelín). Davant, jugàvem amb dos puntes xafant la calç i eixamplant el camp (Jordi i el Trigo) o un davanter centre que fixava el centrals (Juan Cayuela), segons el partit. L’onzè jugador, el Puça, feia el que volia; és a dir, es penjava l’equip als muscles i ens feia guanyar cada diumenge, després de fer-me patir amb ponts i regats inversemblants que jo li retreia sense entusiasme.
La nostàlgia ja no és el que era, bé que ho sé. Però el 23-F, l’aniversari del colp d’estat de Tejero, sempre em porta a la memòria alguns efectes col·laterals de la bestiesa d’aquell malànima. Aquell 23-F era dilluns, i els mestres cooperativistes de l’Escola La Masia ens havíem reunit a ca Anna Devís, després de la jornada laboral, per aprovar els plànols definitius de la nova escola a punt de construir a Museros (l’Horta Nord). Reunits allà, ens vam assabentar que, a les 18.20, la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés dels diputats amb la intenció de fer retrocedir la societat espanyola a la foscor del franquisme. Robert, el marit de Vicenta, i Josep Cebrià, marit d’Anna, militants del PSAN, ens van comunicar la notícia quasi en directe. Vam dissoldre la reunió i cadascú va picar sola com va poder. Vaig anar a Meliana per l’horta. A Alboraia, un cotxe amb megafonia reproduïa sense parar el ban de Milans del Bosch. Vaig arribar a casa tremolant. Mon pare va tornar prompte de treballar, va apagar els llums de casa i va connectar la ràdio, que aquella nit va arribar a l’excel·lència professional. Vam sopar poc i supose que malament. Sense badar boca, esperant notícies, allà vam continuar fins que el rei d’Espanya va eixir per televisió, ens va mentir i ens va tranquil·litzar.
L’endemà dimarts, jo tenia entrenament del Meliana CF. Jugàvem a la 2a Regional, érem líders i, durant la temporada, només havíem empatat un partit, contra el Puig CF, i ens dirigíem de cap a la 1a Regional: com si diguérem la champions del futbol aficionat! Em vaig dirigir als jugadors i vam enraonar sobre el que havia passat a Madrid. Vaig suspendre l’entrenament de divendres següent i els vaig convocar a la manifestació de a la ciutat de València en defensa de la Constitució –una Constitució que jo no havia votat, vés per on! Dissabte, a les 9 del matí, l’endemà de la manifestació anticolpista, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador del Meliana CF encara no m’he aclarit per quines raons. Passats 15 anys, ho vaig escriure i ho vaig publicar com una nota de dietari dins de l’Espill d’insolències (http://tonimolla.cat/?p=383), un llibre que va rebre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta (Bromera, 2000) i que va alçar per diferents motius una bona polseguera entre l’opinió publicada del país. “Des de llavors, avui fa quinze anys” –hi vaig escriure sobre aquella destitució político-futbolística– “sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.”
Com una conducta consoladora, he anat acumulant una bona biblioteca sobre futbol. No era fàcil tampoc. Per aquella estigmatització pseudoprogre de què parlàvem, el futbol fins fa quatre dies ha estat poc present en la nostra indústria cultural. Molt poc a la literatura, menys encara al cinema. “El mundo intelectual siempre ha adoptado una actitud despectiva y arrogante con el fútbol y todo lo que este deporte desata como pasión colectiva”, va constatar Eduardo Galeano. “Por suerte, en los últimos años esta actitud ha cambiado”, hi va afegir, optimista militant, el mateix Galeano. Manuel Vázquez Montalbán va arribar a les llibreries i als quioscos com aigua de maig. Gràcies a ell, vaig saber que Albert Camus, un dels meus escriptors de referència a l’època, havia estat un bon porter de futbol i havia deixat frases lapidàries sobre la nostra passió compartida: “El futbol em va ensenyar el que després seria la vida”. Anys més tard, vaig aprendre que l’esport era present d’una manera normal a les lletres i la cultura anglosaxones i que alguns dels escriptors de la meua confraria preferida –Paul Auster, Philip Roth o Don DeLillo– són tan assidus als estadis de futbol americà com jo al continental. Roberto Fontanarrosa va posar-me en la boca la justificació definitiva: “Escribo de fútbol porque me gusta. Si me gustara el béisbol, escribiría de béisbol”. En el procés d’eixida de l’armari futbolístic, he aprés, gràcies a Nick Hornby i el seu Fiebre en las gradas, que podies arribar a ser un excel·lent periodista-escriptor sense abandonar la condició de supporter incondicional. En Juan Villoro vaig trobar la sentència definitiva que atorgava sentit a la meua vida ja fora de l’armari: “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos”.
Avui, 35 anys i dos dies després d’aquella destitució injusta com a entrenador del Meliana CF, em revénen unes ganes irrefrenables de fer l’alineació, de recordar als jugadors que no han de perdre mai els triangles de cobertura i asseure’m diumenge a la banqueta. Però el temps no passa debades. Em conformaré veient el Barça per televisió i em consolaré pensant que Messi passeja pels estadis el nom del meu amic Miquel Àngel Navarro i Gràcia, el Puça autèntic.
Sota la morera 