Elogi de la lentitud
Toni Mollà
Fa uns dies, va faltar Josep-Maria Espinàs, un mestre de la lentitud. N’he estat un seguidor fidel, i durant una bona temporada vaig tenir l’honor de compartir pàgina amb ell en un diari. Jo hi escrivia de tant en tant, Espinàs cada dia, sense descans. No sé d’on treia la fortalesa per a omplir tant de paper. L’observació de la gent i la vida quotidiana eren prou, segons confessava, per a encendre-li la inspiració i la creativitat. Un autèntic observador participant de la realitat en què vivia. Sempre obert de mires, allunyat de les posicions morals, ara tant de moda entre els nous puritans.
Josep-Maria Espinàs tenia una manera d’escriure que feia de l’anècdota una categoria. Les seues peces constitueixen per elles soles un “gènere” merescudament batejat, entre els periodistes proletaris, com “un Espinàs”. El resultat d’una manera de descriure el món que es correspon, si bé ho mirem, amb la lentitud com a actitud vital. Una actitud aparellada amb la tenacitat i la perseverança d’aquells que van a poc a poc precisament perquè van lluny. Per això l’obra d’Espinàs és tan miscel·lània temàticament com sostinguda en el temps.
Va escriure novel·les i narracions breus sempre ben rebudes en la cultura catalana i també en altres idiomes. Això no obstant, Espinàs ha estat sobretot un mestre del columnisme durant 35 anys ininterromputs i se n’han comptabilitzat més de 10.000 articles. En paral·lel, també un excel·lent entrevistador de televisió, amb programes “de conversa” produïts per a la Corporació catalana de radiotelevisió. Un format televisiu, l’entrevista en profunditat, que ha passat avall per l’evolució del mitjà i també de la societat. L’“Identitats” d’Espinàs a TV3 com l’“A fondo” de Joaquín Soler Serrano a TVE son residus d’una televisió impossible en l’actual mercat audiovisual. Però l’entrevista d’Espinàs a Joan Coromines com la de Soler Serrano a Josep Pla son expressions periodístiques amb regust de sobretaula després d’un dinar de cullera.
Al pas dels anys, he estat també lector constant de les proses viatgeres d’Espinàs. Unes proses concebudes sense presses, als antípodes literaris dels viatgers motoritzats que van simbolitzar Jack Kerouac i els seus amics fugitius del somni americà. Josep-Maria Espinàs no fugia de res ni de ningú. Només buscava la conversa plàcida amb el desconegut que trobava sense buscar-lo. Però, malgrat l’èxit de llibres “rurals” com Viatge al Priorat o A peu pel Comtat i la Marina, en el magnífic Temps afegit que tinc en lleixa d’honor, Espinàs va deixar escrit que allò que l’omplia de felicitat era el soroll d’una persiana de cafè que s’alçava a primera hora del dia en una ciutat desconeguda. És la darrera lliçó d’un centaure de senderista i flâneur, necessàriament complementaris.
Sota la morera 