Memòria urbana
Toni Mollà
Passejar per la ciutat és com fer-ho per un cementeri obert. Edificis i carrers que han desaparegut, botigues que han canviat d’usos. Pisos on vivien amics que han mort joves. Potser no és debades, com assenyala Lewis Mumford en el monumental llibre La ciudad en la historia, que l’origen de la ciutat siga el lloc on els pobladors encara nòmades soterraven els amics, coneguts i saludats. Curiosament, els cementeris copien ara les estructures urbanes, incloses les fites simbòliques. El Highgate Cemetery del nord de Londres o el famós Père Lachaise de París han esdevingut fins i tot atraccions turístiques. Karl Marx, que reposa davant d’Eric Hobsbawn, és una icona del cementeri londinenc. Balzac, Édtih Piaf o Bourdieu, entre el meu santoral, del parisenc.
Però les ciutats també són parcs esdevinguts refugi contra la invasió dels patinets incívics, places amables que espongen trames urbanes espesses, antics llits fluvials esdevinguts pulmons saludables o carrils-bici que connecten barris antics i milloren la idea multicolor de la ciutat moderna. Si el vianant-observador fora francès, com Alain Touraine, miraria el que la ciutat ha perdut amb la seua transformació. Però si fora britànic, com Anthony Giddens, fixaria els ulls en allò que s’ha guanyat amb els canvis urbanístics. Com que ja ha descobert que, a l’hora de passar comptes, tot entra en el pes, el vianant-observador navega entre la memòria i la recerca de les il·lusions boiroses que encara té per davant. Per això, el passeig per la ciutat de València –“València, quina paciència!”, que deia Fina Cardona-Bosch– té sovint una part de record i una altra de descoberta.
La Ciutat Vella és sempre l’espai de memòria on el vianant busca les cendres d’una educació fora d’hores transmesa per les tribus del Café de la Seu, els Tres Tristes Tigres o La Torna del sempre còmplice Angelito Puig. D’aquell mon d’ahir, només La Utielana, que continua servint plats de cullera, o el Café Lisboa del “calbinista” Toni Genoll, ens recorden que no cal arrasar el paisatge urbà per a sentir l’aire encara gratificant dels temps tardorals. En aquesta ruta sense rumb, el vianant s’allarga al Mercat de Mossèn Sorell, ara totalment desconegut. A la seua vora, en taula preferent de la Llibreria Ramon Llull, ja dins del carrer Corona, hi troba El fondo del Puerto de Joseph Mitchel, l’autor d’El secreto de Joe Gould i, al seu costat, ¿Le gusta ser malvado?, una vella entrevista de Peter Hamm a Thomas Bernhard. De retorn a casa, en la línia 3 del metro, immergit en pensaments que van i venen, el vianant mira d’entendre la connexió atzarosa entre València, el ventre de Nova York descrit per Mitchel i l’autoodi vienès de Bernhard.
POSDATA, Levante-EMV, 4/372023
Sota la morera 