Quina batalla de València?

(2a part)

QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

(2a part)

Toni Mollà

Fa unes setmanes, publicàvem ací l’article “Quina batalla de València?” http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8439/quina-batalla-de-valencia que qüestionava aquest concepte equívoc, i reflexionava sobre els interessos arrecerats sota un “valencianisme de concòrdia” suposadament equidistant entre el blaverisme tardofranquista i el valencianisme democràtic. Un concepte, el de Batalla de València,  la gènesi del qual se situa en l’anomenada Tercera Via valenciana i l’assaig De impura natione (1986) de Damià Mollà i Eduard Mira. Un llibre, irònicament premiat amb el Premi d’Assaig Joan Fuster, editat per Eliseu Climent i promogut per les xarxes de reproducció de discursos i interessos de la casa: associacions, casals, fundacions i revistes.

La campanya va tenir gran acollida als diaris Levante, dirigit per Ferran Belda, i Las Provincias de Maria Consuelo Reyna, parella responsable del periodisme tòxic que ha enverinat el país no sabem si fins a la metàstasi definitiva. Contra la norma de mercats complementaris que havien seguit fins aquell moment, els dos diaris van coincidir en aquella operació estratègica de deslegitimació del valencianisme il·lustrat i de suport a un neoregionalisme folkloritzant i neoconservador. Participaren de la campanya personatges tan valencianistes i desinteressats políticament com Rafael Blasco, ara empresonat, Paco Domingo, president de la rància Valencia 2000, David Serra, militant del PP encausat, Amadeu Fabregat, inventor del telefem valencià i inquisidor lingüístic, i un bon grup de joves dirigents del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) alguns dels quals ocupen ara càrrecs institucionals. La “tematització” mediàtica va convertir la “concòrdia” i l’”equidistància” en el centre del debat sobre el valencianisme i va preparar l’estigmatització d’aquells intel·lectuals, periodistes o professors que hi vam mostrar discrepància. En vaig ser un dels primers, després de la publicació de l’article “De Impura Natione: un fals debat”, al diari Levante (12/371987).

Aquell revisionisme antil·lustrat va arribar al clímax confusionari amb la proposta d’un “pacte lingüístic” centrat en les qüestions normatives i simbòliques de l’idioma sense cap esment a l’estatus social. Un pacte que va ser la llavor de la política lingüística del matalafer (fer i desfer) que s’ha imposat des de la creació de l’AVL. L’estratègia era calcada de la seguida a Galícia des de l’elaboració de les Normas de 80 i la promulgació del Decret Filgueira (1982) que va comportar l’arraconament dels sectors lusistes, partidaris de la integració de la comunitat lingüística del gallec-portugués i la consegüent blaverització –passeu-me el paral·lelisme!– de gran part de l’espectre sociocultural gallec. El fet va comportar la creació de nous lideratges en l’economia de la cultura gallega, que en van traure bon partit. Com sabem, el fang és l’hàbitat natural de les anguiles. L’hegemonia sociocultural impulsada per aquell galleguisme de la concòrdia va preparar el camí perquè Manuel Fraga primer, i Alberto Feijoó després, trobaren un discurs avalat intel·lectualment i que els legitimava com a partit “popular” de Galícia. Entremig de les dues glaciacions populars, un pacte passatger entre PSG-BNG que no va trobar vincles civils diferents als populars per falta, entre altres factors, d’un discurs singular de modernització cultural. Des de la consolidació d’aquella hegemonia cultural, el caciquisme gallec i suposadament galleguista no solament és el propietari de Galícia sinó també de les mentalitats de bona part dels gallecs. Un cas paradigmàtic d’allò que Noam Chomsky va anomenar la creació del “consentiment social” Yves Eudes “la colonització de les consciències”.

Al País Valencià, l’estratègia d’aquell neoregionalisme nascut de la Tercera Via va partir de la satanització de Joan Fuster i el fusterianisme, entés com a moviment abstracte i boc emissari de totes les projeccions freudianes dels sectors benpensants de la concòrdia. D’una banda, acusant Fuster i els fusterians d’uns suposats “excessos intel·lectuals” en contraposició al sentimentalisme primari de l’“autèntic valencià”: una mena de “bon salvatge” rousseaunià enamorat de les pròpies cadenes! De l’altra, subratllant l’oposicó valencià/català com a sinònim de vernacle/aliè que tant s’aplica al plànol macroideològic –els “fusterians” som, segons el tòpic neocon, radicalment d’esquerres i partidaris dels Països Catalans!– com al microlingüístic –com el cas del diccionari –normatiu!!!– de l’AVL, l’única pretensió del qual és que no es note que valencià i català són la mateixa llengua. Tota pedra fa paret per a “estrangeritzar” el “nacionalista d’arrel fusteriana”, que és un altre dels conceptes llancívols que fan servir els ideòlegs neoregionalistes per a convertir el catalanista valencià en “estranger”. En definitiva, una varietat soft de la xenofòbia blavera. No debades Vicent Bello va qualificar aquest comportament com a “neoblaverisme” en La pesta blava (1987). Fa uns dies, Francesc Viadel va fer una magnífica crònica d’aquest procés de banalització del mal blau i de culpabilització de la víctima en una documentada i didàctica conferència a la ciutat de València.

En aquesta mateixa línia argumental, el filòsof Slavoj Žižek recorda que alguns intel·lectuals occidentals van denunciar que Salman Rusdie havia “provocat” els musulmans amb el seu llibre Versicles satànics, la qual cosa convertia el mateix Rusdie en reponsable de la fatwa de l’aiatol·là Khomeini que el condemnava a mort. “De sobte”, remarca  Žižek, “el quid de la qüestió ja no era la fatwa, sinó la manera en què podíem haver excitat la ira dels governants islamistes de l’Iran”. El mecanisme de projecció de la culpa sobre la víctima és el mateix, i igual de repugnant en el cas de Salman Rusdie i de Joan Fuster i el fusterianisme. En un cas com en l’altre, l’argument inclou una autoculpabilització molt pròxima a l’autoodi per banda dels antics catalanistes, ara militants de l’equidistància cínica.

Aquest neoregionalisme de què parlem ha assolit, finalment, l’hegemonia discursiva dins de la diversitat de sensibilitats del valencianisme. Controlats bona part dels ressorts polítics institucionals i la majoria dels mitjans de comunicació, el conformisme panxacontent de la suposada “concòrdia” s’afanya a legitimar el vell obscurantisme blaver amb un relat de formes més amables que el mateix Viadel va englobar gràficament com el “valencianisme de comboi”. La retòrica de la conciliació hi juga un paper aixial, ja que el valencianisme oficial abdica de la veritat històrica que la meua generació va patir en carn viva, i també de la justícia reparadora que les víctimes d’aquella “Batalla” es mereixen. El resultat és una claudicació, en definitiva, del component “utòpic” del millor Fuster i, finalment, de la il·lustració davant de la política possibilita i epidèrmica que se’ns proposa com a projecte des del poder polític actual i la seua rodalia diguem-ne intel·lectual, només per entendre’ns. Un essencialisme de l’ordre i de la legalitat imposada que, paradoxalment, acusa els adversaris sistemàticament d’essencialistes!

Els “fusterians ortodoxos”, com els lusistes en el cas gallec, han estat assenyalats com els roïns de la pel·lícula. Els jutges de la forca corresponents, com en el western de John Huston, s’apliquen des dels seus càrrecs en linxaments a l’ampara de la llei sagrada contra aquells que ens desviem de paraula, obra o omissió de les santes escriptures. La brama neoregionalista s’estén dins mateix d’una part dels nacionalistes valencians els quals, com l’amic a què em referia a la primera part d’aquest article, s’han enamorat de les good manners dels senyorets de bona casa. El narcissisme patològic de l’orgull de ser valencians que ha difós una part del Govern del Botànic i la reivindicació d’un valencianisme acrític en són els darrers components. “No destruïm simplement els nostres enemics: els canviem”, va deixar escrit George Orwell a 1984.

Publicat dins del diari digital La Veu del País Valencià el dia 6 de desembre de 2016: http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8612/quina-batalla-de-valencia-2a-part

Ara, dins del meu llibre Escrits contra el silenci.

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

QUINA BATALLA DE VALÈNCIA?

(1)

Toni Mollà

Fa unes setmanes, vaig publicar ací mateix l’article “L’alta traïció del President Puig” (http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8214/lalta-traicio-del-president-puig?publicitat=true) sobre el poder de l’estigma com a arma llancívola en les discussions públiques. “Les acusacions contra el President”, hi assenyalava, “recuperen la pitjor cara de la dreta valenciana que, amb l’anticatalanisme xenòfob com a estigma contra les forces democràtiques, va generar, durant el tardofranquisme, una de les majors persecucions civils, intel·lectuals i polítiques de dissidents i heterodoxos de l’Europa democràtica. Una “cacera” que aquells que banalitzen el mal anomemen Batalla de València amb la intenció clara de traure’n profit de l’embolic i presentar-se com conciliadors d’un conflicte unidireccional.”

Vull subratllar aquelles afirmacions perquè un bon amic –jove militant de Compromís– em demana si no ha arribat l’hora de superar aquell “enfrontament civil”. Ho és, certament, sempre que es faça adequadament i convertim aquella crisi en una crisi de creixement i no en un pes mort. Com ho és també superar definitivament el que va representar la guerra civil, posem per cas. Tots dos conflictes van nàixer amb la mateixa intencionalitat d’alterar de forma autoritària el decurs democràtic i els canvis socioculturals que es preparaven en els respectius contextos històrics. Desgraciadament, tots dos conflictes encara són ben presents a la nostra vida pública –econòmica, cultural i política. Salvant les distàncies que el lector hi establirà, ni la societat espanyola ni la valenciana han treballat com hauria calgut en la superació d’aquells llastos. Per contra, en tots dos casos s’ha aplicat l’amnèsia obligatòria.

En el terreny de la cultura i la intel·liguèntsia, per exemple, Espanya no s’ha recuperat mai dels efectes obscurantistes del colp d’estat franquista i els anys de dictadura. Per la seua banda, el País Valencià actual continua esclau del colp d’estat ideològic que va representar l’èxit mediàtic, social i polític del blaverisme tardofranquista, que es caracteritza fonamentalment per aquell mateix obscurantisme antintel·lectual que va imposar el franquisme. El resultat de tot plegat és un país en el llindar del desenvolupament cultural, segons els indicadors habituals de nivells de lectura i consum cultural de la població, i la presència en la vida pública d’actors i factors clarament predemocràtics i premoderns, la influència dels quals condiciona sovint les polítiques públiques. En un cas com en l’altre, una conseqüència indesitjada per a la marxa del país és l’emigració de segments de població molt preparats, i també l’exili interior d’alguns dels millors cervells.

La funció social de l’estigma de què parlàvem és marcar i deixar fora de joc aquell que ha estat considerat dissident o simplement heterodox. L’estigma, escriu Erving Goffman, “inhabilita l’individu per a una plena acceptació social”. En el cas de la memòria republicana, els derrotats i descendents són acusats sistemàticament pels que van construir l’Espanya franquista primer i l’hegemonia discursiva de la transició després, de “voler reobrir velles ferides” cada vegada que intenten esbrinar –només esbrinar!– on estan soterrats, posem per cas, els defensors de la legalitat republicana. En el cas del blaverisme, l’elaboració d’un nou artefacte ideològic anomenat “valencianisme de la concòrdia” ha estat l’excusa per a posar en peu d’igualtat teòrica –que, en realitat, és ideològica!– els hereus del neofranquisme blaver amb els fills més o menys rebordonits del Nosaltres els valencians, amb perdó. De fet, la crítica abstracta contra els postulats de Joan Fuster és l’únic relat elaborat pels oracles de l’equidistància benpensant.

La trampa discursiva radica sovint en el repartiment de “culpes” de forma igualitària, com si tots dos sectors tingueren el mateix grau de responsabilitat en els conflicte generats i les consegüents tensions socials. En aquest context, el poder comunicatiu d’uns,  i l’espiral del silenci aplicada als altres, ha construït un relat d’efecte analgèsic segons el qual la virtut cívica no rau en la reivindicació de la il·lustració i la modernització sinó en l’equidistància entre els sectors que es disputaven l´hegemonia discursiva dels seus antagònics projectes socioculturals. Els mites del bilingüisme i l’hibridisme consubstancial al poble valencià han estat, per exemple, mantres l’objectiu dels quals era la colonització de les consciències dels dissidents del nous mainstream i, finalment, el consentiment analsègic, o pau del cementeri:  l’acceptació acrítica del marc conceptual i simbòlic dels vencedors, segons  G. Lakoff. Un discurs negacionista, al capdavall, de l’autèntica dimensió d’aquella persecució contra els estaments il·lustrats impulsada pel feixisme local i els sectors obscurantistes de la ciutat de València amb la complicitat del diari Las Provincias i sectors de la societat civil com Lo Rat Penat, la Junta Central Fallera o el València CF de Ramos Costa i companyia. Una mostra de la banalització del mal i la consegüent culpabilització de les víctimes, defensors d’un valencianisme il·lustrat dins de la cultura catalana.  

 Li diuen la “Batalla de València” en un intent d’equiparar botxins i víctimes. Una “discreta massacre” en va dir Josep-Vicent Marqués. Definir aquella persecució com una batalla és un insult als perseguits: professors, escriptors i demòcrates de tot l’arc ideològic poc disposats a creure que el futur havia de ser inevitablement com el passat: provincià i genuflex Com a bon “fusterià ortodox”, sóc partidari d’un país “sense himnes, sense banderes, sense visques”. En vaig parlar al llibre La utopia necessària. Nacionalisme i societat civil (Bromera, 1994), en què reivindicava un “nacionalisme laic” com a factor de creació de la nació entesa  com a societat civil i no (solament) com a estat. Ara bé: em crida l’atenció que unes institucions –com la Generalitat, les Corts i la majoria dels ajuntaments de la nova política– que hissen la bandera de l’arc iris el dia de l’Orgull Gai no s’atreveixen a penjar una senyera sense blau el dia 9 d’Octubre ni una bandera republicana el 14 d’abril. Es veu que, efectivament, no sóc suficientment transversal ni equidistant.

Publicat al diari digital La Veu del País Valencià el 9 de novembre de 2016: http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/8439/quina-batalla-de-valencia

Ara, dins del meu llibre Escrits contra el silenci.

http://vincleeditorial.com/producte/escrits-contra-el-silenci/

La màfia

“Sam Giancana menyspreava la classe política, per hipòcrita, però va posar tot el seu poder perquè Kennedy s’imposara a Nixon en les eleccions presidencials.”

 

Escrit avui fa 25 anys, dins del meu dietari Espill d’insolències (Bromera, 2000).

 

 

7-IX-95

 

M’agrada molt –com a lector, com a espectador– el tema de la màfia, el doble fons: el poder real.

Ahir vaig veure un excel.lent reportatge sobre Sam Giancana, el mafiós més poderós de Chicago. Tota una lliçó de política i de vida. En aquell temps, als EUA, un italià, com un polonés o un irlandès no era ningú ni podia aspirar a cap mena de mobilitat social. L’única solució era la delinqüència, el joc brut. D’ací va nàixer Sam Giancana. A poc a poc, segons relatava un nebot seu, es va convertir en un assassí compulsiu. Diuen que gaudia del patiment i de la mort dels seus rivals. Havia participat en els fets de Sant Valentí contra els enemics de Capone per a qui volia treballar. Amic íntim de Sinatra i de Batista, va tenir gran negocis a l’illa de Cuba, país que la màfia va convertir en casino i bordell. De fet, poc després que Castro derrocara Batista, el govern americà, per mitjà de la CIA i amb la col.laboració de la màfia, van intentar assassinar Castro. Va arribar a tenir un poder absolut sobre polítics, jutges i sindicats. A Las Vegas, a Chicago, a L’Havana.

Sam Giancana menyspreava la classe política, per hipòcrita, però va posar tot el seu poder perquè Kennedy s’imposara a Nixon en les eleccions presidencials. Giancanna ho va celebrar, perquè creia que havien guanyat ells –que havien guanyat gràcies a ell. John Kennedy, el pare de Robert i John, era, en realitat, un dels seus. O, almenys, així ho considerava Giancanna, perquè el patriarca dels Kennedy havia estat contrabandista. I va arribar a creure que els Kennedy eren seus i treballaven per a la família. Però, els Kennedy, desagraïts, li ho pagaren declarant la guerra a l’anomenat crim organitzat.

Ni la CIA ni la màfia estaven molt satisfets amb el president, segons va predir una cambrera a Nova Orleans, lloc on els grans capos tenien propietats. Poc després, JFK va ser assassinat. El 1974, Giancanna, vell, va ser expatriat de Mèxic, on vivia, als EUA. El 1975 va ser assassinat quan estava a punt de declarar en el juí sobre la conspiració contra Fidel Castro. Les preguntes queden en l’aire: Qui matà Kennedy ? Qui matà Oswald ? Qui matà Giancanna ? Qui és la màfia ?

Els professionals

“La revolución nunca fue pura ni perfecta. Nos fuimos a buscar otra causa, otro amor, porque sin amor, sin una causa, no somos nada. Nos quedamos porque creíamos, nos fuimos porque nos desencantamos. Hemos vuelto porque estamos perdidos. Morimos porque estamos comprometidos.”

Tinc anotat aquest paràgraf en la meua llibreta de citacions, al costat d’altres de Marcel Proust, de Robert Putnam, de Dennis Diderot i de Leonardo Sciascia, santoral de primer nivell. Deu fer mesos i potser fins i tot anys que la vaig registrar allà entre tan bona companyia, i allà s’ha quedat. L’he consultat de tant en tant. Però no crec haver-la fet servir mai perquè, en el seu moment, no vaig anotar a qui corresponia, malgrat saber-me-la de memòria. No m’agrada fer servir una citació sense l’adequada referència. A mitjan vesprada, l’acabe de reconéixer amb l’alegria de la retrobada, a la pantalla del televisor. Són paraules de Raza, el revolucionari personatge de Los profesionales, el western de Richard Brooks. M’he quedat més tranquil. Estava ben convençut que es tractava de la citació d’un clàssic de l’humanisme. D’un dels millors.

Pepe Biot

Escrit avui fa 25 anys.

Espill d’insolències (Bromera, 2000).

ESPILL

2-IX-95

Pepe Biot ens ha portat el quadre que li havíem encomanat. És, lògicament, un gran tronc d’olivera: un oli preciós que Marisa ha decidit que presidirà el nostre menjador. Aquest pany de paret ha estat buit des del dia que vam arribar ací, ara ja fa cinc anys, a l’espera del quadre de Biot. Marisa, la xiqueta i jo ens el mirem amb satisfacció: és una meravella, però no sabria dir per què. Supose que, en primer lloc, perquè és de Pepe Biot. I s’ha acabat.

Biot

I, en efecte, per a nosaltres, Biot és, abans que cap altra cosa, Pepe. I això mateix ja determina la nostra percepció de la seua pintura. Els nostres ulls no són objectius ni neutrals –ho confesse. Per a qui ens coneix, aquesta declaració de principis és una obvietat sobrera. Ben bé que ho sé. Però, ací, en aquest apunt circumstancial, m’enganyaria jo mateix si recorrera a la pirotècnia literària per a dir segons quines coses. Com ho faria ell si, per exigències de vés a saber què o qui, es dedicara a pintar gallines que ompliren de goig els menjadors de la coentor valenciana. La fidelitat a les conviccions té les seues espines. Però Pepe n’ha fet, d’això, una forma d’expressió personal.

La nostra relació és senzilla, sense connotacions de falsa grandesa, però amb un estret llaç d’afecte. I aquesta nota n’és una simple continuació. No hi cap cap mena de justificació més. No cal, perquè tampoc és cosa de compromisos. La nostra amistat no és formal ni aristocrtàtica. Som gent de poble, fills d’un context més o menys rural i més o menys modernitzats pels llibres, els viatges i, sobretot, les universitats que donen les converses entre amics.

La meua cultura artística és primària, de vol curt. En sóc un simple consumidor. Però només m’emociona l’obra calenta, l’obra sincera –si em passeu l’adjectivació. La de Pepe ho és, ben bé que ho sé també. No és un simple figuracionista. Però tampoc un esteta explorador de la llum i de l’ombra. La seua pintura és l’antítesi de l’universalisme provincià i de l’exotisme vulgar tan corrent entre les avantguardes oficials. És una pintura lligada a la nostra manera de ser, al gust que donen les coses pròximes. El tema, la forma o el color formen el triangle de la naturalitat, sense deliris de grandesa.

Pintar, per a Pepe Biot, és una manera de viure. Sempre l’he conegut igual com ara. Pintava cràters i llengües basàltiques quan els volcans eren el seu medi vital. I pinta, amb unes mans beneïdes, garrofers i oliveres. Perquè ara, entre els plecs milenaris dels seus troncs, és capaç d’expressar tota una cultura ben arrelada a la nostra manera de viure.   Demà vés a saber què pintarà. Ho farà, això sí, amb la mateixa franquesa d’esperit, amb la mateixa tenacitat de ferro que ho fa la gent de bé, amb una mentalitat oberta i un aire planer i modest: ple de vida. Nosaltres, purs aficionats a la grafologia literària, en deixem constància, si molt convé.