Austrohongaresos per sempre

Austrohongaresos per sempre

Toni Mollà

L’editorial Austrohongaresa de Vapors, al capdavant de la qual hi havia Francesc Bayarri, ha decidit tancar el negoci. Set anys d’activitat els han portat a la conclusió que “el baix volum de vendes” fa inviable l’empresa. El tema em dol personalment però no m’estranya ateses les penalitats d’aquesta indústria en un país, propaganda al marge, sense interès en la cultura discursiva. Amb quatre exposicions, retòrica postmoderna i comboi de dolçaineta, servits. Mentre països semblants demogràficament inicien la transició cap a l’economia creativa –basada precisament en les indústries culturals– ací esperem que les bateries de cotxe i el turisme de sol i platja reviscolen un model productiu que és gairebé zombi. Els països nòrdics, França, Alemanya o els Estats Units tenen, per exemple, sectors culturals tan rellevants com la mateixa indústria automobilística i un impacte sobre el PIB que supera en tots els casos el 5%.

Fa uns anys, els Albatros de València van convertir-se en Cinemes Albatexas amb una oferta de pel·lícules originals o subtitulades al català. L’experiència, en la qual el cineasta Ventura Pons i alguns extreballadors de RTVV hi van posar molts recursos, va tancar al poc de temps també per falta de públic. Aquell tancament i el de l’Austrohongaresa demostren la feblesa d’un mercat i d’una societat –tan valenciana com vostès voldran– molt a prop de l’anorèxia cultural. Especialment, com és palès, si la dieta necessària exigeix passar per caixa. Per descomptat, les institucions podien dissenyar polítiques que no feren competència deslleial a les editorials privades ni que malbarataren actius en l’autopromoció dels seus responsables en el mercat espanyol. Però no cal buscar bocs emissaris. La falta de consumidors de cinema o de llibres en català demostra que el paisatge no dona per a més. Sense consum de productes i serveis culturals no hi ha llengua que valga ni comboi subvencionat que ho resolga. Com va assenyalar Adorno, la clau de la indústria cultural és “el principi de comercialització” i la demanda –la voluntat i capacitat de consum– en determina la viabilitat.

El redactor de necrològiques és un professional molt reconegut a la premsa americana. Necessitaríem un Christopher Lehman-Haupt, especialista del New York Times, per a interpretar la desaparició d’una editorial que ha publicat Oriana Fallaci, Kenneth Tynan o el llibre de Cyril García sobre Amado Granell, el valencià que va alliberar París. Pur servei públic. Això sense comptar la recuperació de les obres valencianes de Blasco Ibáñez o l’imprescindible Matar Joan Fuster del mateix Francesc Bayarri. Vistes així les coses, s’entén que l’editorial haja abaixat la persiana i que Bayarri haja passat a la clandestinitat: en realitat, el lloc (no necessàriament geogràfic) on viuen tots els expats austrohongaresos.

Espill d’insolències

Darrers escrits de l’any 1992.

24-XII-92

Tomàs el Cínic, aquell personatge de L’escola dels dictadors d’Ignazio Silone ho diu d’una manera rotunda: “Una dictadura és un règim on els homes, en compte de pensar, citen. I citen tots el mateix llibre, el que és l’autoritat.”

Ara falta saber quin és!

28-XII-92

El sexe? En el sexe, com en tantes altres circumstàncies de la vida, la sensació més rutinària i universal és creure’ns desaprofitats.

30-XII-92

Va nàixer a València durant l’any 1492, ara ha fet els cinc-sents anys. En la seua biografia es reflecteixen tots els conflictes polítics que sacsejaren Europa i el món de la primera part del segle XVI. És l’època del descobriment d’Amèrica, de la conquista de Granada i la unificació cristiana, de l’expulsió dels jueus, de l’accés al papat del Borja Alexandre VI, de la creació de la Universitat de València i, sobretot, de la Inquisició.

Llegit i respectat per homenots com ara Montaigne, Descartes i bona part del repertori de la Il.lustració francesa, Joan-Lluís Vives és una autèntica fita del pensament modern. En una de les seues darreres cartes a Erasme, es lamentava del clima de crispació que l’envoltava: “Vivim temps difícils en què no podem parlar ni callar sense perill”.

I així fins ara mateix.

Males companyies

Males companyies

Toni Mollà

Se m’oblida sovint com vaig descobrir alguns dels autors que ara més m’interessen. Unes voltes, els vaig conèixer per recomanació d’un conegut, d’una llibretera, potser per la ressenya d’un diari. És el que pense en llegir, llapissera en mà, Males companyies, el darrer llibre de Marina Garcés. Ben mirat, tant se val com va arribar Garcés a casa. Em fa l’efecte que va venir per a quedar-s’hi. Sempre a mitjan camí entre l’acadèmia i l’assaig especulatiu, la filòsofa ha esdevingut per a mi una referència. Una “mala companyia” si faig cas de la seua definició: “les males companyies acostumen a portar-nos per bon camí. No sempre és així, però sense atrevir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent nosaltres mateixos.”

Certament, més enllà de les conviccions heretades, de les presons més o menys il·lustrades que són, segons Albert Einstein, els sistemes d’idees, la nostra pròpia humanització aconsella de deixar de tant en tant les sendes velles i aventurar-nos per les travesses de les novelles. Al capdavall, la vida no radica només en la cadena de la seguretat sinó en l’aventura complementària que, amb les seues didàctiques provocacions, les fa flexibles. L’aventura del pensament que ens obliga a qüestionar les certeses donades per descomptat. Que ens prepara per a canviar d’opinió. Que ens fa militants de la impertinència amb nosaltres mateixos i que ens vacuna contra els mantres salvífics dels benpensants de la terra. Els pensadors com Marina Garcés –com Mark Fisher o David Graeber, com David Harvey o Kohei Saito, que tinc escampats sobre la mateixa taula– son finalment les males companyies que ens obliguen a pensar fora del rodal: que ens ensenyen a autoestranyar-nos i a créixer.

Com assegura la mateixa Garcés en un “pròleg” titulat magistralment “les veus indirectes”, ningú no pensa sol perquè, en realitat, sempre pensem gràcies als altres. Més enllà del mite de l’originalitat contra el qual ens alertaven les males companyies de Josep Pla i Joan Fuster, tots som fills de l’al·luvió, sediments de riuades successives que ens han fertilitzat potser sense ser-ne massa conscients. Reconèixer-ho o no, això depèn de la nostra manera de manifestar l’agraïment a aquella gent que ens han encès llumenetes enmig de les foscors. Què és la il·lustració –la “il·lustració radical” de què parlava Garcés en un llibre anterior– sinó aquesta llumeneta enmig de la tenebra del pensament màgic? “Les males companyies no s’escullen”, ens alerta Marina Garcés. “Són fruit de les trobades que no hem pogut evitar”. Benvingudes siguen perquè a sa ca casa venen –si és que hi ha cases d’algú.

No s’obliden de ser feliços –en males companyies si així els abelleix. I l’any que ve més.

POSDATA, Levante-EMV, 24 desembre del 2022.

La cuina de Vicent Marqués

La cuina de Vicent Marqués

Toni Mollà

L’any 2018, Vicent Marqués va presentar el primer volum de la Història de la cuina catalana i occitana (Edicions Sidillà). Una enciclopèdia que recollirà en deu volums la tradició culinària que compartim valencians, catalans i occitans. Amb puntualitat de rellotge de sol, la setmana passada vam batejar-ne el cinquè lliurament a València. Arriba Marqués, com si diguérem, a la mitja part del compromís signat amb el lector el 2018.

Aquell primer llibre, per fer boca de manera suau, estava dedicat a “les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes”. El segon, a “les olles i les verdures”. Els posteriors, als “llegums, l’arròs i la pasta”, primer,  i en acabant al “peix, el marisc i els cefalòpodes”. A punt d’entrar en el cicle nadalenc, amb la mateixa  metodologia marca de la casa, enguany Vicent Marqués ens n’ofereix el volum dedicat al “bacallà, la carn i els menuts”: el més contundent de tots, comptador de calories en mà. Pura gola, llegit de manera encara superficial. Sort que la gola, pense entre mi, és un pecat ben vist fins i tot per les jerarquies eclesiàstiques –que no solen fer massa cas de les dietes light que imposa l’estetització postmoderna dels cossos.

És ja redundant afirmar que Vicent Marqués és un savi. Però convé recordar-ho ni que siga una vegada per any. Un savi subterrani, perdoneu-me’n la redundància, tan valenciana. Un escriptor que, encauat entre sa casa i les biblioteques monacals, porta més de quaranta anys estudiant la nostra història culinària i la cultura de la comensalitat que hi va aparellada. La història, ras i curt, vista amb ulls d’un investigador social als antípodes dels antropòlegs fascinats per l’exotisme. Ben mirat, Marqués, amb el seu treball calvinista, reivindica un futur per a la nostra condició cultural: la d’unes certes generacions d’éssers més postantics que postmoderns.

La Història de la cuina catalana i occitana és una obra extraacadèmica, titànica i personal. Però, alhora, una obra de divulgació cultural més aviat a la manera britànica que no a la francesa, per parlar de les dues tradicions intel·lectuals més pròximes. Un treball que és, finalment, un recull d’assajos. Què són les “monografies” dedicades a cada plat sinó assajos degudament recolzats en una saviesa acumulada de segles? Al capdavall, l’assaig no ha deixat de ser mai un gènere didàctic. Els assajos sobre la cuina són, per tant, pura pedagogia civilitzatòria, una reivindicació de la felicitat de la taula i de la civilitat il·lustrada que ens llegaren clàssics com Josep Pla, Nèstor Luján, Martí Domínguez o Llorenç Millo. Vicent Marqués, a mitja part del seu projecte biogràfic, ja forma part, per mèrits propis, d’aquest dream team de les papil·les gustatives.

L’instrument que millora amb l’ús

10-XII-92

Tenim una certa indústria cultural. I una nòmina d’escriptors aficionats que en viuen. Jo mateix n’he estat afavorit indirectament. Però el català, si vol ser una llengua normal, no pot ser una llengua d’aficionats, de segon ordre. Pere Gimferrer ho anunciava ja fa alguns anys, lúcidament i de manera bella, en una nota de dietari intitulada “De la necessitat dels mandarins” (13-XII-79).

És evident que necessitem una literatura “capaç d’interessar (des d’un punt de vista estrictament literari) tant o més que Borges o Lezama Lima, és a dir, com Foix o Ferrater”. Necessitem uns clàssics sense rival, d’acord. Però també pense que la literatura, com la llengua, és un instrument que millora amb l’ús. En col.loquial, diríem que com més la usarem més a punt la tindrem. Per tant, als mandarinats més o menys imprescindibles, a la necessitat de construir models dignes d’imitació i estudi acadèmic, s’hi afegeix la peremptorietat d’una literatura d’ús més corrent: groga, grisa, verda, roja i, sobretot, pornogràfica.