Meliana, el meu poble

Escrit ahir va fer 25 anys.

Espill d’insolències, Bromera (2000).

2-XI-95

Si ho mire sense cap mena d’esperit de campanar, el meu és un poble lleig, destartalat, sense cap racó digne de l’oda d’un poeta cultivat. A la vora mateix, n’hi ha que tenen molta més gràcia. Museros, per exemple, té un carrer major majestuós, farcit de cases a dues mans. Albuixec, Vinalesa o Massalfassar també han sabut conservar un aire rural que m’entendreix. Ja ho sé: són casos molt comptats. Però podíem haver-nos salvat, almenys en això, del convencionalisme adotzenat que ens governa.

I, tanmateix, tant si ho vull com si no, Meliana té, per a mi, un valor primari que em provoca una barreja confusa de sentiments. Al capdavall, és, abans que cap altra cosa, el meu imaginari sentimental més sentit, el món de les meues impressions més elementals. Meliana són uns albercocars a vora carretera plens de secrets i de descobertes; un dacsar, al camp del tio Parranda, farcit de malifetes i de sanguínies complicitats: uns horts plantats de vells somnis i de blanques fantasies.

Però tot això són, probablement, fantasies i al.lucinacions de l’esperit. Meliana, ja no és ni l’ombra del que fou. Destrossat obssessivament per algun apàtrida emocional, el meu poble s’ha quedat sense bona part del seu terme vital. El carrer del Lledoner, amb les seues cases modernistes, o la plaça de l’ajuntament, amb el magnífic casino, han perdut, en el curs dels anys, uns plàtans d’ombra centenaris per vés a saber quina classe de raons. El camí reial, que abans ens separava del món irreconciliable dels alienígens, ara és un carrer mitger compartit amb els nostres enemics atàvics i viscerals de Foios.

Ara per ara, al meu poble només hi trobe voreres assaltades pels cotxes i finques de sis pisos que projecten una ombra malaltissa sobre els carros que tornen, xano xano, de l’horta que ens alimenta. ¡ Ni l’ermita de la Mare de Déu s’ha salvat d’un cinturó de decibelis i de formigó !

I, en aquest solar que han convertit el meu poble, hi ha qui, com els meus pares, encara s’esforcen a prendre la fresca a la porta de casa. Avui mateix, mentre els acompanyava en una tertúlia impossible, entre el fum i el soroll infernal dels tubs d’escapament, de sobte, ha començat a ploure; i, com un llampec, m’he adonat que el carrer de ma casa, el carrer de la Font, tampoc és ja el carrer de la meua infància. L’aigua de la pluja s’escola sobre un llit negre i llis de quitrà suposadament cosmopolita i avançat, talment un carrer impersonal d’una ciutat sense nom, com una autopista de peatge que regalima tristesa.

Ben bé sé que tota reflexió sobre el pas del temps agafa un aire elegíac. Però ací, enmig de la pluja, quasi una quimèrica imaginació de nit d’estiu, ara em ve a la memòria, com un escenari de jocs infantils, un vell i sòlid empedrat que agermanava el meu amb els millors carrers de Barcelona, de Madrid, de Praga o de París, com he pogut veure de viatge pel món. I l’aigua de la pluja que ara corria carrer avall m’ha recordat aquelles pedres de formes antigues i gracioses, erosionades per les ferradures dels animals i les llandes de les rodes dels carros, d’una sòlida irregularitat,  que ja no existeixen, soterrades i entaforades per sempre més per una nova imatgeria papanata i forastera. I el fet, un detall de l’antigor superat gràcies als esperits progressistes que ens governen, em fa venir una enraviada tristesa melancòlica.

Jo he viscut ací, en aquesta cantonada, vora trenta anys. I ací, a la porta de la botiga de ma mare, davant de la Tenda Nova, vaig anar descobrint l’espai i el temps, els animals i les persones, a l’estiu amb el colp de sol sempre a la cara, a l’hivern arrupit en qualsevol racó sense gosar ni respirar, al voltant de càlides conques casolanes. I ací, a la porta de casa, en una vorera pacífica i fraternal, vaig menjar els millors caragols i els millors melons de la rodalia, immergit en una família de les d’abans, extensa i extrasanguínia: la família que atorgava un veïnat sempre solidari que vivia amb la clau de casa sempre al pany.

Ho recorde tot com un somni de perfecció impensada mentre l’aigua corre desbocada, mentre imagine, a cada banda del carrer, els recs de les vores, que ja no existeixen tampoc, sequioletes per on baixaven els dolls de l’aigua de la ploguda. Encara sent la seua remor sorda i vellutada des de la meua habitació les nits de tronada allà a l’entrada del setembre, quan el cel esclafia enmig d’un silenci nocturn i espés. I m’abandone al somni de resseguir la cal.ligrafia d’un paisatge urbà que ha passat avall. I m’enyore d’aquelles cases blanques de calç, discretes i modestes, algunes cobertes dels fullatge d’una parra o acompanyades de l’ombra d’una figuera, de les portes i finestres sempre polimentades com decoracions d’un paisatge sense igual i, sobretot, d’aquelles converses interminables, al llindar de les portes, en cadires de boga, alguns mig endormiscats, tots tranquils i satisfests, després de la jornada laboral. O l’entrada de fosc, la nostra boqueta nit, quan la gent tornava dels camps amb els carros carregats de melons estirats per uns cavalls airosos i lluents. I els xiquets que corríem a arreplegar si en queia algun dels colps d’aquell empedrat que ara evoque amb una tristesa industrial indecent. I sent xiular algun tren, potser l’arrosser de la una del migdia, que servia a les dones d’avís per abocar l’arròs a a la cassola.

I tot plegat em ve a la memòria amb una agradable i plàcida sensació de benestar, com una glopada màgica de felicitat inconscient. Era, almenys així se m’antoixa ara, un món ple de vida, però calmat, lent, d’un ritme biològic i enraonat que em fa posar els ulls en blanc.

Ara, sense demanar-me el més lleu permís, algú, des d’una miserable ineptitud municipal, ha amputat per sempre més una part de la meua infància. I, de retruc, un bocí d’una memòria col.lectiva malmesa en tots els fronts. La desaparició del nostre paisatge sentimental ens fa una miqueta més orfes i ens deixa una miqueta més desnortats.

Nosaltres, els sicilians

Escrit avui fa 25 anys.

Espill d’insolències (@Bromera), 2000.

29-X-95

Darrer diumenge d’octubre. Conversa amable amb Rafael-Lluís Ninyoles. M’insisteix que el País Valencià s’assembla més a Sicília que no a Catalunya. ¿ Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos sicilians ?

En efecte, Rafael-Lluís Ninyoles sempre ha mantingut “una cordial discrepància científica amb l’obra de Joan Fuster”.

La nostra guerra

15 d’octubre

Les nostres famílies perderen la guerra. Aquell fet els va determinar la vida més que cap altra circumstància. A ells i, ben mirat, a nosaltres. Les seues preocupacions vitals, després d’aquell daltabaix, van ser només alimentàries i materials. Les nostres, gràcies al seu titànic esforç, no hi tenen res a veure. Però ningú no és fill de perdedor impúnement, a poca memòria que tinga. Finalment, hem esdevingut “homes de carrera”, aquella categoria tan criticada per Pablo Iglesias des d’un antiintel·lectualisme malentès. La nostra herència està feta d’un gran esforç de privacions que mai no els agrairem prou. Els nostres pares, com la besàvia de la Kate Morrison d’A la vora del llac, la novel·la de Mary Lawson, intuïen que l’educació era un bé determinant. El sistema de classes actual és més permeable que el dels nostres pares, això també és cert. Però la nostra mobilitat social ha estat possible gràcies a l’educació; és a dir, al domini dels instruments intangibles que conformen això que diem la cultura. D’ací que atorguem –encara!– un valor totèmic als llibres i que, sovint, les nostres cases s’assemblen massa al que hauria de ser una biblioteca pública. “Estar ante una estantería llena de libros es como hallarse ante una presencia tutelar”, assegurava, amb raó il·lustrada, Abelardo Linares. Però ara sabem que el nostre creixement personal hauria exigit també alguna mena de mobilitat geogràfica, no solament literària.

Del meu llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

Mirades del país

14-X-95

 Sota els auspicis de l’associació País Valencià i Democràcia, es presenta la Història del País Valencià, d’Antoni Furió, un llibre que s’ho mereix.

El professor Alfons Cucó aprofita per a reclamar atenció intel.lectual sobre la figura de don Vicent Blasco Ibáñez. El professor Manuel Ardit la demana sobre la islamofília d’un cert segment de lletraferits conservadors. Antoni Furió ho fa sobre el segle XVII. Ferran Garcia reclama la condició de valencians per als nostres predecessors àrabs a les nostres actuals terres i reivindica el segle XIV. Pau Viciano contesta Manuel Ardit.

 Tots ells són eminents especialistes que saben de què va.

Finalment, Adolf Beltran, que no és historiador sinó periodista, es demana, amb una refinada malenconia, anglesa, educada, pròpia del XVIII, per la via valenciana a la modernitat. Per fi …

Del meu dietari:

Espill d’Insolències, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Elogi del present

13 d’octubre

Al marge de l’estètica dominant en la meua generació, tan partidària del nomadisme agitat i les relacions turmentades, jo gaudisc a mans plenes de la quietud i de l’encant de la vida sense estridències, del plaer cuit a foc lent. De la monotonia de l’anar-i-tornar, compassadament, però constant com les ones de la mar. De l’amable somriure per davant del riure obert i escandalós. De la delicadesa i de la discreció. Sóc d’aquella gent que creu que la felicitat i el plaer necessiten alguna mena de disciplina i, per tant, de disposició i de rutina. El progressisme d’obligat compliment és més espontaneista. Tinc, finalment, un desacord absolut amb aquella màxima de Simone de Bouvoir segons la qual el present no és prou en ell mateix. Més encara amb la complementària del seu contertulià Jean-Paul Sartre, a qui tant se li’n donava la felicitat perquè ell “volia fer alguna cosa que deixara empremta en el món.”. “Desconfieu dels tristos (…). Són absurds com un esternut, com un atac de tos, com un babau en aspirar un paper de cocaïna falsificada, com un boig que corre a la matinada amb el seu cotxe desesperadament, sempre desesperadament…” El consell de Nèstor Luján és profilàctic. En contra del que l’herència cultural ens tenia reservat, no vull creure que hàgem vingut al món a sofrir. Ni que el patiment a compte siga un passaport cap a una felicitat utòpica. “A Amèrica” –deia Chester Himes– “hi ha el convenciment que l’adversitat ajuda el negre a superar obstacles.” “Doncs bé” –afegia l’escriptor de Harlem– “estic absolutament convençut que sense adversitat jo podia haver estat moltíssim millor escriptor.” Per la meua banda, no he cregut mai que el patiment siga un camí cap al Paradís, que és la pitjor de les destinacions possibles. ¿A on es dirigien, sinó al Paradís, els avions que s’estavellaren l’11-S contra les Torres Bessones de Nova York? El Paradís, com tantes paraules sagrades, s’escriu sempre amb majúscules, lletres jeràrquiques, com sabem els fills de tipògrafs des que portàvem pantalons curts. “No sent sinó horror davant del conreu literari del sofriment que tant de moda ha estat aquests darrers temps”, va anotar William Somerset Maughan en els Cuadernos de un escritor. Per si no fóra prou, Marcial ja ens alertava que “els dies que desaprofitem, també ens els compten.” El lament de les pèrdues i de la suposada calidesa dels temps passats em sembla estèril. Però el culte al canvi per ell mateix sol engendrar subjectes patètics, com el hippy vell, la personificació més clara d’una contradictio in terminis. “El futur ens tortura, i el passat ens encadena”, va ensenyar-nos Flaubert. “Vet ací perquè se’ns escapa el present.” La negociació permanent amb un mateix és sempre la base d’una certa estabilitat. “Sería necesario leer cada mañana antes de empezar el día un par de páginas de Paul Léautaud a fin de afrontar la vida sin ninguna pretensión, ni énfasis ni ilusión,” escrivia Julio R. Ribeyro. Sobretot, si aquell matí has d’eixir de viatge.

Del llibre:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.