Vacaciones en el sur

Aquest article té 10 anys.

Com si l’haguera escrit ahir mateix …

DSC00273

Hace años que el viajero asumió, como el poeta, que la mejor Ítaca era aquel “norte, donde dicen que la gente es limpia, noble, culta, rica, libre, despierta y feliz”. Desde entonces ha dirigido sus estacionales escapadas hacia países y ciudades donde el estado del bienestar mimara a sus ciudadanos y el PIB estuviera por encima de la media europea. El viajero está ya en edad de merecer y un poco harto de los cuentos de la autenticidad y los folklores más o menos nacionales. Pero de vez en cuando, le acecha la nostalgia y se deja vencer por la retórica de un sur amable, próximo y sensual. “El Mediterráneo tal como era” es un eslogan invocado por varios destinos de higueras, olivos y alcornoques. Tras años de exilio turístico, el viajero ha recaído en la introspección a la búsqueda de aquel tiempo perdido entre los pliegues de la memoria. Y ciertamente en ese mar ha encontrado aquello de lo que escapó: ocupación intensiva del territorio, deterioro del espacio público y abuso del turista. Sentado en una terraza del barrio de Plaka en Atenas añora el frío acogedor de Noruega, sin ir más lejos.

Anuncis

L’ESGLÉSIA CATÒLICA I L’IMPOST DE BÉNS IMMOBLES

L’article, el vaig escriure a principi de la legislatura passada. Continua sent vàlid, per desgràcia …

maedeu

Sempre n’havíem dit “la contribució”. Des de la darreria dels anys 80, en diem Impost sobre els Béns Immobles (IBI): un impost directe “corresponent al sistema tributari local que grava el valor de la titularitat dominical i altres drets reals que recaiguen sobre béns immobles localitzats en el municipi que recapta el tribu”. Jo el pague als ajuntaments de Meliana i Massalfassar per sengles propietats en règim de béns de guanys. El pague i no sé ben bé per què, aquesta és la veritat. Com tants altres impostos d’aquest país tan intervencionista en matèria tributària i amb serveis de retorn tan limitats, no sé quina justificació tenen ni quina finalitat objectiva persegueixen. La meua “contribució” anual és d’obligat compliment ciutadà, i s’ha acabat.

Per amortir-ne la càrrega, els esmentats ajuntaments passen el cobrament de l’IBI en dues meitats, abans i després de l’estiu. Com si dues meitats foren menys oneroses que l’impost sencer. N’acabe de pagar la primera  –completament desmesurada en el cas de Meliana, més matisada en el de Massalfassar. Ara, a punt de pagar la segona part, no sé, insistisc, a canvi de què! Com que un s’acostuma a tot, allò que m’irrita a hores d’ara ja no és l’impost en ell mateix sinó el greuge comparatiu que en comporta l’aplicació:“la situació en la qual una persona, entitat, etc. rep un tracte pitjor que una altra que suposadament té els mateixos drets”. En el meu cas, davant del cobrament de l’IBI, em faig creus que, 41 anys després de la mort de Franco, l’església catòlica, d’acord amb la legislació formalment democràtica, estiga exempta (!) de la contribució al bé comú que, segons diuen, representa l’IBI.

Segons les dades disponibles, que són ben poques, l’església catòlica disposa de més de 100.000 immobles a l’estat. Si no n’estiguera exempta, hauria de pagar per damunt dels cinc milions d’euros anuals en concepte d’IBI. Alguns ajuntaments repartits per l’estat –pocs, no ens enganyem– els han passat els rebuts corresponents, però els arquebisbats hi han recorregut per la via del contenciós administratiu. Si més no, els ajuntaments han posat a la defensiva l’aparell catòlic i han denunciat públicament el privilegi de l’exempció. La comunitat autònoma de Navarra també va limitar aquest tracte privilegiat, limitant l’exempció als llocs de culte, de manera que l’església havia de pagar per la resta de les seues propietats.

L’alcalde Joan Ribó ha estat un militant laïcista contrastat i el seu partit, Compromís, sempre va defensar, mentre era a l’oposició, que les propietats de l’església havien de “contribuir” a la hisenda local com qualsevol altre mortal. Finalment, i malgrat totes les lectures possibilistes de la legislació vigent a l’estat, el Tribunal Suprem primer, i, en acabant, el Constitucional –garanties majors de l’ordenament jurídic espanyol– han confirmat l’exempció “política” de l’IBI a favor de les finances terrenals vaticanes.

Fa uns anys, l’associació Valencia Laica va realitzar un estudi segons el qual l’església catòlica era propietària de 1.253 immobles a la ciutat de València exempts de pagar l’IBI. Poca broma! Centre privats d’ensenyament, botigues de moda i fotografia, sabateries, aparcaments, botigues de reparació de màquines de cosir, restaurants, botigues de regal, tallers de reparació de bicicletes, fregidories, tallers de reparació de cotxes, casals fallers, agències immobililiàries, assessories fiscals, clíniques de tractaments estètics, perruqueries de cavallers, de dona i unisex, assessories fiscals, locals d’administració de loteria o pizzeries són alguns dels negocis oberts en immobles que l’església té arrendats a particulars o empreses i que, malgrat la seua activitat econòmica, continuen exemptes de l’IBI vés a saber per quina raó de Déu. Europa Laica ja va denunciar el “frau” que implica “declarar com a religiós un immoble que clarament no ho és”. Mon pare, que en la glòria dels descreguts descansa, em va ensenyar que l’església catòlica només havia de tenir competències “de teules per amunt”. En contra de la seua sàvia opinió, sembla que l’imperi més antic del món creix sense aturador en els sectors productius terrenals sense importar-li massa la tasca “pastoral” que s’hi realitze.

La parròquia de Massalfassar, per la seua banda, té llogada una part del seu Patronat a un restaurant. Em consta que la parròquia no paga IBI per aquell local, del qual trau un benefici econòmic. L’església de Meliana, d’altra banda, disposa del millor establiment del poble al carrer Sant Joan, un immoble, anomenat el Patronat, al qual el rector sol impedir l’entrada als xiquets no batejats o fills de parelles casades només civilment. Els ajuntaments respectius, tots dos amb alcaldies de Compromís, asseguren que no tenen competència per exigir el pagament de l’IBI. Certament, el tractament fiscal del qual es beneficia l’església està avalat pel Concordat entre l’estat espanyol i el Vaticà de 1979, la Llei 49/2002 de Règim Fiscal de les Entitats sense Finalitats Lucratives i la Llei Reguladora de les Hisendes Locals 2014. Hi ha l’exempció legal, però també una falta de voluntat explícita per banda de les institucions i dels partits polítics de canviar aquella realitat legal i, abans que això arribe, de fer-ne una aplicació igualitària entre tots els seus ciutadans. Un altre cas d’abdicació de les esquerres governants, que ben sovint s’assemblen massa als partits confessionals en la seua política pública respecte de l’església catòlica. Mentrestant, l’església, el cabet en la faena. Defensa de la Universitat Catòlica, lluita contra l’avortament i els drets civils de determinades parelles, etcètera. Ni que siga per això, no cal que ens agenollem i els paguem el beure en calze d’or!

Una RTVV anorèctica?

quina-televisio-publica

Vés a saber per què, avui de matí m’han telefonat tres col·legues periodistes demanant-me l’opinió sobre À PUNT, la radiotelevisió pública valenciana. Sobre la gestió d’À PUNT, concretament: gestió econòmica, model de programació, audiències, etc. He declinat amablement les tres invitacions per raons que jo considere òbvies. El “problema original” –si problema és– és el model d’empresa dissenyat per les Corts Valencianes durant la legislatura passada i tot el que implica l’ordenament jurídic de la llei que s’hi va aprovar llavors, inclòs el règim econòmic, el model neoliberal d’empresa, el pressupost, la tria dels òrgans directius, etc. No es tracta, per tant, ara de buscar un sol culpable o boc emissari d’un error estructural –si error és. Pel que fa a la Direcció General, no tinc res a dir. La va escollir un Consell Rector entre molts i qualificats candidats i és el Consell Rector qui n’ha de fer qualsevol avaluació de la seua pròpia tria, com la Junta directiva del Barça avalua l’entrenador, posem per cas. Pel que fa al Consell Rector, el van triar les Corts Valencianes i davant de les Corts han de donar explicacions tal com mana el marc legislatiu. Res a dir tampoc.

Per si té interès, ací els deixe un dels articles que vaig dedicar a la creació de la nova RTVV quan se’n discutia el model. Va ser publicar al Diari la Veu del País Valencià el 19 de febrer del 2016, fa més de 3 anys. Ací el tenen …

 

UNA RTVV ANORÈCTICA?

La política de comunicació és una classe de política. Convé recordar-ho ara que les Corts Valencianes miren de dissenyar un model de radiotelevisió pública. Com també que les polítiques de comunicació tenen una doble vessant sociocultural i econòmica. Els productes audiovisuals, per exemple, no són només mercaderies. Però faríem malament d’oblidar que la seua producció, distribució i consum determina, en bona mesura, el model productiu dels països postindustrials. Uns països inmergits, d’altra banda, en un entorn en què els fluxos comunicatius al·lòctons han esdeveningut, gràcies a satèl·lits i cables, més rellevants i tot que els autòctons. Els valencians, posem per cas, rebem centenars de cadenes de ràdio i televisió –amb les seues mercaderies culturals d’importació– però no disposem d’actors determinants per a la conformació d’un mercat interior i la consegüent indústria de mercaderies de proximitat.

Tot això és especialmente greu, tal com ha documentat el Col·lectiu Ricard Blasco en RESET RTVV (Ed. Onada, 2014) ja que els indicadors de consum cultural al País Valencià estan per sota del llindar del (sub)desenvolupament. Lluny de raons metafísiques sobre la “qüestió nacional”, aquesta situació explica que el país no haja generat mecanismes de consens imprescindibles per a la modernització social i econòmica. Com assenya Manuel Castells, “la identitat comuna no es construeix amb propaganda, mitologia o ideologia, sinó a partir de processos materials de convivència”. Al capdavall, la interacció dels membres d’una comunitat extensa no s’estableix pel contacte directe, sinó per mitjà de les xarxes que la tecnologia genera. La reobertura de RTVV és potser la darrera oportunitat d’un país desvertebrat per falta de densitat dels fluxos comunicatius: els “processos materials de convivència” de què parla Castells.

RESET

La importància d’aquestes reflexions s’engrandeix enmig d’una onada neoliberal que arriba fins i tot a la venerada BBC. El mateix sector audiovisual britànic –intencionadament reduït a la cottage industry—  està en peu de guerra davant de la “invasió” de productes facilitada per la liberalització dels mercats (desregulació, en diuen ells) i el discurs del free flow of comunication que legitima, finalment, el darwinisme cultural i econòmic nord-americà. David Cameron és, també en aquest aspecte, l’hereu de la parella Reagan-Thatcher que,  als anys 80, va engendrar una revolució conservadora que no s’acaba.

En aquest context, les polítiques de comunicació progressistes s’han de repensar com un servei essencial per a la redefinició dels models econòmics i també com una peça clau de l’Estat del Benestar que n’ha de fet de biga mestra.  La radiotelevisió pública –ni l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials– no pot deixar-se en mans privades (l’únic objectiu de les quals és el benefici a curt termini) sinó que ha de redissenyar-se amb voluntat estratègica des d’un sector públic potent.  Per això, la nova RTVV no ha d’emmirallar-se en models sense potencial industrial com ara la Public Broadcasting Service americana (PBS), irrellevant quant a la facturació econòmica i audiència, reservades a les networks privades –ABC, CBS, NBC i FOX– que es reparteixen el negoci.

La televisió pública no pot ser tampoc una televisió informativa per a les minories il·lustrades ni el refugi dels formats i els continguts que rebutja la televisió comercial. En primer lloc, perquè, tal com explica R.Williams, l’espectador no percep el missatge per franges de programació sinó com un flux continu i inacabat. En segon lloc, perquè només una graella generalista és capaç d’atraure recursos econòmics que complementen el finançament públic. I, finalment, perquè la fortalesa del sector audiovisual privat depén de la capacitat de demanda de la radiotelevisió pública, al capdavall el seu primer client.

Una RTVV anorèctica no podria competir, per tant, amb les cadenes privades i, com la PBS americana, jugaria en les escales baixes de l’audiència, generaria encàrrecs de costos baixos i impossibilitaria, finalment, la maduració del sector privat, tant en les escales salarials dels seus treballadors com en el volum de la seua capacitat empresarial. Contràriament al que reciten els apòstols neoliberals, la millor garantia de creixement del sector audiovisual valencià és una RTVV forta econòmicament i amb audiències altes. De fet, el repte de la nova RTVV i del sector audiovisual privat és trobar sinergies i economies d’escala de les quals se’n beneficiarà tota l’estructura econòmica del país. Les polítiques neokeynesianes que els partits del Pacte del Botànic reciten per a altres sectors productius són  la millor recepta per a orientar les missions culturals i econòmiques de la nova RTVV.

Des d’aquest punt de vista, és impossible d’entendre la frivolitat de les Corts en excloure de les compareixences per a dissenyar la nova RTVV els extreballadors de la mateixa RTVV i també la MESAV, la major associació professional del sector valencià. Uns i altres són els actors imprescindibles per al redisseny d’una RTVV que atenga aquella doble faceta econòmica i cultural que esmentàvem adés. Ningú millor que ells coneix el sector, les seues debilitats, però també les seues fortaleses, les seues amenaces i les seues oportunitats. La seua absència de les Corts denota, d’altra banda, la nul·la voluntat de resoldre el conflicte laboral generat pel tancament de RTVV, és a dir, diguem-ho clar, la nul·la voluntat de reobrir RTVV! Quant al bandejament de la MESAV, tot fa sospitar que els partits del govern, lluny de buscar aquelles sinergies público-privades pròpies de la socialdemocràcia, opten per una desfilada de compareixents de biaix clarament neocon,  en alguns casos obertament freakies. Una cosa i l’altra no presagia una RTVV capdavantera d’un sector econòmico-cultural que lidere la “invenció” d’un nou país i que genere un teixit productiu al voltant de la creativitat de les seues indústries culturals.

Com dèiem, la política de comunicació és una classe de política. Senyors del Govern Valencià, amics del Pacte del Botànic, no caiguem en l’error de fer la política de l’adversari com tantes altres vegades ha fet l’esquerra valenciana quan ha tingut la possibilitat de governar.  Els més vells encara recordem com la gestió d’Amadeu Fabregat, nomenat per un president socialista, va crear el model de televisió que el PP va perfeccionar.

 

Banderes del passat

ORGULL GAY

Un article de l’any passat, publicat al desaparegut diari Jornada.

Podia publicar-lo avui mateix.

0_002

Com a bon “liberal addicte al Manifest Comunista”, Joan Fuster es delerava per un país sense banderes, visques ni himnes. Però ell mateix s’afanyava a remarcar que estàvem condemnats a reivindicar algunes d’aquestes icones com a contraverí davant dels efectes de les banderes, els himnes i els visques dels “altres”. Mentre esperàvem la utopia fusteriana, els seus apòstols vam assumir que totes les revolucions eren la mateixa perquè tots els poders es reproduïen dins de cadascun dels seus factors constitutius: classe, nació, origen, gènere, pràctica sexual o lingüística, posem per cas. En aquella cosmovisió, filla de la modernitat, el binomi esquerra-dreta dividia de manera diàfana els mons pensables i possibles entre dues alternatives antagòniques.

Frontdeguerra16d'agost2013021[1]

Precisament per això, els partidaris de la construcció d’un país sense banderes, sense himnes ni visques vam assumir totes les banderes de l’Arc de Sant Martí. El seu cromatisme plural simbolitzava el compromís d’unes generacions amb la llibertat individual i la igualtat col·lectiva –els dos pols entre els quals ocorre la vida i també la política. Potser també per això, ens sentim tan orgullosos que la bandera multicolor de la diversitat i la inclusió, l’esperança i la pau entre persones i pobles presidisca aquest dies les façanes de les institucions valencianes, inclosa la Generalitat. Per la mateixa raó, ens estranya tant que les úniques banderes que no tenen lloc ni dia en els pals i els balcons d’aquestes institucions són la quadribarrada i la republicana, les banderes que simbolitzaven totes les utopies.

Publicat el 28 de juliol al diari Jornada.

 

Elogi de la infidelitat

Des de fa uns mesos, col·labore, amb regularitat quinzenal, al suplement POSDATA del diari Levant-EMV, editat a València. La columna CAFÈ L’INFERN està dedicada de forma genèrica a temes culturals, en un sentit molt ampli. Ací en teniu la desena col·laboració.

CAFÈ l’INFERN (10)

 

IMG_2622

Fa vora 20 anys, Francesc Bodí va publicar a l’editorial Bromera un magnífic llibre de títol explícit i contundent: L’infidel. L’escriptor de l’Alcoià –el personatge inventat per l’escriptor de l’Alcoià, vull dir– s’hi preguntava en quin punt de la vida va començar a ser infidel amb ell mateix. Una cavil·lació incòmoda, segons la meua manera de veure les coses –la vida, vull dir. Un esbarzer de molèsties i de malentesos dels quals convé fugir-ne com de la pesta. Però les preguntes convé contestar-les, ni que siga literàriament.

A aquestes alçades, ja hem après que ni la seguretat de la tradició és un valor tan infalible com havíem cregut ni la utopia és sempre una destinació de càlida acollida. El curs de l’existència imposa rectes i embranzides, però també revoltes i aturades, silencis asfixiants, complicitats inconfessables, arrancs d’entusiasme i autoenganys protectors. Massa que ho sabem a força de caigudes i de noves il·lusions, de relacions incondicionals i de traïcions inesperades. La vida –i gràcies!– són també lectures, pel·lícules, viatges o relacions ambivalents que t’obliguen a qüestionar-te els teus orígens sacralitzats i les respostes automàtiques a preguntes que no coneixies. Que t’espenten a la reinvenció o que se t’engulen en el conformisme com les arenes movedisses. “Qui perd els orígens perd identitat”, canta Raimon. I en efecte, l’atzar genètic ens condiciona més del que voldríem perquè ningú no naix en el buit social. Joe Biden, mà dreta de Barack Obama a la Casa Blanca, s’ha vantat recentment dels seus orígens humils i de ser el senador més pobre del Capitoli. Biden, amb aquest relat, vol recolzar la seua candidatura a la presidència dels Estats Units d’Amèrica perquè la millora social –el canvi– encarna la part més substanciosa de l’american dream. Però, entre nosaltres, hi ha qui amaga com una vergonya de qui és fill i en quina casa el van parir. Però també, país maniqueu, qui ho reivindica com una denominació quasi tel·lúrica que aporta noblesa. In no other country on earth is my story even possible, va declarar precisament Obama durant la campanya que el va portar a la Casa Blanca.

El hombre no tiene raíces sino piernas”, li agradava repetir a l‘actor Paco Rabal. I aquest és, sense dubte, un del nostres debats més encarnats, a cavall entre dues pàtries –orígens i utopia necessària– que, en realitat, no ho són. La incomoditat, finalment, és la nostra única seguretat –l’”arrelament dels dubtes” de què parlava el mateix Raimon en una de les seues millors cançons. La vida, finalment, és un viatge sense Ítaca, per molt que hàgem tardat a descobrir-ho. La brevetat de la plenitud més o menys il·lusòria, l’enyor d’una llar a la qual no es por tornar perquè ha deixat d’existir i les cicatrius de la memòria són el nostre únic patrimoni. De camí, en lluita contra el perfum ensucrat de les paraules majúscules, hem aprés –idees metafísiques a banda– que la transgressió és una necessitat terapèutica i l’única via de creixement. “Jo no he canviat mai de camisa”, sol dir un dels meus millors examics, com si l’aire dels temps no l’haguera ni tocat. “Alguns” –el corregeix Stanislaw Jerzy Lec– “no distingeixen l’onanisme i la fidelitat a si mateix.”