Sobre política lingüística municipal

la-llengua-de-la-placa-3

 

Avui de matí, a l’hora de l’esmorzar, un amic “alcaldable” m’ha demanat si coneixia “experiències de política lingüística municipal” i li’n podia fer cinc cèntims …

Amb bona cara, li he dit que vaig escriure un assaig sobre el tema fa 30 (!) anys a la Revista Llengua i Dret de la Generalitat de Catalunya, difícil de resumir davant d’un cafè curt.

Aquell article el vaig recuperar, per cert, en el meu darrer llibre sobre Sociologia de la llengua. Per si el meu amic i algun altre “alcaldable” hi tenen interès, ací els el deixe, que jo me’n vaig uns dies a voltar pel Piamont.

 

SOBRE POLÍTICA LINGÜÍSTICA MUNICIPAL

(Publicat dins Revista de Llengua i Dret , Núm  12, de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya.  Juliol 1989.)

 

  1. UNA PARADOXA APARENT

Des de fa anys, l’expressió política lingüística ha esdevingut expressió testimoni[1] d’una preocupació social. Tothom la utilitza i en parla, fins al punt que ara mateix constitueix un sintagma polisèmic el significat originari del qual ningú no vol recordar. Efectivament, per política lingüística podem entendre moltes activitats. Un acte de política lingüística pot ser una disposició legislativa de caràcter constitucional sobre l’ús d’una determinada llengua; però també un acord acadèmic sobre la simbolització gràfica de certes realitzacions fonètiques, posem per cas. Ara bé: dins la sociolingüística catalana –i peninsular, per extensió– havíem convingut a reservar l’expressió per designar l’activitat política –institucional o no institucional– sobre l’ús de la/les llengua/gües. Proposem, per tant, de mantenir-ne aquest sentit.

Dit això, convé subratllar la paradoxa a què ens referíem més amunt. Evidentment, resulta ben contradictori que una activitat política com la que esmentem –ho és, per definició– trobe tan poc d’interès entre les preocupacions dels polítics –i curiosament tanta entre els lingüistes. Rarament trobem propostes de política lingüística signades i/o assumides pels partits polítics –ni dels considerats nacionalistes, ni dels tinguts per centralistes– com a propostes programàtiques electorals. Deixem de banda declaracions de caràcter simbòlic. Heus ací la paradoxa: un tema polític sobre el qual no tenen res a dir els polítics.

  1. DUES DISTINCIONS NECESSÀRIES

Per situar adequadament, proposem d’establir dues distincions. D’una banda la distinció entre política i planificació lingüístiques. De l’altra, la distinció entre política lingüística institucional i política lingüística cívica.

  • Política lingüística i planificació lingüística

Entendrem per política lingüística tota acció dirigida a incidir en la situació sociolingüística: coneixement de la llengua, usos, funcions, actituds, valors, ideologies, etc. En aquest sentit, anomenarem política lingüística positiva l’acció encaminada a millorar –quantitativament i/o qualitativament– la situació d’una determinada comunitat lingüística.[2] L’augment del coneixement del català entre els castellanoparlants, l’alfabetització dels catalanoparlants analfabets, l’ús del català per retransmetre corregudes de bous, posem per cas, són, per exemple, accions de política lingüística positiva. L’acceptació d’una legislació que institucionalitza el bilingüisme social, com ara les lleis dites de normalització lingüística vigents als Països Catalans, o la utilització del castellà com a llengua normal en les sessions de les Corts Valencianes serien, al contrari, exemples de política lingüística negativa. Per la seua banda, entendrem per planificació lingüística l’acció organitzada i dissenyada (per part d’organismes públics, privats o mixtos) tendent a la consecució d’uns objectius en matèria de política lingüística prèviament marcats, normalment a partir d’un estudi empíric de la realitat sociolingüística. Tot plegat implica l’establiment d’objectius operatius, la tria dels agents del pla, l’acotació dels àmbits i dels mapes, els ritmes i la periodització, les avaluacions i la reformulació del procés d’aplicació. Lògicament, també podríem distingir ací entre planificació positiva i planificació negativa, distinció dels casos i dels contextos.

  • Política lingüística institucional i política lingüística cívica

En la base d’aquesta distinció, n’hi ha, lògicament, una altra de més general: l’opinió segons la qual política no és tan sols l’acció oficial i pública exercida des de les institucions i el seu aparell formal, sinó també l’activitat exercida sobre la societat per tal de provocar el canvi social (reaccionari o progressista) o per mantenir-lo (conservadorisme). Una política lingüística positiva –institucional o cívica- serà la destinada a provocar un canvi positiu en l’ordre sociolingüístic actual: la catalanització de l’àmbit laboral als Països Catalans, posem per cas. Val a dir que una política lingüística institucional tindrà més i més èxit en la mesura en què tindrà mes i més acceptació social. Malament incidirà cap política lingüística institucional si la rebutja la societat a la qual va dirigida. Una planificació lingüística adequada fóra aquella que partira d’un pla bàsic de política lingüística (objectius generals i eixos d’actuació) i que abastara tot el territori lingüístic –en el nostre cas, tots els Països Catalans. Aquest pla bàsic hauria d’establir diferents estratègies i plans diversificats –institucionals i no institucionals– a partir de la complexitat de la comunitat lingüística: diferències d’estructura social (demogràfiques, en primer lloc), descohesió territorial, consciència lingüística, actituds i prejudicis, nivells de coneixement i ús de la llengua, etc. En resum, una acció planificada de manera unitària des de la diversitat estructural. Als Països Catalans, aquesta necessitat ha estat suggerida des de diferents instàncies. Potser el primer toc d’atenció fou el “Projecte per a una institució per a l’ús del català” realitzada per Lluís-Vicent Aracil al si del Grup Català de  Sociolingüística[3]. Aquesta demanda continua insatisfeta, tot i ser encara una expectativa d’urgència. Potser la petició d’Isidor Marí feta al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana per tal d’adoptar una estratègia semblant al Tractat d’Unió Lingüística Neerlandesa té un objectiu semblant des de la vessant oficial més institucionalitzada. En qualsevol cas, caldria mantenir l’esperit més cívico-popular de la institució proposada per Aracil. D’altra banda, Albert Bastardas també ha suggerit la peremptorietat d’un Pla Director del Procés de Normalització Lingüística “que emmarqués la globalitat dels aspectes i donés les grans pautes de les accions que cal dur a terme en els pròxims deu anys (per dir un període). A partir de l’elaboració d’aquest pla, caldria dissenyar els diversos plans específics referits a àrees d’actuació detallats i a punt d’execució”[4].La proposta més completa, al nostre entendre, de globalització i sectorialització d’una planificació lingüística aplicada ha sorgit, curiosament, d’un organisme de caràcter popular i no pas oficial-institucional. Ens referim a la d’Euskarako Kulturutaren Barzarrea (EKB) o Assemblea de la Cultura Popular Basca, alternativa que considerem plenament vàlida i aplicable, com a marc referencial, als Països Catalans.[5] Dit això, ens afanyem a remarcar precisament la importància de la dinàmica cívico-popular en la planificació i l’extensió social de l’ús d’un idioma. Malament marxarà allò que en diuen la normalització lingüística mentre la societat que ha d’utilitzar l’idioma mostrarà indiferència o rebuig, no hi haurà cap possibilitat d’engegar un procés social de normalització lingüística. Fóra fàcil creure que la gent vol allò que pretenem  nosaltres. El desconeixement de la realitat, en aquest cas, esbiaixaria qualsevol plantejament posterior. No oblidem, d’altra banda, que la dita normalització lingüística és un procés de caràcter històric (com la substitució o la hibridació) variable i dinàmic, la qual cosa ha de determinar els nostres enfocaments i les nostres accions. Els agents i els recursos que hi dediquem també formen part del context. La normalització lingüística és un procés històric a través del qual es constitueix (cohesiona) una comunitat lingüística. En aquest sentit, entenem que els agents del procés no poden ser altres que els mateixos membres de la societat –els individus i els grups que conformen l’estructura comunitària. Lògicament, els factors institucionals només en són un subconjunt. És ara quan podem afirmar que la normalització lingüística és més aviat un procés de caràcter cívic que no pas corporatiu. No negarem l’eficàcia del poder institucional en l’extensió de l’ús d’un idioma. Ara bé, convé matisar-la. Cal fugir, si més no, de qualsevol mitificació salvadora o determinista. Els casos d’altres comunitats en són el millor espill. De fet, la creença que les institucions oficials (l’administració, en primer lloc) poden ser l’element motor de la normalització lingüística és una fal·làcia evidenciada per l’experiència. Més i més si tenim en compte que la funció bàsica de les institucions és el manteniment de l’estabilitat social –dins la qual hi ha l’estabilitat de l’ordre sociolingüístic. Certament, hi ha el cas hebreu. Però hi ha també el gaèlic, i fins i tot el canadenc. El cas de l’estat  d’Israel –i de la normalització de l’hebreu modern– és segurament un cas únic en la història de la sociolingüística recent. Per entendre’l cal considerar alguns factors que complementen el poder normalitzador de l’aparell formal de l’estat. D’una banda, hi ha l’altíssim valor simbòlic de l’hebreu. Però el procés de normalització va resultar possible perquè aquest idioma exercí, entre altres, la funció d’interlingua superadora de la diversitat de grups. A l’altre extrem, hi ha el cas irlandès, malgrat totes les declaracions de retòrica legislativa: “La llengua irlandesa, com a llengua nacional, és la primera llengua oficial d’Irlanda” (art. 8è. de la Constitució) i malgrat les proclames patriòtiques dels herois de la independència: “Volem una Irlanda no sols lliure, sinó també gaèl·lica; volem una Irlanda no sols gaèl·lica, sinó també lliure”. Sens dubte, el cas d’Irlanda constitueix l’exemple més clar de deixadesa institucional i de desaprofitament del poder de coerció social dels aparells estatals. Per la seua banda, el cas del Quebec és la demostració intermèdia. Tot l’aparell formal i la pressió sobre el món laboral-empressarial no és suficient per a aconseguir els mínims que permeten de viure-hi en francès sense crosses angloparlants[6]. En conclusió, la política i la planificació lingüístiques de caràcter institucional, tot i ser rellevants, no són determinants. L’acció cívica, per la seua banda, és imprescindible per convertir la reivindicació lingüística en una exigència social de caràcter col·lectiu. Repetim-nos-ho: la societat és la realitat a normalitzar, la societat ha de ser l’agent de la normalització. El fet que la dita social civil assumesca com a propi el procés d’extensió social de la llengua n’és la millor garantia d’èxit. És en aquest sentit que Lluís-Vicent Aracil afirmava que l’estat belga hagué de fer-se bilingüe perquè els ciutadans belgues no ho volien ser. És també en aquest sentit que J.M. Sánchez Carrión (Txepext) proposa l’eixamplament de l’espai simbòlic de la llengua fins a la consecució de la tensió de ruptura, com a via cap a la normalització lingüística.[7]

Comptat i debatut, l’acció  sociolingüística positiva ha de seguir, al nostre parer, dos eixos d’actuació, paral·lels però no excloents. D’una banda, la política lingüística cívica; de l’altra, la política lingüística institucional. De fet, ben sovint, la segona és una conseqüència de la primera. Kike Amonarriz, ex-cap del Servei d’èuscar de l’Ajuntament de Tolosa, ho ha expressat clarament: “Sense una activa pressió ciutadana, la inèrcia pròpia de l’administració comportaria fàcilment l’abandonament de les responsabilitats polítiques”.[8] I encara hi ha afegit: ”Molts han estat els ajuntaments democràtics que han adoptat acords en favor de l’ús de l’èuscar, però poden comptar-se amb els dits de la mà aquells que han complit els seus tímids compromisos”.[9]

Lògicament, en la mesura que es trobaran fórmules canalitzadores de l’acció cívica, la seua incidència en el cos social serà més i més positiva. L’existència d’organitzacions de reivindicació lingüística com ara Euskal Herrian Euskaraz (EHE) o EKB a Euskadi, la Crida a la Solidaritat i les Comissions Valencianització Lingüística (CVL) als Països Catalans en són alguns assaigs a considerar.[10] Com també ho són els moviments d’alfabetització o educació popular com ara AEK o les ikastolak a Euskadi i les dites Escoles Catalanes o els Cursos de Carles Salvador als Països Catalans. Les organitzacions cíviques han de marcar-se, com a objectiu preferent, la conscienciació i la mobilització de la gent per damunt de les institucions i dels límits imposats per la legalitat, com també de les estratègies partidistes. Clarament: han de constituir un  moviment social de caràcter autònom que treballe amb objectius i ritmes propis, que pressione perquè les institucions assumesquen i complesquen compromisos, que desenmascare les declaracions emfàtiques de caràcter simbòlico-emotiu i que faça bandera només de la pràctica lingüística. Que guaite contra la corporitització empobridora de la societat i que combata el triunfalisme de les institucions. Que exigesca planificacions oficials i que lluite per la necessitat instrumental d’aquella llengua que vol ser nacional, que genere xarxes alternatives de producció lingüística. Que integre, en definitiva, com és estrats socials millor en el projecte global de construcció d’una comunitat lingüística moderna o, si es prefereix, en la creació d’una llengua nacional.

  1. POLÍTICA LINGÜÍSTICA I MUNICIPI

Al nostre entendre, l’àmbit municipal és el més adequat per exercir un política lingüística positiva específica. Per diverses raons. En primer lloc, perquè és el medi geogràfic i social, i també l’aparell institucional, més pròxim al ciutadà. En segon lloc, perquè permet l’elaboració d’estudis i de dissenys fàcilment controlables des del punt de vista de la planificació. En tercer lloc, perquè és l’àmbit on resulta més directa i productiva allò que anomenen la participació ciutadana.

No cal dir que en la base de tota acció sociolingüística, institucional o cívica, ha d’haver-hi un coneixement (teòric i empíric) que oriente l’acció estrictament política. Un coneixement teòric que ens marque la marxa del procés: causes de regressió, funcionament dels grups socials, actituds i prejudicis dels individus, etcètra. Un coneixement empíric que ens permeta de quantificar els nivells de coneixement i d’ús de la llengua, com també les tendències d’actitud. Uns estudis, en definitiva, que ens permeten de dissenyar estratègies i ritmes i d’avançar-nos a les resistències i els entrebancs, etc. A hores d’ara, amb la publicació de les dades dels padrons municipals d’habitants –com també de certes enquestes parcials i microcensos– ja comptem amb aproximacions valuoses per dissenyar estratègies correctores dels processos sociolingüístics en marxa als Països Catalans, tant a nivell nacional, com regional i municipal. L’àmbit municipal és, en aquest sentit, un àmbit privilegiat quan tal coneixement de la realitat sociolingüística. Lògicament, aquests estudis són una “foto fixa” de la realitat i, per tant –atenent que la situació sociolingüística és sempre dinàmica- caldria estudiar-ne periòdicament l’evolució, de tal manera que s’actualitzassen les dades i que es reformulassen les estratègies d’actuació. Fet i fet, és a partir de les anàlisis concretes de la realitat, teòriques i empíriques, que cal plantejar-se’n la transformació, no pas des de dignes abstraccions idíl·liques. D’altra banda, pensem que les dades i les anàlisis no han de ser d’ús exclusiu dels especialistes. L’ús de la llengua és una qüestió que afecta la gent, en primer lloc. Per tant, cal que la gent sàpiga a què atenir-se. La difusió de les dades i el debat públic són, al nostre entendre, el millor antídot del triomfalisme paralitzador.

3.1. Política lingüística municipal: via institucional

El protagonisme públic de l’administració local converteix aquesta institució en un agent de primeríssima magnitud en el procés d’extensió social d’una llengua. La freqüència de les relacions institució-ciutadà n’és el millor aval. És per això que uns ajuntaments vertaderament compromesos en la pràctica lingüística elevarien considerablement les possibilitats normalitzadores de la societat que declaren representar. El fet que les comunicacions ajuntament-ciutadà s’establisquen en català, posem per cas, no solament augmentaria, com és obvi, l’índex d’ús d’aquesta llengua, sinó que incidiria molt favorablement en les actituds socials (dels usuaris i dels no usuaris). L’ús del català provocaria la seua consideració com a llengua oficial i llengua de prestigi com a llengua de poder, ja que les institucions són la cara més visible del poder. D’altra banda, l’administració local, com a esglaó institucional lligat a altres esglaons (ajuntaments, mancomunitats, diputacions, aparell autonòmic i aparell estatal), pot complir una funció detonant generador de comunicacions en una determinada llengua. De fet, tal com ha assenyalat Xosé González, “una acció multidirecccional des d’una corporació municipal pot convergir amb els esforços d’altres corporacions i dinamitzar, d’aquesta manera, el procés de normalització”.[11]

Val a dir que l’impuls de l’ús de la llengua des de l’ajuntament no s’ha de limitar als àmbits oficials. Els ajuntaments, com també les altres institucions, han d’assumir un paper dinamitzador del usos públics, han de fer valer el del poder de coerció. L’ajuntament de Tolosa (Gipuzkoa) n’és segurament el millor exemple a l’àmbit de l’Estat espanyol. Tot comptant la limitació jurídica que imposa l’ordenament de l’Estat constitucional actual, pensem que l’acció municipal de caràcter institucional hauria d’inspirar-se en els eixos que detallem a continuació. En primer lloc, caldria incidir en el terreny ideològic –de les mentalitats, actituds, prejudicis, etc. En aquest sentit, trobem que potser la primera acció fóra la desmitificació del castellà com a llengua de la modernitat i del progrés i la desassimilació del català a les nocions de caràcter passatista, conservadorisme i ruralisme. Ara bé: la millor sensibilització en aquest sentit és la que va ímplicita en la mateixa pràctica lingüística. La millor manera de lluitar contra certes actituds i certs prejudicis és l’augment efectiu de l’ús lingüístic, l’augment del seu valor utilitari en més i més àmbits d’ús, per a més i més funcions. Tot plegat, això sí, ha d’incloure el combat d’interessats mites com ara la bondat de les propostes bilingüistes, pretesament conciliadores.[12] Això imposa d’entrada l’ús exclusiu de la llengua a normalitzar per part de la institució tant en la documentació interna com en l’externa, en l’oficial com en la considerada intranscendent, en les solemnitats i en la quotidianitat del treball. Les persones, els grups socials, les societat senceres adopten o rebutgen una determinada llengua com a vehicle de comunicació atenent la seua utilitat (i necessitat) en la vida real. De fet, els processos de bilingüització (d’aprenentatge d’una segona llengua) tenen el punt d’arrancada en una necessitat: la necessitat de satisfer unes necessitats. Les persones no és bilingüitzen pel simple gust personal ( i encara menys per cap interés de traïció nacional). Ben lluny d’això, les persones aprenen una segona llengua, tal com ha assenyalat Einar Haugen, perquè la primera no és suficient per a satisfer les seues necessitats comunicatives. Una prova n’és el fet que en el nostre context peninsular només bascos, gallecs i catalans som bilingües, ja que necessitem, inevitablement, el castellà per a poder viure als nostres països respectius –o el francès, en el cas del català i basc-. En el cas teòric que restàssem monolingües en les nostres llengües, ens veuríem obligats a no participar en moltes i importants ocasions i activitats de la vida social, en les quals es requereix el coneixement i l’ús del castellà (o francès). “Contràriament, els parlants del castellà (que viuen a Galícia, els Països Catalans de la banda espanyola o a l’Euskadi Sud) poden perfectament viure en castellà. Aquesta llengua no solament és necessària, sinó (auto)suficient per a comunicar-se en totes les ocasions, amb totes les persones (dels nostres països) i per a parlar de tots els temes. “En resum, podem dir que el monolingüisme català, basc i gallec constitueix un estigma marginador i només comporta problemes i entrebancs. Altrament, el monolingüisme castellà, ara per ara, no solament és possible, sinó habitual”.[13] Tal com suggerim en el text anterior, els monolingüismes castellans que viuen als Països Catalans no necessiten el català perquè la seua llengua cobreix ha tots els àmbits socials en què es relacionen i totes les funcions lingüístiques d’una llengua normal. No caldrà, ara i ací, explicar el procés a través del qual el català ha passat de ser una llengua útil i necessària entre tota la població dels Països Catalans a ser una llengua inútil i innecessària entre els castellanoparlants i només parcialment útil entre els catalanoparlants.

El segon eix de l’acció municipal institucional és de caràcter organitzatiu i consisteix en l’adequació d’uns mitjans polítics, tècnics, econòmics, etc., que podrien concretar-se en la creació d’una Comissió Informativa de Política Lingüística (i/o regidora), encarregada de la planificació quadriennal, dels plans anuals i de la seua aplicació coordinada. Lògicament, això implica la creació d’un Servei Tècnic de Planificació Lingüística Municipal (del qual dependrien els serveis estrictament lingüístics, com ara la correcció, l’alfabetització, la catalanització, etc.). Aquest Servei hauria d’estar dotat de tota la infraestructura i el pressupost adequat. En cas de municipis menuts, potser el servei podria tenir un caràcter mancomunat amb altres municipis i/o comarcal. En la mesura que l’acció sociolingüística institucional aconseguirà d’establir una coordinació amb la xarxa cívica, hi haurà més i més possibilitats d’èxit. De fet, potser la tasca més peremptòria d’aquests hipotètics serveis fóra la coordinació d’esforços i la dinamització de les activitats cíviques de promoció idiomàtica.

3.2. Política lingüística municipal: via cívica

Hem volgut constatar la importància de les institucions i, en concret, dels ajuntaments en el procés de normalització lingüística. Ara: tal com suggeríem adés, malament eixiran les coses si les institucions suplanten l’acció cívico-popular. És en aquest sentit que considerem que l’única estratègica productiva per a la vertebració d’una comunitat lingüística és la creació de circuits o xarxes alternatius (i/o complementaris) als institucionals. Això implica, per exemple, el potenciament de l’associacionisme voluntari i de les activitats de caràcter col·lectiu en què el català siga l’eix idiomàtic vehiculador, la llengua instrumental. La qual cosa implica l’elaboració d’una certa consciència de pertinença a la comunitat lingüística i de diferenciació de les altres comunitats. Caldrà fugir, però d’efusions simbòliques i caldrà reforçar sempre les motivacions utilitàries[14]. De fet, les apel·lacions de caràcter simbòlic són, ben sovint, compensacions subtitutòries d’allò que no es fa i que s’hauria de fer. En qualsevol cas, els valors simbòlics no són universals, ni tan sols dins una mateixa comunitat lingüística. L’exemple de la descohesió simbòlica dels Països Catalans potser n’és el millor exemple. L’estratègia bàsica consisteix en la dinamització del conflicte lingüístic. De fet, el problema més immediat als Països Catalans és fer emergir a nivell de consciència manifesta aquest conflicte lingüístic que es manté en estat de latència. Som de l’opinió que només el plantejament públic del conflicte possibilita l’opció: o extinció o normalització. Caldrà, per tant,  la popularització del conflicte lingüístic com a via ciutadana cap a la normalització. La coordinació d’esforços, de recursos i d’idees serà, en aquest sentit, la millor força dinamitzadora. Tinguem en compte que sense participació cívica, els mateixos serveis municipals de què parlàvem adés recauran en la inèrcia conservadora típica de les institucions. Caldrà, en conseqüència, que s’establesca una mínima connexió d’estratègies que dote l’acció d’unitat, que vertebre un moviment social adequat, en cada moment i en cada lloc, a la pràctica necessària. Un moviment que quotidianitze la reivindicació lingüística i que genere una ideologia de responsabilitat cívica, que supere el plany compensatori, resignat i impotent. Un moviment que, ara per ara, no pot ser la força social hegemònica, però que n’ha de ser la més dinàmica. En aquest sentit, valorem d’extremada importància el poder d’influència social de les dites minories actives o conscients, en el sentit de G. Mugny i Serge Moscovici.[15] Aquest dos psicòlegs socials han parat esment a la influència d’aquests mena de minories en els processos de canvi social. Es refereixen, això és, a aquelles minories amb voluntat d’intervenció social que no accepten la pròpia marginació de manera conformista. No cal dir que el grau d’innovació, d’avenç social, d’èxit, dependrà de les forces que hi esmercen, com també de les de resistència o de control social. Juntament amb la dinamització del conflicte lingüístic públicament manifestat, és urgent una renovació ideològica de caràcter sociolingüístic. Cal bandejar les ideologies paternalistes que redueixen l’acció sociolingüística a l’acció burocràtica i humiliant de la subvenció marginal, i els cursets de llengua com si es tractàs d’un idioma estranger. Cal una renovació dels objectius i dels mitjans del nacionalisme lingüístic. Però cal, en primer lloc, una renovació de les idees. Cal un plantejament que reivindique orgullosament el dret a ser persones en català, sense complexos i sense actituds xovinistes: el dret a ser iguals, des de la diversitat enriquidora que no pas de l’empobridora uniformitat: persones. Un plantejament que fomente, en primer lloc, l’orgull de pertinença al grup i la lleialtat lingüística, que combata l’emmirallament en els altres. Cal, en definitiva, que superem el possibilisme immobilista que ens impedeix de concebre la utopia de la normalitat. Cal que ens atrevim a construir una llengua nacional.

[1] M.A. Rebollo Torío classifica les paraules i les expressions que ens donen referència d’una certa conjuntura política i històrica en mots clau i mots testimoni. Per mot testimoni entén aquell que s’usa abundantment i reiteradament i que defineix una conjuntura política determinada, una  situació, idea, pensament o aspiració determinada. Podeu consultar REBOLLO TORÍO, M.A (1978): El lenguaje de la derecha en la Segunda República, València, Ed. Fernando Torres. Vegeu també LOZANO, J.M (1983): “Lenguaje y política”, dins Saioak, 5, Sant Sebastià, Ed. Txertoa.

[2] Per a una aproximació al concepte de comunitat lingüística, vegeu MOLLÀ, Toni i VIANA, Amadeu (1989): Curs de sociolingüística-2, Alzira, Ed. Bromera. Ara dins MOLLÀ, Toni (2000): Manual de sociolingüística, Alzira, Ed. Bromera.

[3] Trobareu aquest “Projecte” en ARACIL, Lluís-Vicent (1982): Papers de sociolingüística, Barcelona, Ed. La Magrana.

[4] Vegeu BASTARDAS BOADA, Albert (1986): “Indicacions i suggeriments per a l’elaboració de plans generals i específics d’extensió de l’ús del català”, dins Revista de Llengua Dret, 7, Barcelona, Ed. Escola d’Adminsitració Pública de Catalunya.

[5] Podeu trobar aquesta proposta, intitulada “Bases i Eixos de la Planificació de l’èuscar”, dins Jakin, 34, Sant Sebastià, 1985. Després de la primera publicació d’aquest article, nosaltres mateixos vam presentar dues propostes de política lingüística que potser val lapena de ressenyar. Una, destinada, a la comarca de la Safor i les anomenades Comarques Valencianes Centrals i l’altra al País Valencià dels anys 90. Vegeu, a l’efecte, MOLLÀ, Toni (1992): A la Safor, en valencià, Ed. C.E.I.C. Alfons el Vell, Gandia. I també MOLLÀ, Toni (1992): Bases de política lingüística per al País Valencià dels 90, Ed. Fundació Gaetà Huguet, Castelló de la Plana.

[6] Com tothom sap, les lleis dites de normalització lingüística vigents a l’estat espanyol són una adaptació rebaixada de la Carta de la Llengua Francesa del Quebec (Llei 101) adequadament esporgada. Curiosament, allò més interessant de la legislació quebequesa, com és ara l’atenció preferent a la consecució del francés com a llengua del món laboral-empresarial, no apareix enlloc en les lleis lingüístiques vigents a l’estat espanyol. De fet, aquestes lleis se circumscriuen als àmbits de l’educació i de l’administració pública i a algunes recomanacions sobre els mitjans de comunicació, deixant de banda àmbits tan determinants en una societat moderna com són el món comercial o el del treball.

[7] Seguint Txepetx, entenem per “espai simbòlic” el nucli de parlants complets (hiztuj osoak) d’un idioma, els qual han desenvolupat una consciència lingüística. Vegeu SÁNCHEZ CARRIÓN, J.M. (Txepetx) (1981): El espacio bilingüe, Burlada, Ed. Eusko ikaskkuntza. El concepte de parlants complets o biztun osoak el podeu trobar explicat en un altre treball del mateix TXEPETX (1987): Un futuro para nuestro pasado. Claves de la recuperación del euskera y teoría social de las lenguas, Sant Sebastià. En aquest mateix treball trobareu la teoria de la normalització lingüística, amb l’estratègia dita de tensió de ruptura elaborada per l’autor. Un resum d’aquest treball, el trobareu en “Teoría sociolingüística de la recuperación del euskara y teoría social de las lenguas”, ponència presentada al II Congreso Internacional de la Lingua Galego-portuguesa na Galiza, setembre del 1987.

[8] AMUNARRIZ, Kike (1984): “Municipio y normalización lingüística: un reto de vida o muerte para el euskara”, dins “Algunos aspectos de la normalización lingüística en el País Vasco”, ponència presentada al II Congrés de Sociologia organitzat per la FASEE (Santander, 20-23 de setembre del 1984). Exemplar multicopiat.

[9]  AMUNARRIZ, Kike: ídem.

[10] En un altre treball hem explicat la funció i el sentit d’aquestes organitzacions.

[11] Vegeu GONZÁLEZ MARTÍNEZ, Xosé (1986): “O fomento do uso público da língua des de a adminstración local”, dins Revista de Llengua i Dret, 8, Barcelona, Ed. Escola d’Administració Pública de Catalunya.

[12] Per a una anàlisi del mite bilingüista, vegeu, NINYOLES, Rafael-Lluís (1969): Conflicte lingüístic valencià, València, Ed. Tres i Quatre. També ARACIL, Lluís-Vicent (1982): “El billingüisme com a mite”, dins Papers de sociolingüística, Barcelona, Ed. La Magrana.

[13] MOLLÀ, Toni i PALANCA, Carles (1987): Curs de Sociolingüística-1, Alzira, Ed. Bromera. Ara, MOLLÀ, Toni (2000).

[14] . El binomi simbòlic (o integratiu)–instrumental ha esta usat profusament en psico-sociolingüística a partir dels treballs de Wallace Lambert i els seus col·laboradors sobre motivacions i actituds en l’aprenentatge de segons llengües. Vegeu en LAMBERT, W.: “A social Psychology of Bilingualism”, dins Sociolingüistics, Londres, Ed. Penguin Books. Nosaltres mateixos, en vam parlar anys després en MOLLÀ, Toni (1991): “Les motivacions i l’ús de la llengua”, Actes de les III i IV Jornades de Sociolingüística de la Nucia, Ed. Marfil, Alacant. També, dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística ?, Ed. Bromera, Alzira.

[15]Vegeu, per exemple, MOSCOVICI, Serge (1981): Psicologia de las minorías activas, Madrid, Ed. Morata.

 

Per si vostès tenen interès en el meu llibre, el poden demanar directament a l’editorial:

La llengua de la plaça. Espai públic, mercat i política lingüística, Ed. Bromera, 2017.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Anuncis

Los trofeos que nos deben

El Llevant UE, l’equip de la meua família, s’ha salvat del descens, i a casa ho hem celebrat amb cava. En honor granota, recupere un article que vaig publicar el 28 de setembre de 2009, quasi fa 10 anys, al Periódico de Catalunya, reclamant al govern espanyol el reconeixement de la Copa de la República que va guanyar el Llevant l’any 1937. Va pels granotes. La reclamació continua vigent!!!!

Més copa

Los clubes de fútbol tienen un valor simbólico más allá de los resultados deportivos. Sus escudos representan imaginarios colectivos y las competiciones sirven de coartada para defender orgullos o sublimar agravios. Un partido o un título son mucho más que los puntos en juego. Los enfrentamientos entre los italianos del Boca Juniors y los inglesesespañoles del River Plate reflejan una clara escisión social de la ciudad de Buenos Aires. Como las tensiones entre los obreros del Flamingo y las élites de Fluminense de Río de Janeiro. Valencia, pues, también tiene su alma dual, aunque los medios de comunicación estén intervenidos por la propaganda merengue. El Valencia C.F, antiguo representante de la burguesía nacida de la exportación naranjera, malvive ahora como  inmobiliaria instalada en el “pelotazo” urbanístico y las complicidades oficiales. Por su parte, el Levante UD, hijo del barrio popular del Cabanyal y Els Poblats Marítims, cumple estos días cien años desde que lo fundara José Ballester Gozalvo, uno de los políticos valencianos más relevantes de la época republicana. Ciertamente, el Levante de mis amores infantiles no ha sido nunca el equipo más visible de la ciudad. Su historia está trufada de derrotas y descensos, siempre a un palmo del precipicio. Pero los que heredamos la sangre granota por vía genética le continuamos fieles aunque sea para llevar la contraria a los partidarios del monopolio sentimental. Nuestra alegría vicaria se concentra en la derrota de todo equipo que vista de blanco. Sin títulos ni portadas en los medios, nos hemos educado en la tierna melancolía de las causas perdidas y los paraísos imaginados. Quizá por ello la máxima ilusión granota es el reconocimiento del único título que hay en nuestras vitrinas: la Copa de la República de 1937, también llamada Copa de  la España Libre. Un título que se nos niega a pesar de que la Comisión de Educación y Deporte del Congreso de los Diputados aprobó en 2007 una proposición no de ley en la que se instaba a la Federación Española de Fútbol (RFEF) a reconocer –«como legal y oficial a todos los efectos»– al Levante UD como legítimo campeón. Una edición copera, justo es reconocerlo, en la que el Barcelona no participó porque prefirió hacer un tour por Norteamérica para recaudar fondos a beneficio de la causa republicana. Meses antes, el mismo Barça se había impuesto en la  Liga del Mediterráneo, una competición impulsada por las federaciones catalana y valenciana, en la que participó junto al Español, Girona, Valencia, Levante, Gimnàstic de Valencia, Granollers y Athlétic de Castellón. Sea como fuere, en un partido celebrado en Sarriá el 18 de julio (!) de 1937, nos impusimos a nuestro eterno rival, el Valencia, por 1-0 bajo los legítimos sones del Himno de Riego. Por efectos colaterales de la Guerra Civil, la temporada siguiente no se celebraron competiciones. Pero en 1939 se disputó la primera Copa del Generalísimo, a la que sólo tuvieron acceso los clubes de la zona franquista. Sin los equipos de Cataluña, Madrid ni Valencia, el Sevilla CF se proclamó campeón ante el Racing del Ferrol por 6-2 el 25 de junio en Montjuïc. El Oriamendi y el todavía vigente Himno de España sirvieron de música de fondo al general Moscardó para entregar un trofeo –este sí!– plenamente oficial hasta hoy. Ambos títulos azulgranas del 37 –el del  Levante UD y el del Barça, respectivamente– fueron anulados por justo derecho de conquista en 1939, derrotado y sometido el ejército rojo. Según sentenció la RFEF en junio pasado, «las competiciones oficiales fueron suspendidas durante la Guerra Civil, por lo que el título no tiene validez». En este contexto, el presidente del Barcelona, Joan Laporta, reivindicaba hace unas semanas ante los medios de comunicación –pero sólo ante los medios– el reconocimiento de aquella liga. A la espera de que la RFEF valide aquellos laureles justa y legalmente conseguidos, los azulgranas duplicados como un servidor soñamos con una Supercopa de la Liga republicana y mediterránea. El centenario del Levante y el final del mandato de Joan Laporta no podrían tener mejor guinda simbólica. A los granotes, como casi siempre, en este encuentro nos importaría poco el resultado. Aunque el partido hay que jugarlo, que la pelota es redonda y caprichosa.

L’evacuació

(Un article que vaig publicar el 10 de maig de 2016. Podia publicar-lo avui mateix.)

charly

Fa anys, Charly Buffalo i Merxe van comprar una casa antiga i destartalada en el terme de Vinalesa, enmig de l’horta. A poc a poc, Charly i Merxe van convertir aquell lloc en el seu temple particular, en l’espai protector d’una vida pròpia. Un castell on Charly, més enllà de les obligacions laborals, passava els dies quiets rascant l’herba dels horts, escoltant música i gravant recopilacions de tots els estils que regalava, segons preferències, als amics i coneguts.

La música, en aquella casa, no feia vacances ni complia horaris. De manera que aquell dissabte de maig, Charly passava la nit preparant el cd de “xatis” que escolte ara mateix: Amy Wineyhouse, Duffy, Katie Melua, Ruthie Foster, Dianne Reeves, Diane Schuur, Lori Lieberman i Norah Jones. Però, aquella nit, Rox, el fill adolescent de Charly i Merxe, havia eixit a sopar a Benimaclet. A les 3 de la matinada, Charly hagué d’abandonar les cabòries musicals i anar a buscar-lo. En arribar a la carretera de Barcelona, a penes a dos kilòmetres de casa, Charly es va topetar amb una gentada que venia a peu del nord –Meliana, Foios, Albalat dels Sorells– cap a la ciutat de València en grups animats. Es va estranyar, però Charly no li va donar gens d’importància al fet. “Hi ha gent per a tot”, degué pensar, liberal radical com era. Però nous grups de viatgers s’afegien a aquell flux de persones des de les Cases de Bàrcena, Bonrepòs i Mirambell, Almàssera i Tavernes Blanques. La riuà humana s’espessia per moments i esdevenia una columna marcial que caminava religiosament cap a la ciutat. Charly es va intranquil·litzar pensant en Rox, a qui no podia avisar perquè no solien usar mòbils. Va xafar l’accelerador i es va plantar al punt on havien quedat pare i fill. Però, tan bon van enfilar la carretera direcció a Vinalesa, Rox va afegir recels a les enrònies de Charly. “Pare, alguna cosa grossa deu passar, perquè estan evacuant els pobles i enviant les persones a València”. Charly degué llevar importància a l’evidència per no preocupar el fill, però va tornar a xafar l’accelerador per arribar prompte a casa, on Merxe dormia aliena a un eventual desastre humanitari.

maedeu

En passar el Filato del carrer Morvedre i tornar a entrar en el camí-real, la multitud havia crescut de manera preocupant. Pare i fill no van poder amb tanta cavil·lació abstracta i van parar el cotxe. “Què ha passat”, va preguntar Rox, “per què evacuen els pobles?” Aquella santa persona caminadora es va quedar mirant pare i fill dins del cotxe i els va contestar que formaven part del pelegrinatge de la Mare de Déu dels Desemparats i que, com mana la tradició catòlica, es dirigien a la Basílica. Charly i Rox es miraren, incrèduls, l’un a l’altre i, en silenci, van continuar sense saber què pensar. “Ens han pres el pèl”, digué Charly, confós. Rox va fer parar de nou son pare i va preguntar a una colla diferent: “per què evacuen els pobles?” “Quina evacuació, xe? Anem a la Mare de Déu!”, li van contestar de nou. Davant la cara d’estranyesa sincera de Rox, el pelegrí va continuar: “xe, vosaltres sou molt raros! Què no sabeu qui és la Geperudeta o què?”

En arribar a casa, pare i fill van despertar Merxe. Li van explicar els fets viscuts i Merxe va esclafir a riure, orgullosa de les preocupacions humanitaris dels seus homes. Rox, estranyat per aquella història tan inversemblant i desconeguda per a ell, es va adormir alleugerit que no haguera ocorregut cap desgràcia als veïns dels pobles de l’horta. Charly degué encendre un puret de maria i va acabar de gravar aquell cd de xatis mentre a València els pelegrins ja devien celebrar la Missa d’Infants, la mare de totes les misses.

2chaly

Charly Buffalo va viure per a la música, en totes les seues expressions. Com a membre del grup Modificación en els anys setanta, com a cantant de L’home de cotó-en pèl, la primera òpera-rock en valencià, i també en altres grups com ara La yaya canalla, una enyorada banda de rock, blues i soul. També com a tècnic de sonorització i doblatge dels Estudis Tabalet i, finalment, en RTVV, com a responsable d’un completíssim arxiu musical que vés a saber en quines condicions deu estar ara. L’any 2011, Charly va faltar als 62 anys.

https://www.youtube.com/watch?v=kdMehRJ5Zjk

Dissabte passat, la massa catòlica va tornar a evacuar els pobles de la meua comarca direcció a València en homenatge a una verge de cartó-pedra, malgrat la seguretat científica que la maternitat és un impossible sense sexe previ. Però els creients catòlics ho són gràcies a la fe i no hi ha ciència ni evidència que clivelle les conviccions basades en el dogma inqüestionable. Desafiant la pluja, els viatgers de la fe es van plantar, com cada any, als peus de la Mare de Déu i li van llançar els xiquets al vol –alguns de bolquerets– perquè amb el seu contacte tinguen una protecció mariana que la meua educació laica i moderadament científica és incapaç de comprendre. Potser per això, cada any per aquests dies em torna al cap l’evacuació de Rox i Charly i em pregunte qui són els raros!

Quina televisió pública?

Si el meu dietari no m’enganya, que crec que no, aquests dies es complexien 10 anys de la presentació en societat del meu llibre Quina televisió pública? Els en deixe ací el primer capítol per si manté algun interès, que no ho sé …

 

quina-televisio-publica

  1. CAP A UN NOU MODEL DE TELEVISIÓ PÚBLICA

En l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans s’estableix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou no ser molestat a causa de les opinions, el dret d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”. El dret a la informació i a la cultura és, doncs, un dret humà. Consegüentment, la necessitat de l’espai públic de la comunicació és important per si mateix. Però té, a més, un valor clarament democratitzador:

  1. Perquè assegura la possibilitat d’accés universal a determinats fluxos informatius i ofereix una igualtat d’oportunitats distinta de l’oferta comercial.
  2. Perquè es constitueix en baluard de defensa enfront dels grans oligopolis de la informació i les desigualtats informatives que se’n deriven.
  3. Perquè atorga a la informació un valor sociocultural més enllà de les concepcions estrictament mercantils i de negoci.
  4. Perquè assegura la cohesió social i territorial per damunt de les ofertes temàtiques i segmentals.
  5. Perquè és un instrument de formació permanent, ara més important que mai, davant del “desconcert de l’educació”[1] formal enmig de la societat informacional.
  6. Perquè és un pol de referència dels sectors audiovisual, educatiu i cultural el denominador comú dels quals radica en la construcció multifactorial de la cultura i de la vida en societat.
  7. Perquè, en definitiva, la creació de l’espai públic de la comunicació i la democratització social formen part del mateix procés de modernització.

La televisió és, en aquest marc, el mitjà de comunicació de masses per excel·lència. Mecanisme imprescindible, juntament amb l’aparell escolar,  la institució familiar i les xarxes socials de proximitat, del procés de socialització de les persones. Instrument, alhora, de la construcció de l’opinió pública i de la democratització de la cultura de masses. D’afegit, la televisió continua sent, a pesar de tots els canvis produïts en aquesta societat informacional –socioeconòmics, polítics i legals, tecnològics i socioculturals–, el suport fonamental de l’estructura de la comunicació actual i l’espai públic per excel·lència[2]. Per diverses raons:

  1. Perquè el 99,6 % de les llars espanyoles, posem per cas, tenen, almenys, un aparell de televisió[3]. Un 92% de les segones residències també en tenen.
  2. Perquè el 30% de la població s’informa només per mitjà de la televisió.
  3. Perquè el consum mitjà de televisió per habitant és de vora quatre hores diàries.
  4. Perquè el 25 % de la població en consumeix més de 6 hores al dia.
  5. Perquè té un volum de negoci enorme a tot el món conegut[4].

A diferència dels Estats Units d’Amèrica, la televisió europea ha estat sinònim de televisió pública i estatal fins fa només uns anys. Juntament amb les telecomunicacions i els servicis de correus, la televisió a Europa s’ha considerat un “servici públic essencial”, lligat directament a les necessitats comunicatives –i ideològiques, educatives i de cohesió social–   de cada estat. Per tant, la seua orientació depenia –sempre en règim de monopoli– del model polític i social de l’estat. La seua orientació era obligatòriament generalista i unidireccional, sense contramodel de competència. És el model batejat per Umberto Eco com la paleotelevisió[5]. Es tracta d’un model televisiu de públic captiu en què l’audiència consumeix, com és natural, l’únic producte que s’ofereix, sovint sota el rètol equívoc de “servici públic”. En aquest sentit, la televisió pública a Europa ha estat fins fa poc una autèntica “raó d’estat”.

Als EUA, per contra, la televisió es desenvolupa des d’un principi com una activitat privada. Les grans networks televisives americanes (ABC, CBS, NBC i FOX), presidides per una lògica comercial, es converteixen en gegants de la comunicació a la recerca de la major audiència possible. Una audiència que és, ben mirat, el seu “actiu” per a vendre la publicitat, que n’és la font d’ingressos fonamentals –juntament amb la venda externa dels sues programes d’èxit. Pensem que les pel·lícules i els programes de televisió estrenats als EUA s’amortitzen ràpidament dins del propi mercat interior. És en aquest context nordamericà on apareixen, per exemple, les estratègies i les tècniques de programació televisiva que s’exportaran a Europa anys després amb l’aparició de l’oferta privada. Al cap i a la fi, els models de televisió i, per tant, de programació, són fills d’un temps històric i d’un model social. En la televisió del monopoli de què parlàvem, la graella televisiva era un simple recurs d’organització d’una oferta estàtica. Contràriament, la neotelevisió[6] (la televisió en competència) concep la programació com un tot –un flux continu, segons el concepte de R. Williams[7]— on  s’hi organitzen programes i espots publicitaris sense solució de continuïtat[8].

En efecte, la BBC va nàixer el 1936 al Regne Unit com un servici públic. A França, després de la Segona Guerra Mundial, la radiodifusió va passar a les mans de l’estat. A Itàlia, el règim feixista va crear la RAI. A Alemanya, la televisió n’inaugura l’activitat el 1950 amb una orientació federalista i controlada per la Nordwest Deutscher Rundfunk juntament amb els aliats. A Espanya, la televisió arriba el 1953. El 1956 s’inaugura TVE, que es defineix, d’entrada, com un servici públic centralitzat i finançat pels pressupostos generals de l’estat. El 1965 naix  la segona cadena de la televisió espanyola, la qual, juntament amb la seua germana gran, mantindran el monopoli informatiu i empresarial a l’estat fins ben entrats els anys 80. A la darreria dels anys 80, s’aprova l’existència de canals privats d’àmbit estatal i, seguidament, tenen lloc les primeres concessions de llicències privades d’emissió a favor de T5, A3 i C+. Els dos primers finançats per la publicitat i C+ mitjançant la subscripció d’abonats.

La coincidència temporal, a l’estat espanyol, de l’aparició de la televisió privada i de  la televisió autonòmica, arran de l’aprovació de la Llei del Tercer Canal, genera, al llarg de la dècada dels vuitanta, una gran redefinició del mapa comunicatiu de l’estat i, en conseqüència, de cadascuna de les comunitats autònomes. El primer canal de la televisió basca va iniciar-ne les emissions l’1 de gener del 1983, anterior fins i tot a la mateixa Llei del Tercer Canal. La Llei 19/83, de 30 de maig, de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió permet la televisió de Catalunya. El 1984 es crea la televisió gallega. El febrer de 1989 comença les emissions la televisió autonòmica andalusa. La televisió valenciana RTVV va inaugurar-ne l’emissió el dia 9 d’Octubre de 1989. Anys després, l’estat de les autonomies es completarà amb un eixam de cadenes públiques que el dotaran d’espais de comunicació lligats als seus territoris.

Paral·lelament, les darreres dècades del segle XX van representar canvis profunds i molt ràpids en l’entorn social i, consegüentment, en el panorama audiovisual d’arreu del món. Canvis generals, externs al sector empresarial de la televisió i de l’audiovisual, però que hi tenen una funció determinant. En els seus aspectes polítics i legals, en els econòmics, socioculturals i en els tecnològics. La conseqüència d’aquestes mutacions n’ha estat una metamorfosi radical de la vella estructura de la comunicació, conseqüència natural d’un entorn extern estable (de canvi social lent) i condicionada fins llavors fonamentalment pels interessos estatalistes. A les hores d’ara, les lleis del mercat hi ha entrat amb força impetuosa. El vell model televisiu va fer crisi definitiva a la primeria dels anys vuitanta del segle passat amb la conjunció de factors de diferent mena que redefineixen el model social i econòmic europeu i, per tant, els papers de l’estat i de la mateixa televisió pública en la gestió de la societat resultant.

En aquest context, Ramon Zallo[9] ha expressat clarament el paper de l’estat en el “mercat de la cultura”:

El estado es necesariamente un agente interventor incluso en los casos de política neoliberal. El carácter de patrimonio colectivo de la cultura y su importancia como ámbito de consenso, dominación y reproducción social obliga al Estado a una cierta presencia, sea sumiendo las esferas culturales desatendidas por el capital privado, sea asegurando la construcción de las nuevas redes de comunicación, sea protegiendo las partes más débiles de la industria, sea corriendo con los costes de la renovación de la fuerza de trabajo cultural mediante gasto público, sea fijando las reglas de juego para esta área de feroz competencia. Regulador, promotor o interventor, el Estado sigue siendo en Europa un agente decisivo para la producción cultural (cine, televisión).

Finalment, l’estructura social i política d’ara mateix no té res a veure amb aquella de la “paleotelevisió” de què parlava Umberto Eco. Els canvis, com diem, han estat immensos. Fenòmens com ara la globalització o la integració europea han afectat també de manera determinant l’estructura comunicativa del país. Els factors comunicatius al·lòctons provocats pels satèl·lits i els cables han pres una rellevància suprema per davant dels autòctons. L’alternança política al Govern espanyol i a les comunitats autònomes també ha jugat un paper clau per a entendre segons quins aspectes de l’evolució del mapa audiovisual i l’augment exponencial de l’entorn competitiu de les empreses audiovisuals –provocat, sobretot, per la digitalització– en què s’han de repensar les televisions públiques.

En aquest sentit, s’imposa un nou diagnòstic de la situació i, finalment, una sèrie de mesures que atenguen totes les variables en joc: econòmica i financera, d’una banda, de gestió empresarial, de continguts i de línia informativa d’acord amb les noves exigències de la nova societat, els nous suports i les possibilitats multimèdia que permeten els avanços tecnològics. Com és natural, els canvis en l’entorn extern[10] a les empreses de comunicació comporten, alhora, una profunda mutació de l’entorn específic[11] del sector; és a dir, aquell que depén directament de l’activitat empresarial. En aquest sentit, l’aparició de nous factors i agents en l’entorn audiovisual com ara la televisió digital terrestre (TDT)[12] i els nous servicis de telecomunicacions o l’aparició de nous competidors (per cable, per satèl·lit o per Internet, posem per cas) –el canvi de l’entorn específic– subratllen encara més la necessitat del redisseny de la televisió pública i la seua adaptació als nous reptes. Pensem, d’afegit, que, segons l’Enquesta sobre Equipament i ús de Tecnologies de Informació y Comunicació[13] de l’any 2008,  el 51,0% de les llars de l’estat espanyol té ja accés a Internet, amb un creixement superior al milió el darrer any. I que 37,4% de les vivendes disposa de recepció de televisió digital terrestre (TDT), quasi 15 punts més que el 2007.  D’altra banda, hem de ressaltar que la proporció d’ús de tecnologies de la informació per banda de la població infantil (de 10 a 15 anys) és, en general, molt alta. Així, l’ús de l’ordinador entre els menors d’edat és pràcticament universal (94,1%) mentre que el 82,2% utilitza Internet. Quant a la disposició de telèfon mòbil, el grau de penetració d’aquest aparell entre la població infantil (65,8%) continua sent bastant inferior que en altres grups de major edat.

Ús d’ordinador Ús d’Internet Disposició de mòbil
Total
2007 92,8 76,8 64,7
2008 94,1 82,2 65,8
Xiquetes
2007 93,9 78,4 70,1
2008 94,3 82,2 69,7
Xiquets
2007 91,7 75,3 59,6
2008 93,9 82,3 62,1

                        Font: INE (2008).

En aquest context, el desplegament i l’aplicació de programes de polítiques públiques de comunicació –incloses, com és natural, les polítiques lingüístiques– ha esdevingut una necessitat peremptòria. Un desplegament que hauria de reformular, en primer lloc, el mateix concepte de servici públic d’acord amb l’evolució en aquest context de transformacions i d’actors tan diferents, amb atenció especial a la doctrina emanada per la Unió Europea (UE) i a la concreció del concepte de servici públic en la legislació i les polítiques estatal i autonòmica. Certament, a les darreres dècades, hi ha hagut també una intensificació de la política audiovisual pública, amb una forta diversificació dels actors: UE, estats membres, comunitats autònomes i ajuntaments, amb la consegüent superposició d’espais de comunicació, de competències i de fluxos. Les institucions europees cada vegada són més importants en aquest redisseny de la televisió pública atès que la UE és un projecte assentat sobre una gran diversitat cultural i lingüística, econòmica i també de solatge polític. I, per descomptat, amb una gran complexitat quant als seus subsistemes comunicatius i, especialment, audiovisuals. Ara bé, el sistema de preses de decisions de la UE és molt complex, per la qual cosa les polítiques audiovisuals solen anar amb un cert retard respecte al seu desenvolupament tecnològic i els canvis en el mercat. La prova n’ha estat la Directiva de la Televisió sense fronteres, que queda certament desfasada abans i tot de discutir-ne la necessitat d’adaptació a la realitat cultural i socioeconòmica que ha de regular. El repartiment de competències entre la Comissió Europea, el Parlament i el Consell de Ministres també en complica el disseny i l’aplicació de polítiques ràpides en un entorn, com diem, en mutació permanent.

Els interessos en joc en aquest entorn –mercantils i informatius, públics i privats– a vegades són clarament divergents, contraposats. Com és natural, l’estructura de la comunicació resultant de tots aquests canvis determinarà noves jerarquies mediàtiques i socials. Convé, per tant, que l’espai públic de la radiotelevisió hi ocupe un lloc estratègic en una societat complexa i clivellada per diferents segmentacions. Amb els matisos i les particularitats de cada estat, la densitat de les comunicacions en l’espai públic és, al cap i a la fi, garantia de cohesió i transversalitat socials en el model social europeu que coneixem fins ara. Els partits polítics i els agents socials del sector haurien d’esforçar-se a entendre el (nou) paper de la radiotelevisió pública –i de l’espai públic de la comunicació, en general– enmig d’aquest (nou) escenari. I hauríem de marcar-se com a prioritat estratègica la (re)definició de les funcions socials, polítiques, econòmiques i culturals d’una televisió pública que també canvia com més va. Les transformacions s’han de produir, al nostre entendre, tant en l’estratègia política que oriente les noves funcions de la televisió pública com també en l’organització i la gestió empresarials, les fonts de finançament i les missions empresarials i informatives que se li encomanen.

La proliferació de canals generalistes i temàtics, per exemple, canvia profundament les condicions econòmiques però també els continguts de la neotelevisió. D’altra banda, l’audiovisual es constitueix en el nucli central de la generació de nous missatges i mitjans i de llenguatges emergents, des de les mixtures de la televisió o la ràdio amb Internet fins al paper pioner dels videojocs en la pedagogia d’una nova comunicació multimèdia, multicanal i cada dia més interactiva. El desenvolupament de servicis interactius representa, en aquest context d’innovació permanent, una excel·lent oportunitat de negoci per a les empreses de comunicació i un instrument cultural de primer nivell que la televisió pública i els sectors educatiu i cultural no haurien de desaprofitar. Siga com vulga, tot fa preveure que el mercat de la comunicació i de les indústries culturals connexes experimentaran un creixement exponencial. A l’era analògica, els radiodifusors havien de decidir què s’emetia i quan i l’audiència s’havia d’acoblar a aquestes opcions. Amb la tecnologia digital, per contraposició, les persones poden decidir –ara falta que ho facen– què i quan volen veure o escoltar un programa. S’imposa, per tant, una reflexió profunda –política, però també cívica i professional– sobre la (nova) televisió i, especialment, sobre la (nova) televisió pública.

En el camp de les ciències socials és molt difícil de parlar de previsions ni que siga a curt termini. Com hem vist en repetides ocasions, ni tan sols els economistes, amb la ciència social potser més exacta, encerten a predir comportaments i conjuntures de prospectiva. La rapidesa de les innovacions deixa sense sentit els vells diagnòstics. En aquest sentit, els diferents actors del sector audiovisual –inclòs el subsector acadèmic– faríem bé d’analitzar la nova realitat social des de totes les perspectives possibles i de prendre les mesures estratègiques que els canvis estructurals demanen dins d’un complex procés del qual nosaltres mateixos formem part.

D’acord amb les previsions establides pel govern espanyol, el 3 d’abril del 2010 hi haurà l’apagada analògica definitiva a tot l’estat[14]. Els grups públics de comunicació haurien d’arribar-hi en les millors condicions econòmiques, organitzatives, tecnològiques i professionals. El ventall de les possibilitats oferides per la digitalització és desconegut, infinit. L’accés a Internet per mitjà del televisor, per exemple, oferirà desenvolupaments i servicis innovadors com ara la televisió interactiva o, si és el cas, el comerç electrònic i altres tecnologies i pràctiques emergents. La televisió pública ha de preparar-se per a extraure’n la major rendibilitat social, cultural i també econòmica. Al nostre entendre, els grups públics de radiotelevisió tenen l’obligació política d’exercir, en el seu àmbit de cobertura, un lideratge exemplar. Sobre les altres operadors de televisió i sobre la resta del sector audiovisual i les esmentades indústries culturals. Finalment, han d’esdevenir un actor clau del desplegament de la Societat o Era de la Informació[15], un nou model social que, si bé ho mirem, no es refereix només a la comunicació en sentit estricte, sinó que comporta, com diem, un canvi global associat al desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (NTIC)[16]. El canvi té, en efecte, unes bases tecnològiques com ara els avanços en la microlectrònica (ordinadors+telecomunicacions: Internet), en enginyeria (capacitat de codificar i descodificar nous llenguatges) i la implantació de xarxes ràpides i potents. Però també conseqüències en els valors, actituds i mentalitats del cadascun de nosaltres. El resultat n’és, com diem, la base d’una nova organització social que Manuel Castells ha nomenat societat-xarxa[17].

Volem pensar que les decisions polítiques que s’hagen de prendre sobre la reordenació empresarial, organitzativa i de gestió de la televisió pública hauran de partir d’estudis i d’anàlisi de diagnòstic concretes i no dels interessos partidistes i dels repartiment dels fluxos d’influència parlamentària dels partits polítics, grups mediàtics amb interessos en el sector o altres grups d’interès més o menys corporatiu. La identificació dels problemes (diagnòstic) exigeix una informació adequada, sense prejudicis. El disseny i l’avaluació d’alternatives (i de les seues eventuals conseqüències) en seria el segon pas. L’elecció de les alternatives polítiques més adequades exigeix, finalment, un conjunt de decisions estratègiques que afecten tot l’àmbit d’activitat de la televisió pública, els seus recursos (tangibles i intangibles), l’organització empresarial i la formació permanent dels seus recursos humans d’acord amb les exigències de la nova etapa digital en què ja estem immergits.

[1] Per a una anàlisi de la crisi educativa i els seus components des d’un punt de vista sociològic, vegeu, precisament, CARDÚS, Salvador (2000): El desconcert de l’educació, Ed. La Campana, Barcelona. També HERNANDEZ, F.J. (2004): Crítica de l’escola zombie, Ed. Germania, València.  HERNÀNDEZ, F.J. (2006): Teorías contemporáneas de la educación, València, Ed. Germania. I també BELTRÁN, José (2002): Ciudadanía y educación, Ed. Germanía, València.

[2] Vegeu, a l’efecte, WOLTON, Dominique (2002): Elogio del gran público. Una teoría crítica de la televisión, Ed. Gedisa, Barcelona. També WOLTON, Dominique (2001): Pensar la comunicación, Ed. Docencia, Buenos Aires. I, finalment, WOLTON, Dominique (2000): Internet, ¿ y después ?, Ed. Gedisa, Barcelona. En el primer llibre d’aquesta trilogia, Wolton reflexiona sobre “la importància cultural, social i política de la televisió en la democràcia de masses.” En Pensar la comunicación proposa “un quadre teòric de conjunt referent a la posició de la comunicació en les nostres societats occidentals.”  Finalment, Wolton consagra Internet, ¿ y después ? “a una comparació dels avantatges i els inconvenients dels mitjans de comunicació tradicionals i els nous.” Si voleu ampliar-ne les referències des de la perspectiva d’aquest autor, vegeu WOLTON, Dominique (1999):  Sobre la comunicación, Ed. Acento, Madrid. WOLTON, Dominique (2004): La otra mundialización. Los desafíos de la cohabitación cultural global, Ed. Gedisa, Barcelona. WOLTON, Dominique (2006): Salvemos la comunicación. Aldea global y cultura. Una defensa de los ideales democráticos y la cohabitación mundial. Ed Gedisa, Barcelona. I WOLTON, Dominique i FERRY, Jean-Marc (Eds.) (2000): El nuevo espacio público, Ed. Gedisa, Barcelona.

[3] Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i Institut Nacional d’Estadística.

[4] L’any 2007, els ingressos publicitaris al mercat televisiu espanyol van arribar als 3.500 milions d’euros.

[5] Vegeu ECO, Umberto (1994): La estrategia de la ilusión, Ed. Lumen, Buenos Aires.

[6] La neotelevisió, d’acord amb Humberto Eco, funciona també com una televisió-espill en què els teleespectadors veuen reflectida la societat complexa i real en la qual viuen: es veuen reflectits ells mateixos i el seu entorn.

[7] Vegeu WILLIAMS, Raymond (1979): Television. Technology and Cultural Form. Shoken Books. Nova York.

[8] D’acord amb aquesta orientació de la programació per a la competència, el programador divideix la graella en una sèrie de blocs horaris o franges segons les característiques del flux (l’oferta) i el target previsible (caracterització sociodemogràfica de l’audiència). Uns blocs teòricament homogenis quant a la composició i el comportament de l’audiència. Els estudis empírics i els hàbits culturals i estacionals també determinen la tria d’un contingut o un altre per a segons quina franja. L’estudi de les franges horàries és determinant per a l’empresa perquè el seu resultat és  la base de l’activitat publicitària ja que la venda d’espais (i espots publicitaris) es realitza d’acord amb el target concret de cada franja i el seu rating i share. El matí, per exemple, sol caracteritzar-se per una audiència de mestresses i sectors de desocupats diversos. Per contra, el prime time –que a Espanya comença a les 8.30-9 de la vesprada i s’allarga fins a les 12 de la nit– és el temps de les grans audiències generalistes i familiars. La mitjanit, al seu torn, respon a un target només adult. L’encert del producte en la franja adequada depèn, com és natural, de factors diversos entre els quals s’ha de ressenyar la informació, l’oferta, la competència i també altres intangibles no sempre previsibles. D’acord amb el consens professional i la pràctica de les cadenes, s’ha convingut a elaborar dos tipus de programació: horitzontal i vertical. La programació horitzontal fou la primera a utilitzar-se ja que té un origen radiofònic. Està basada en la serialitat i la repetició. Té com a objectiu la creació de l’hàbit temporal i de la fixació en la memòria de l’audiència de l’hora de l’oferta d’un programa concret. El seu objectiu és la “fidelització”. Té, entre altres avantatges, l’estandardització de la cadena de producció i la planificació temporal. Permet regularitzar conductes al voltant de l’oferta televisiva. En la cultura americana, aquesta estructura es denomina strip (tira) i té l’origen en les tires horitzontals dels còmics. D’ací naix el concepte de “programació en strip” o programar en stripping. Aquesta manera de programar s’ha imposat al llarg de tot el day time i el late night en la immensa majoria de les cadenes. I també en els canals temàtics, molt més rígids que els generalistes en el seu model de programació. De vegades també en el segon prime time. La programació en vertical, per la seua banda, és la inversa. Es tracta de canviar cada dia l’oferta per tal de lluitar amb la competència amb productes més perfilats. És la manera de programar que s’ha imposat en el prime time. El concepte de  prime time, com tota la teoria de les franges (o bandes) horàries i els blocs de programació (slots) també precedeix de la televisió comercial americana. És la franja considerada l’estrella de la graella perquè és l’interval horari en què es produeix major consum de televisió. És, per tant, una franja clarament generalista. Almenys així ha estat fins ara en què altres ofertes, com ara l’ordinador, han arrabassat una bona part dels adolescents i els joves del consum col·lectiu de la televisió. Amb tot, al prime time hi ha tota mena de públics. De del punt de vista de la programació, és la clau de volta perquè les cadenes s’hi juguen l’audiència i, consegüentment, els ingressos de publicitat. Per tant, és la franja en què els programadors aposten pels productes més sòlids. Del prime time depèn, en bona mesura, el share diari. És el moment també que aporta més ingressos publicitaris. D’altra banda, en aquesta hora s’arrisca el producte estrella de la programació –estrenes cinematogràfiques, grans formats, retransmissions, etc.. Hi ha la convicció que l’espectador a aquesta hora busca varietat i novetat. Per descomptat, si alguna cadena descobreix un producte de prime time que puga explotar diàriament no dubtaria a programar-lo en strip. Però, de dilluns a dijous, la majoria de les cadenes programen el prime time en vertical. ETB1 ha estat fins ara una excepció a l’estat espanyol, ja que hi ha programat, durant molts anys,  Geonkale, sèrie de ficció diària. Tele 5 ho va intentar amb El informal i, en el segon prime time, amb Crónicas Marcianas i Esta noche cruzamos el Mississipi. Buscava l’efecte de migració de les audiències, el flux i l’efecte d’arrossegament d’uns programes sobre altres. Aquestes tècniques de programació solen variar el cap de setmana ja que varien els hàbits de consum i, per tant, de formats i gèneres que ofereixen les cadenes i que n’esperen els consumidors.

[9] ZALLO, Ramón  (1992).

[10] Entenem per entorn extern aquell que és comú a totes les empreses que treballen en un mateix àmbit social, econòmic, político-legal i tecnològic. Com és sabut, és molt difícil influir sobre aquest entorn extern. I tanmateix els seus factors són sovint determinants per al present i el futur de les empreses i la seua gestió econòmica. Aquests factors –que poden arribar a ser determinants en els futur de les activitats empresarials– són anomenats “factors estratègics”. Si les seues conseqüències poden ser positives, entendrem que es tracta d’una “oportunitat” per a l’empresa. I si poden arribar a ser negatives, entendrem llavors que es tracta d’una “amenaça”.

[11] L’entorn específic és anomenat sovint entorn competitiu. És un sector comparatiu per a totes les empreses que treballen en la mateixa activitat o línia de negoci. En aquest cas, entenem per entorn específic tots els operadors de televisió que es disputen l’audiència concreta i el compte de resultats de manera directa.

[12] Segons l’Estudi General de Mitjans (EGM) de 2007, vora un 20% de les llars de l’estat ja reben emissions televisives en TDT. Pel que fa al consum, la TDT creix a un ritme de quasi el 5% mensual entre les llars preparades tecnològicament. I se situa (a l’abril de 2007) un poc per damunt del 6% de l’audiència televisiva de l’estat, amb les comunitats autònomes de Madrid, les Canàries i Catalunya al capdavant. Un dels reptes per a la mesura de les audiències en l’entorn digital és seguir el consumidor individual i no l’aparell com ha fet fins ara SOFRES, l’empresa encarregada de la mesura d’audiències televisives a tot l’estat. La fragmentació dels públics és una realitat que arriba, com sabem, a la televisió mòbil, i que crea dificultats de mostreig i de mesura per als canals temàtics i/o minoritaris.

[13] INSTITUT NACIONAL d’ESTADÍSTICA (2008): Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares. Nota de premsa de 2 d’octubre de 2008.

[14] Sória ha estat la primera província espanyola, el 23 de juliol de 2008, en què es va produir l’apagada analògica.

[15] Des de l’aparició del concepte de societat potsindustrial de D. Bell, n’han aparegut d’altres, com ara societat del coneixement o societat digital, per a designar la nova realitat superadora de l’era industrial. Vegeu, per exemple, BELL, Daniel (1976): El advenimiento de la sociedad postindustrial, Ed. Alianza, Madrid. I també NEGROPONTE, Nicholas (1995): El mundo digital, Ed. B, Barcelona. Per la seua banda, Manuel Castells distingeix entre societat de la informació i societat informacional. Vegeu CASTELLS, Manuel. (1997): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Vol 1. La sociedad red, Alianza editorial, Madrid.  També CASTELLS, Manuel  i BORJA, J. (1997): Local y global, Ed. Taurus, Madrid. CASTELLS, Manuel (1998): La era de la información. Economia, sociedad y cultura.  Vol. 2. El poder de la identidad, Alianza Editorial, Madrid. CASTELLS, Manuel (1998): La era de la información. Economía, sociedad y cultura.  Vol. 3: Fin de milenio, Alianza Editorial, Madrid. Siga quin siga el concepte triat per a referir-nos a aquest nou món, convé alertar contra els usos ideològics i estrictament propagandístics que se’n fan. Vegeu, a l’efecte, LÒPEZ, Bernat (1998): “Política lingüística i política de comunicació davant dels reptes de la globalització”, dins MOLLÀ, Toni (Ed.) (1998).

[16] Es tracta, ben mirat, d’un concepte ambigu. En qualsevol cas, el farem servir per a assenyalar aquelles  tecnologies que fan referència a la connexió o transmissió d’alguna mena d’informació. Entenem com a tals, si més no: ordinadors (hadware, software, pantalles, CD, scanner, impressora, mòdem, etc.), la digitalització de la informació (que afavoreix la transmissió, l’emmagatzematge i l’ús comprimit de la informació), i les telecomunicacions (fibra òptica, satèl·lits, tecnologies telefòniques cel·lulars o les xarxes de comunicació), posem per cas. I, consegüentment, a l’aparició de dues indústries resultants de les seues relacions: la informàtica, centrada en la producció i el tractament de la informació; és a  dir, en els ordinadors) i la telemàtica (centrada en les telecomunicacions: processos de trasllat o transport de la informació). Cadascuna d’aquestes tecnologies té una evolució particular, però el més important és, finalment, la seua complementareïtat, la qual cosa en multiplica la utilitat. Tot això ha determinat més rapidesa, més capacitat de maneig, major accés, missatges diferents i més demanda per banda dels subjectes (individus, organitzacions, etc.).

[17] Vegeu CASTELLS, Manuel (2001): La Galaxia Internet. Reflexiones sobre Internet, empresa y sociedad. Ed. Areté (Plaza y Janés), Barcelona. CASTELLS, Manuel  i HIMANEN, Pekka (2002): El Estado del bienestar y la sociedad de la información. El modelo finlandés. Alianza Editorial, Madrid. I, finalment, CASTELLS, Manuel (Ed.) (2006): La sociedad red: una visión global, Ed. Alianza.

 

Si algú té interès en el llibre, el pot demanar directament a l’editorial Bromera:

https://bromera.com/educacio/graella/3151-quina-televisio-publica-9788498245424.html

 

 

 

A la City Lights Books

Des de fa uns mesos, col·labore, amb regularitat quinzenal, al suplement POSDATA del diari Levant-EMV, editat a València. La columna CAFÈ L’INFERN està dedicada de forma genèrica a temes culturals, en un sentit molt ampli. Ací en teniu la cinquena col·laboració.

CAFÈ l’INFERN (5)

 

Ferlingheti

El dia 24 passat Lawrence Ferlinghetti va fer cent anys. La ciutat de San Francisco ho ha celebrat amb centenars d’actes d’agraïment. Per l’obra literària publicada i pel seu activisme cultural i cívic. De pare italià i mare francesa, Ferlinghetti va nàixer a Nova York però va passar bona part de la infància en internats. Va servir els Estats Units en la Marina, va desembarcar a Normandia i va entrar a Nagasaki poc després del llançament de la bomba atòmica. En va tornar pacifista de per vida, militant de totes les causes perdudes, que són sempre les més nobles. Es va doctorar a La Sorbona i, de retorn als EUA, es va instal·lar a San Francisco, llavors una ciutat provinciana, on va fundar la City Lights Books l’any 1953, una llibreria (i editorial) a la manera de la Rive gauche parisenca i, en pocs anys, va arribar a ser la catedral de la cultura contestatària de la costa oest americana.

L’any 1956, Ferlinghetti va publicar Howl, el poema d’Allen Ginsberg que, juntament amb la novel·la On the road de Jack Keroauc, es convertiran en la bíblia alternativa a les versions conservadores de l’american dream. Acusat d’”obscenitat pública”, la publicació de Howl va portar Ferlinghetti davant de la justícia, però en va resultar finalment absolt. Una victòria legal de gran transcendència pública, ja que aquella sentència esdevingué el precedent interpretatiu de la Primera Esmena de la Constitució americana, la referida al dret a la llibertat d’expressió. Ferlinghetti, a poc a poc, es va convertir en el “productor” de la Beat Generation Ginsberg, Jack Kerouac, William Burroughs, Gregory Corso, Gary Snyder– i de tota mena d’heterodoxos nord-americans, sempre contra el rigorisme ortodox i l’academicisme claustrofòbic.

He visitat un parell de vegades la City Lights, oberta ininterrompudament cada dia des de ben enjorn fins a la mitjanit. Hi he passat hores tranquil·les al pis de dalt, remenant velles i noves edicions de la mateixa City Lights sobre la Beat Generation, i traduccions de les millors minories selectes d’arreu –des d’Apollinaire a Bukowsky, García Lorca, Rafael Alberti, Juan Goytisolo o Pasolini, entre altres. Per molt de temps que passe, no oblidaré mai la trobada inesperada en aquell pis de dalt amb Ferlinghetti deu fer una quinzena d’anys ni la càlida conversa que evoque amb nostàlgia sobre la necessitat de la “resistència” com una forma de vida. “La resistència trau el millor de cadascun”, va deixar caure Ferlinghetti enmig de la xarrada com qui no diu res. “Val la pena resistir en qualsevol cas, perquè la resistència ens fa millors”. Abans d’abandonar aquell temple, Ferlinghetti em va regalar –i dedicar!– un exemplar de Howl and other poems–, que tinc a l’estudi on ara escric al costat de llibres i fotografies del meu univers mitòman.

A partir d’ara, cada 24 de març, Califòrnia celebrarà el dia de Ferlinghetti –com celebra el Columbus day o el President’s day— i potser d’ací a pocs anys l’efemèride que ara celebrem convertirà Ferlinghetti en una icona, entre tantes altres, de la cultura de masses americana, mediàtica i comercial. Com van descriure Joseph Heath i Andrew Potter en Rebelarse vende: el negocio de la contracultura, el capitalisme ho dissol tot i tot esdevé una mercaderia. Inclosos potser els udols metafísics dels beatniks escampats per totes les carreteres de la terra.