Híbrids

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el dissetè lliurament.

CAIXA D’EINES (17)

HÍBRIDS

Toni Mollà

En el llibre La dona tremolosa, SiriHustvedt explica el cas de dues xiquetes bessones que, criades en una família bilingüe anglès-francès, van desenvolupar un “dialecte propi” fet de “retalls de les dues llengües”. “Un híbrid”, hi afegeix l’escriptora, “incapaç de desenvolupar frases complexes gramaticalment i amb una precisió semàntica molt limitada”. Un codi particular que “sense que els pares en foren conscients va crear un món en present continu, la mena de món en què suposo que vivia el meu gos”.

L’observació il·lustra un cas concret de les teories de les hibridació que tenen l’origen en el clàssic Llengües en contacte d’Uriel Weinreich, publicat el 1953 i traduït per Bromera el 1996. El llibre que inaugura la disciplina coneguda com sociolingüística. D’acord amb Weinreich, la creació d’una varietat nova –diguem-li llengua o dialecte, tant se val– és un dels desenllaços previsibles del bilingüisme social. La creació d’aquesta “tercera” varietat produïda per la interferència entre les “llengües en contacte” rep el nom de pidgin i es converteix en crioll en ser transmesa familiarment. Un procés històric com la substitució i la normalització lingüístiques. La base estructural descansa en la llengua dominant, que incorpora préstecs aïllats de la subalterna. És el cas dels pidgins colonials: anglès, francès, portuguès o neerlandès, de l’spanglish dels EUA o, en bona part, del gallec-portuguès oficialitzat a Galícia a partir de les Normas de 80.

En el pròleg al llibre de Michael Sttubs El llenguatge i l’escola, Francesc Vallverdú va batejar ja el 1982 com a catanyol “l’híbrid de català i castellà que sembla emergir”. El pitarrisme n’havia estat una avançada en clau còmica. Els valencians també hi havíem col·laborat amb els nostres sainets, els usos lingüístics dels quals va estudiar Lluís-Vicent Aracil en la “Introducció a Eduard Escalante”. Rafael-Lluís Ninyoles, per la seua banda, havia esbudellat les teories hibridistes en Idioma i prejudici. A la primeria de la dècada dels 90, la dita Tercera via –una colla d’alegres tertulians que, en paraules de Manuel Ardit, van confondre el riu Sénia amb l’Oceà Atlàntic– en van traure, de tot allò, un indigenisme hibridista que és l’origen de la via valenciana cap a la folklorització lingüística.  

Que les xiquetes dominen els dos codis –anglès i francès– o n’elaboren un tercer, assenyala SiriHustvedt, depèn dels “models” que els ofereixen els pares. En el cas de les col·lectivitats, els mitjans de comunicació i la indústria cultural, l’aparell escolar i la literatura són el camp bourdià de la batalla per l’hegemonia cultural que determina la viabilitat dels idiomes. Potser per això Hustvedt remarca que les bessones van desenvolupar un “dialecte” sense capacitat de “projectar-se en el futur”. Trieu, trieu, que el món s’acaba.

La ciutat excessiva

Aquest article va ser publicat al Periódico de Catalunya, ara n’ha fet 15 anys.

Ara forma part del meu llibre La desconnexió valenciana.

LA CIUTAT EXCESSIVA

València és una ciutat excessiva vista des de qualsevol dels punts cardinals. Les seves festes més conegudes, ja ho saben vostès, glorifiquen un barroquisme sense límits. Amb la desmesura com a bandera, la ciutat és capaç de cremar en falles el capital que manca per pavimentar els carrers, restaurar-ne les façanes o endreçar un paisatge urbà cada dia més agressiu. Ara, davant la visita del ciutadà Joseph Ratzinger, les institucions han complert amb el que s’esperava d’elles davant l’esdeveniment. Dotze mil efectius de les forces de seguretat s’han desplegat durant el cap de setmana. Gairebé deu mil urinaris portàtils decoren els carrers des de fa quinze dies. Unes deu mil banderoles vaticanes engalanen les balconades. Tres mil fonts garanteixen el “aigua per a tots”. Un volteig de campanes de més d’una hora de durada, simultani en més de vint esglésies, ha saludat l’arribada del cap de l’estat vaticà a la més sorollosa de les ciutats mediterrànies. Més de sis mil flors blanques i grogues han decorat l’altar des d’on el Papa ha beneït la ciutat de Blasco Ibáñez. Més de tres-cents bisbes i uns altres tants sacerdots; i més de cent cardenals i dotze membres de la família reial espanyola ho han acompanyat. Setanta mil cadires de plàstic han acomodat els feligresos de general. Una classe política acostumada a l’aparença del cartró-pedra ha acollit el “sarau” amb profunda i reial satisfacció.


En el cor d’aquesta borratxera celebrativa per la visita del cap de l’antiga Inquisició, va succeir a València el pitjor dels accidents de metro de la història d’Espanya. Quaranta-dos morts i gairebé cinquanta ferits n’és el balanç provisional. L’arquebisbe de València, en un atac de passatgera lucidesa, es preguntava on es trobava Déu en aquells moments del tràgic accident. “Qui pregunta, ja respon”, canta Raimon, el nostre especialista en crits metafísics de caràcter civil. Ciutats com Torrent o Paiporta i Picanya han quedat mutilades per sempre. Alguns dels seus fills treballadors viatjaven en el metro de la desesperació. Un metro –el vell trenet– que, per a nosaltres, és molt més que el mitjà de connexió dels pobles i la nostra capital teòrica. Sense ell no s’entén aquesta comarca d’origen rural i destinació suburbana. La classe política autòctona ha fet un alt en la seva frivolitat i s’ha sumat per un parell de dies al plor dels seus conciutadans. Però amb algunes víctimes encara sense soterrar, els nostres representants s’han llançat al pitjor dels espectacles: la utilització de les llàgrimes alienes com a combustible polític. El govern autònom rebutja les seves responsabilitats en forma de beneficència per a les víctimes. L’oposició les exigeix i, en redundant manifestació de desmesura, el portaveu del PP accepta la creació d’una comissió d’investigació en les Corts Valencianes, sempre que compareguin “els responsables socialistes, el president del Govern, el ministre, el conseller i tots els que facen falta”, en referència al partit governant fa vint anys, quan es va construir aquesta línia de metro. La demagògia de brotxa grossa s’imposa com a discurs entre els aprenents de Maquiavel. “Els estats són legítims en la mesura en què solucionen els problemes bàsics dels ciutadans”, ha escrit recentment Manuel Castells. El nostre sociòleg de capçalera dóna per descomptat un axioma que no és tal. Em refereixo, naturalment, als “problemes bàsics dels ciutadans”. Els d’aquells que anaven en el metro tenen poc o gens a veure amb els de les seves senyories, cada dia més allunyades d’una realitat que impugna els seus interessos, atrinxerats darrere de les seves sigles i del cicle macroeconòmic.


La por no pot ser el missatge en aquesta societat del risc permanent. Per això és imprescindible recobrar la fe en les institucions. Una democràcia de qualitat exigeix el control polític: una mica més que el dret al vot. Necessitem creure que les nostres Corts demostraran, com assegura el govern, que es va tractar d’“una fallada humana”. Sigui de qui sigui, per descomptat. No necessitem un debat moral, sinó clarament polític. Fa anys que València es va convertir en un plató que faria les delícies dels vells situacionistes. Però, per un dia, la classe política hauria d’abandonar les seves posicions virtuals i baixar a la prosaica realitat. Fins i tot al preu de constatar que, mentre ells discuteixen si ha de dimitir algun cap de servei, la vida continua en els túnels i en les andanes. Una vida amputada malgrat les aparences papals que han envaït durant el cap de setmana València, última capital de la 2ª República espanyola, derrotada i sotmesa

El Periódico de Catalunya, 10/7/2006.

Ara:

La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html

L’aprenent

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el setzè lliurament.

CAIXA D’EINES (16)

L’APRENENT

Toni Mollà

Una temporada que vaig residir als Estats Units, al diari local, The Providence Journal, hi havia una variada secció publicitària de handymen. Els anuncis em van fer gràcia fins que en vaig necessitar un. Un handyman, vull dir. No va ser fàcil trobar-ne cap amb hores lliures i bon preu perquè la demanda en superava, de molt, l’oferta. Al barri on jo residia, ple d’estudiants i professors universitaris, ningú no sabia, almenys entre els coneguts, arreglar una aixeta ni la calefacció, imprescindible en aquell hivern inclement, ni potser canviar una simple bombeta de la llum, tothom capficat en vaporoses cabòries postmaterials. Per això mateix, els handymen tenien un gran nínxol de mercat entre la massa crítica que constituíem nosaltres, els inútils manuals.

Potser per aquella experiència ja llunyana, ara admire encara més els handymen de proximitat –els manetes?–, capaços de penjar un quadre i deixar-lo ben centrat i aplomat sobre el mur que tu prèviament has triat, arreglar un endoll elèctric o canviar un llum de lloc sense arrancar mig sostre, com em va ocórrer a mi mateix fa uns mesos. Com els negres literaris o els correctors editorials, els nostres manetes són imprescindibles. Sense ells, moltes cases caurien literalment a trossos.

Cisco i el seu nebot són una parella professional que, de tant en tant, venen a fer les reformes que imposa l’erosió del temps a casa i el veïnat. Fa uns dies, van canviar unes lloses de la terrassa que ballaven, i corregiren la corresponent però imperceptible rostària que impedirà que l’aigua hi dorma com fins ara. En el mateix viatge, van arreglar un tros de la mitgera, que havia patit una petita solsida, l’eixida de fums de la cuina i van reomplir les juntes d’un finestral per on es filtrava la pluja de llevant. Pura artesania de mans beneïdes que encarna la figura de L’artesà a qui Richard Sennet va dedicar un llibre just i clarivident.

Sempre m’ha cridat l’atenció que els manetes de la terra treballen en veu alta, com explicant a l’ajudant les decisions que prenen i les accions que executen. És un diàleg jeràrquic, com l’educació autèntica, en què l’oficial transmet la saviesa contrastada a l’ajudant. De fet, rarament es contesten, llevat que hagen d’alertar-se sobre algun detall fonamental. La relació entre ells, lingüística i gestual, transmet  un univers d’habilitats que, potser sense ser-ne conscients, té molts valors afegits. Una saviesa tranquil·la que concentra aquella dita segons la qual “fent i desfent es fa mestre l’aprenent”. L’antítesi absoluta, pense entre mi, de l’ensenyança virtual que la pandèmia ha disparat, dels tutorials freds de les xarxes i les classes audiovisuals que els tecnòfils ens volen vendre com la darrera paraula.

Al cafè

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el quinzè lliurament.

CAIXA D’EINES (15)

AL CAFÈ

Toni Mollà

Com cada dia, a mitjan matí, he eixit a prendre cafè a la vora de casa. Un costum antic i innocent que em resistisc a perdre. A la terrassa, hi havia quatre persones en sengles taules diferents, soles, dos homes i dues dones. Totes quatre consultaven els mòbils, cadascú amb la seua recerca particular, ves a saber de què. L’art de la vida de què parla Zygmunt Bauman és un enginy intransferible. He dit bon dia ritualment i només un parell m’han tornat una salutació freda i protocol·lària. No és falta de cortesia, sinó d’atenció, he pensat entre mi. D’atenció fora de la pantalla, vull dir. Cadascú governa les hores lentes a la seua manera.

He entrat a l’establiment a buscar la premsa de paper, però no n’hi havia, misteris insondables de la pandèmia. El televisor, sense televidents que el seguiren, emetia un programa –un programa sobre un altre programa, he entès– a propòsit dels miracles sentimentals d’una senyora que, segons expliquen, ha tingut una existència trista i desoladora. He demanat el cafè reglamentari i, assegut al cap de baix de la terrassa, he deixat volar la imaginació, els núvols navegant per llevant, mirant d’entretenir-me en una o altra amenitat que no arribava. Per pura resignació, m’he capbussat també en el forat negre de la pantalleta màgica. Les xarxes digitals es repartien entre les vicissituds d’aquella senyora famosa, les dades oscil·lants de la crisi sanitària i la propaganda política habitual, inclosos els hiperventilats que s’insulten per variades ofenses a la carta.

Sense saber per què, m’ha vingut al cos un malestar incert. He alçat el cap, tothom encara aliè al veí, autosuficient en el propi bucle més o menys melancòlic. Una cinquena persona s’havia incorporat a la tertúlia de les solituds compartides. Amb el mòbil damunt de la taula i els auriculars a les orelles, mantenia una conversa a viva veu amb un familiar llunyà. He hagut d’esforçar-me per no seguir-ne els detalls, que eren públics i notoris, però que no atenia ningú. Per la vorera d’enfront, ha passat un conegut del veïnat, que ha saludat amb un au i prou.

Ningú no feia cara d’avorriment. Potser són feliços a la seua manera, submergits en un panòptic universal que ni el mateix Jeremy Bentham hauria estat capaç d’imaginar. Rumie tot això a casa, mirant d’escriure una columna –que potser vostès llegiran al mòbil i asseguts a una terrassa– mentre espere l’hora d’anar a la presentació dels llibres Poética del café i Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, de l’amic savi Antoni Martí Monterde, entestat a fer-nos creure que els Cafès (sempre amb majúscula jeràrquica) són el bressol de la modernitat i de la Il·lustració.

Un pensament per a Montserrat Roig

Dimarts de la setmana passada, Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), una de les millors veus de la literatura catalana, hauria fet 70 anys. El càncer se la va endur als 45 anys, en plenitud vital i literària. He dit “veus”, per no marcar el gènere femení. No solament va ser una de les millors escriptores, sinó una de les millors veus, ho repetisc. En la narrativa curta i en la novel·la, en el periodisme d’investigació –amb perdó per la redundància–, el reportatge, el periodisme d’opinió i l’entrevista televisiva. El 1976 va rebre el Premi Sant Jordi amb El temps de les cireres, de gran impacte en aquell moment. El 1977 va publicar Els catalans als camps nazis, una obra magna amb dades aborronadores sobre l’Holocaust. El 1986 va publicar una de les meues novel·les preferides, L’agulla daurada, premi Nacional, després d’una estada a Moscou per elaborar un reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Vaig llegir L’Agulla daurada pocs dies abans d’emprendre el meu propi viatge a la URSS –que encara existia!

Bona part de la comunitat literària ha considerat Montessar Roig com una “escriptora feminista”. Al meu entendre, l’etiqueta no li ha fet cap bé. Ni a ella ni a la literatura catalana. Com no li’n va fer cap bé a Maria Mercè Marçal, posem per cas, dues de les nostres veus capdavanteres, foren dones i dones feministes o no, que tan se val. Tampoc li va fer cap bé a Joan Fuster, posem per cas, que el classificaren com un “escriptor nacionalista” –ho fóra o no, que no m’importa gens com a lector del Diari o del Diccionari per a ociosos, obres cimeres de l’assagisme europeu. La dèria classificatòria és fruit de mentalitats escolàstiques i estantisses que sovint enfosqueixen la realitat en compte d’aclarir-la. El tema i l’òptica “feminista” va ser un tema recurrent en tota l’obra pública –literària, cívica i política– de Montserrat Roig. I, en conseqüència, la denúncia dels mecanismes de domini explícit o latent dins d’una estructura social patriarcal i masclista. Com en l’obra de Fuster ho va ser el “provincianisme genuflex” de les classes dirigents valencianes. Tots els relats i discursos públics –i la literatura n’és una prova– són situacionals i temporals. L’estrany hi hauria estat el contrari: que Montserrat Roig o Joan Fuster hagueren deixat de costat les seues cavil·lacions més íntimes i les seues utopies públiques. No ho van fer senzillament perquè eren persones permeables a la realitat immediata, que és una de les característiques de la figura de l’intel·lectual. Un i l’altra són escriptors de contingut social i denunciaven mentalitats i ideologies que personalment consideraven substrats socials superats pel pas del temps. En un cas com en l’altre, el coneixement de cultures alienes els ajudava a qüestionar aquestes mentalitats assumides per la població d’ací a través dels mecanismes de control del franquisme ambiental. En aquest sentit, Roig va ser una escriptora profundament moderna, cosmopolita i modernitzadora. Hi va ajudar el fet de viure alguns cursos fora de Catalunya com a professora i també que dedicara gran esforços a la traducció, fonamentalment de l’anglès i del rus, les dues llengües de referència en el món bipolar de l’època. La seua vida, com la del mateix Fuster, comporta un gran esforç per connectar la cultura catalana amb l’exterior i trencar el meliquisme tradicionalista que constrenyia la societat de l’època. Una bona part de les obres de Montserrat Roig han estat traduïdes a llengües com ara el francès, l’alemany, el portuguès, el castellà, l’italià o l’anglès, la qual cosa l’ha situada com autora de referència dins de la literatura europea. Dissortadament, avui és difícil trobar a les prestatgeries les seues obres. La publicació i la seua difusió en seria el millor homenatge .

El llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, publicat pòstumament,recull les últimes col·laboracions de Montserrat Roig com a articulista al diari Avui; uns articles que escriu fins el darrer alé, el 10 de novembre de 1991. Un dels darrers –una preciositat d’article, amb ressonàncies estellesianes i d’Ausiàs March!– va desautoritzar el seu examic Amadeu Fabregat respecte de la política lingüística a RTVV: “Amadeu, no em toquis el pronom feble” (http://blogs.cpnl.cat/castelldefels/files/2011/10/roig.pdf).

No vaig conèixer Montserrat Roig, però, llavors, quan va ser publicat, li vaig agrair aquell article com per mitjà d’un amic comú com una benedicció de l’Olimp. Li’n done les gràcies una vegada més. La seua trajectòria pública, literària i no-literària, està marcada per una obsessió d’autoaclariment: “Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”, havia declarat. Ni ella ni jo vam entendre Fabregat ni la gentola que, llavors com ara, de l’embolic, en volien traure profit –i no importa quin embolic! Montserrat Roig, com les millor veus intel·lectuals, fan servir la literatura com una forma de preguntar-se, sovint sense obtindre’n resposta, sobre l’època, els temps i les persones amb qui l’atzar els ha fet viure. Aquesta és, naturalment, una de les funcions més nobles de la literatura –de l’escriptura, ben mirat. D’una classe de literatura, si més no. Els seus llibres no n’omplin l’absència personal, d’això, n’estem segurs. Però, valdria la pena tenir-los a l’abast ni que siga com una teràpia consoladora.

Aquest article el vaig publicar el 2016 al diari La Veu del País Valencià.