Donald Trump, un imbècil de llibre

Bob Woodward publica Fear (Por), un llibre que, segons avança la campanya de promoció, analitza i desarma la presidència de Donald Trump, un polític que, segons els avanços editorials, presenta com a llunàtic, incapaç i perillós. En paral·lel, el New York Times, en una pràctica periodística inèdita, publicava ahir un article d’opinió sense firma, suposadament escrit per un capitost de la Casa Blanca, que intenta frenar l’acció política del president. El denominador comú del llibre i d’aquesta pràctica de resistència interior és considerar Trump un perill públic, no solament per la seua ideologia sinó alhora per incapacitat intel·lectual.

No són els primers a declarar-ho. Aaron James, l’any 2012 va publicar un llibre que avançava bona part de les crítiques actuals. El vaig llegir i en vaig fer un article que recupere ara per si és d’interès.

trump

 

Donald Trump, el president electe dels EUA, és un imbècil. Aquesta afirmació és un evidència “filosòfica” segons les investigacions d’Aaron James, doctor per la Universitat de Harvard, i professor de la de Califòrnia, dos avals superlatius en el mapa acadèmic. L’anàlisi de James no és tampoc fruit de la ressaca electoral, sinó una reflexió intel·lectual publicada el 2012 (!) amb el títol Assholes: A Theory of Donald Trump, traduïda enguany al castellà per Malpaso: Trump. Ensayo sobre la imbecilidad.

Vaig rellegir el llibre d’Aaron James dimecres al matí, després d’una nit en vetla esperant uns resultats que Michael Moore havia previst millor que ningú, en un article que va ser rebut al seu moment amb la mateixa condescendència que el llibre de James. El pensament establit, tant a l’acadèmia com als mèdia, té prou a considerar el diagnòstic dels dissidents com a apocalíptic per ignorar-lo. No ens fa el pes, fora baix! Aquest mateix pensament, tan influït pels anomenats Estudis Culturals –de gènere, d’ètnia, etc, però sovint al·lèrgics als de classe– no volia ni sentit parlar d’unes reflexions tan sòlides com incòmodes. Tots esperàvem que la burrera pobletana, el masclisme descontrolat i les eixides de to condemnarien Trump i convertirien la candidatura demòcrata en vot refugi. L’espant preventiu de part dels líders republicans hauria d’haver-nos alertat del perill que representava Trump. Els mitjans de comunicació americans de referència, tan liberals com voldrem, menystingueren potser el poder comunicatiu de Trump, que reproduïa el seu relat simplista però consolador al marge de les aristocràcies mediàtiques. La necessitat que una dona arribara a la Casa Blanca després d’un home negre va esdevenir un altre mantra progressista, mentre Trump es dirigia genèricament als perdedors d’un model social recolzat en l’stablishment representat per Clinton. Els gurús demòcrates potser no havien comptat, finalment, que les masses que s’identifiquen i confien amb el llenguatge col·loquial i directe de Trump no llegeixen aquests diaris de prestigi ni sintonitzen les cadenes de cable com la CNN. El resultat, inapel·lable democràticament, és ací: Donald Trump és ja l’imbècil més poderós del planeta i té ja a les mans el codi nuclear. Poca broma!

D’acord amb James, no hauríem de confondre l’imbècil amb l’idiota o l’estúpid, personatges més o menys irreflexius que, de tant en tant, protagonitzen eixides de comportament, de gust i de paraula. Aquests darrers són formalment malededucats i incapaços de controlar les emocions primàries i de governar les good manners de la vida pautada. Però sí, per exemple, de sentir compassió o mostrar penediment per l’excés puntual. La imbecil·itat, per contra, és un “tret estable de la personalitat”, una biga mestra del caràcter, que difícilment canvia al llarg de la vida. Solem dir que l’arbre s’adreça de xicotet, però qui és imbècil de naixement té l’herència feta. L’imbècil, de fet, és una persona convençuda del seu comportament, per inversemblant o incomprensible que resulte a la resta. Un darwinista social, en definitiva, algú que es creu escollit per selecció natural: un ésser immune a les convencions que determinen el comportament d’acord amb unes normes compartides. Un amoral que concep la realitat des del seu deliri de grandesa. I això val per a les petites coses de cada dia, com el fet de no respectar sistemàticament una cua ordenada o el color d’un semàfor; però també per a les grans decisions en matèria de negocis econòmics i projectes polítics. “Business is business”, “en política tot val”o “’everything goes” són els seus eslògans des d’abans que els postmoderns descobriren la pólvora neoconservadora.

Tots hem conegut imbècils en la distància curta i també en la vida professional. No sempre és fàcil allunyar-se de la seua toxicitat. En qualsevol cas, el seu medi natural és l’esfera pública, aquella part de la vida que exigeix alguna mena de representació. La coneguda síndrome de president d’escala (i la seua variant valenciana de president de Falla) és una patologia d’aquesta rama. Abunden més entre els segments conservadors i tradicionalistes, però també n’hi ha en l’esquerra i en àmbits acadèmics. He conegut catedràtics universitaris i càrrecs polítics que són autèntics pets unflats per la pròpia vanitat, imbècils de cap a peus. No és la imbecil·litat una qüestió en què influïsca massa el gènere, encara que hi ha més imbècils entre els homes que entre les dones. Ara: les dones imbècils que he conegut solen comportar-se –ai– com si foren homes. El complex de superiorirat de l’imbècil se sol manifestar, d’altra banda, amb una infinitat de cares, que també varien segons contextos. Alguns observadors valencians s’han afanyat, amb raó, a buscar paral·lelismes entre Donald Trump i les nostres espècies autòctones. Adolf Beltran ha assenyalat Alfonso Rus i Francesc Viadel Isabel Bonig. Excel·lents observacions. Al meu entendre, tanmateix, Paco Camps i Rita Barberà tenen més dret que ningú a encapaçalar el rànquing d’imbècils valencians, d’acord amb el diagnòstic del professor americà. De fet, el president Camps va iniciar el seu mandat proclamant que els valencians som els millors i va dimitir vuit anys després al mateix crit valent, sense moure una cella de contrarietat per l’herència que ens deixava. La “lleugeresa frívola” estudiada per Gilles Lipovetsky tenia també en Camps i en Rita la millor parella d’asos amorals i anòmics, si em permeten reinterpretar una mica el conegut concepte d’Emile Durheim.

Finalment, els imbècils d’allà i d’ací són, com diem, immunes a la crítica; per això s’envolten només d’aduladors que mai els retrauran un què. Com és natural, les Trump Tower de la 5a Avda de Nova York són l’exemple més evident de l’estètica imbècil, un autèntic temple de la coentor daurada, un monument a l’opulència i a les aparences. L’imbècil més perillós és l’imbècil multimilionari prepotent que les va construir i hi viu, convençut que, en aquest món capitalista, tot es por “arreglar” perquè tot té categoria de mercaderia. Des del sexe a la informació, de la reputació a un títol universitari.

Trump ho té tot per a ser l’imbècil més gran del món, l’imbècil en què s’emmirallaran, com a conseqüència de les lleis de la imitació social que va estudiar G. Tarde, tots els imbècils de la terra, delerosos d’una superioritat que els legitime per a imposar, amb formes noves, els vells postulats autoritaris. Una superioritat, això ja ho sabem, construïda sovint sobre un solatge de complexos com ha estat, per exemple, el cas de Berlusconi a Itàlia, un imbècil que també va arribar al poder de forma democràtica. “Leí un bonito libro sobre Berlusconi que decía que él es, simple y llanamente, como el italiano medio, que quiere irse con mujeres y hacer trampas con los impuestos”, assenyala Slavoj Žižek en un llibre d’entrevistes amb Yong-June Park acabat de publicar. Berlusconi, a Itàlia, o el traspassat Haider a Àustria eren líders amb les mateixes debilitats, limitacions i deliris que la majoria dels seus electors. Aquesta és una línia de reflexió que potser els investigadors socials haurien de repensar. Per què l’americà de classe baixa i mitjana –gènere i ètnia al marge, insistisc– ha votat per un imbècil com Trump? De la resposta en dependrà un diagnòstic més que peremptori també per a nosaltres, els europeus.

Publicat per primera vegada al diari la veu el 20 de gener de 2017.

 

Una altra llibreria que tanca

0_002

M’agrada passejar-me sol per la ciutat, especialment fora d’hores i d’horaris convencionals. Només pel gust de passejar, sense destinació concreta ni intencionalitat manifesta. Per qualsevol ciutat, inclosa la ciutat de València, que és la que tinc més a prop.

Avui, entrant pel carrer Ambaixador Vic de València, m’he topetat de cara, com sempre, la llibreria Leo, on he presentat tres dels meus quatre darrers llibres. Una llibreria càlida, amb bon fons de llibres estrangers, sovint difícils de trobar. Hi he adquirit també dotzenes de llibres d’interès, en espanyol i en català. Una bona llibreria. Leo ha abaixat la persiana, segons anuncia un cartell impersonal, sense més explicacions. Un altre desastre per a la cultura, en general, i per a la ciutat de València, en particular, he pensat de seguida entre mi. També per a mi mateix, que he perdut una referència urbana per orientar-me en els meus passejos per la ciutat i un fons de llibres on espigolar a la recerca de la troballa que no buscava però esperava.

La premsa valenciana no n’ha dit res. O jo no me n’he assabentat, que tot pot ser. L’estiu té aquestes coses. Pot ser que el tancament d’una llibreria no siga ja un fet noticiable. Fa temps que la premsa valenciana escrita, oral i audiovisual em sorprén en les seues cobertes i escaletes. No les entenc, però deu ser cosa meua, naturalment, una mica fora de punt. A l’abocador de la xarxa, on hi cap qualsevol misèria i bagatel·la, no hi he vist la notícia tampoc.

No en sé les raons del tancament, que poden ser de model de negoci o senzillament per la pressió immobiliària, com en altres negocis urbans, o vés a saber. Tant se val això, ara. Siga com vulga, l’ecosistema cultural valencià es desfà a poc a poc a la ciutat de València, immergit en un cara avall sense aturador. El tancament de llibreries o de cinemes és tot un indicador. La llibreria, com la sala de cinema, és el punt de venda finalista d’una cadena de valor que comença en l’escriptura, en la creació personal, i que s’allarga en un procés que genera discurs i també riquesa. Però el tancament d’una llibreria o de la sala de cinema comporta, alhora, l’erosió d’un una cert model de cultura urbana, la qual hauria de potenciar els llocs de trobada i les indústries culturals com dos eixos estratègics imprescindibles. No sé si m’explique, que potser no, cada dia més al marge del “sentit comú” cultural hegemònic.

La desaparició de la llibreria Leo s’inscriu en una espiral de canvis alarmants que exigeixn noves polítiques públiques per banda dels governs. Polítiques radicals, no solament cosmètiques. Polítiques sobre els models de negoci i els usos dels establiments –no solament sobre les façanes més o menys interessants pel seu valor estètic! La crisi del teixit urbà –pense en Leo, però també en els cinemes, en forns, cafés o comerços tradicionals que passen avall– són la punta de l’iceberg d’un problema cultural i econòmic de gran profunditat que els governants no veuen o no volen veure. Ni els de la Generalitat ni els de l’Ajuntament, per molta burumballa cultural que reciten. Deuen tenir unes altres prioritats, que no sé quines són, aquesta és la veritat.

Finalment, una ciutat europea sense cafés, sense cinemes, sense forns o sense llibreries és una trista i impersonal urbanització, una ciutat en trànsit cap al model urbà diguem-ne americà, només per entendre’ns. Jo, almenys, ja m’entenc. Un model, per cert, que ja qüestionen els alcaldes de Nova York o San Francisco, implicats en la recuperació d’espais públics i parapúblics que doten de capital social les respectives ciutats. Com per exemple, els cafés, els cinemes i les llibreries.

Leo estava situada al carrer de la Cultura, segons el nou nomenclátor de l’ajuntament de València. I protegida, segons veig, per una bandera espanyola. Ni una cosa ni l’altra l’han salvat.

Doctor Josep Fontana

ESCRITS

Divendres passat, mentre els darrers encausats del Partit Popular desfilaven davant del jutge a la Ciutat de la Justícia, el Paranimf de la Universitat de València acollia, discretament, la solemne investidura de l’historiador Josep Fontana com a Doctor Honoris Causa. L’exrector i també historiador Pedro Ruiz en va fer una excel·lent laudatio, continguda en el to expositiu i rigorosa en el contingut desplegat. El veterà professor Josep Fontana va respondre, com exigia el seu reingrés a la Universitat de València, amb una lliçó magistral en el ple sentit de l’expressió.

L’indiscutible rigor acadèmic del professor Josep Fontana sempre ha estat acompanyat  d’un compromís cívic de pedra picada. Ho va demostrar a la darreria del franquisme quan va exercir com a professor d’Història Econòmica a la Universitat de València, i ho va confirmar divendres passat, amb vuitanta-cinc anys fets i ben aprofitats, amb un discurs fonamentat en les millors fonts de la recerca històrica i econòmica i, alhora, en l’actualitat més encarnada. Potser per aquesta estratègia de lúcid i apassionat centaure, Fontana va iniciar el seu parlament, amb veu emocionada, amb un record d’agraïment i memòria pels seus vells amics Joan Fuster, Vicent Ventura i Ernest Lluch, amb qui va col·laborar dins i fora de les aules universitàries durant els seus anys valencians. La referència amistosa de Fontana homenatjava, al meu entendre, la fèrtil relació establida durant aquells anys intensos entre la intel·liguèntsia autòctona –representada simbòlicament per Joan Fuster i Vicent Ventura– i una bona colla de professors catalans com ara Joan Reglà, Miquel Tarradell, Miquel Dolç i el mateix Josep Fontana o Ernest Lluch que van concebre un model social i de país alternatius als de la tradició del nacionalcatalocisme franquista.

Des de llavors, tant a la Universitat Autònoma de Barcelona com a la Universitat Pompeu Fabra, com també a diverses universitats d’arreu el món, el doctor Fontana s’ha dedicat a l’estudi de la crisi de l’Antic Règim i la consegüent transformació liberal. Però  mai ha deixat de mirar amb ulls crítics les transformacions del seu temps. D’ací que, durant el seu discurs d’acceptació del doctorat, Fontana subratllara amb rigor analític i contundència expositiva que “un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable”. L’afirmació, que sembla una evidència per a l’observador de la realitat social, sol passar desapercebuda entre l’acadèmia, sovint instal·lada en esquemes prefabricats i paradigmes d’autoreferència bibliogràfica. Però Fontana no ha estat mai un acadèmic formalista, sinó, com dic, un investigador permeable al medi social, econòmic i polític i també a allò que els francesos anomenen l’”air du temps”.

En efecte, l’augment galopant i descontrolat de la desigualtat en la nostra societat occidental ha portat a previsions “tan angoixoses”, en paraules de Fontana, “com la de l’informe d’Oxfam de 2015, on s’afirma que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’un per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.” Les documentades referències crítiques als grans noms del pensament publicat –com ara Paul Krugman, Thomas Piketty o Daron Acemoglu i James A. Robinson– eleven el llistó acadèmic de l’historiador i ciutadà Fontana. I el converteixen, alhora, en una veu lúcida en la defensa de l’acció política com a factor de la redestribució de la riquesa i garantia de la solidaritat social. No és debades, en aquest sentit, que Fontana denunciara, durant la seua brillant al·locució, el segrest de la política “en mans dels interessos empresarials” com el final “de l’idil·li igualitari del segle XX”. Potser per això ha dedicat la vida a la incessant recerca per “cartografiar el panorama del món en què vivim, per trobar camins cap al futur que ens retornin l’esperança”.

Ara, a l’hora del balanç, Fontana ens imposa el deure d’autocrítica davant de certes creences generacionals com ara aquella “visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat, que s’ha desenvolupat de manera incerta, amb victòries parcials i una llarga derrota final que amenaça el nostre futur”. “Tindríem, en conseqüència, desmuntada”, continuava Fontana, “la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat”. No és poca cosa, certament! Val la pena de pensar-ho.

Publicat al diari digital La Veu del País Valencià el16 de febrer de 2016:

http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/6570/doctor-josep-fontana

Ara forma part del llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster, Ed. Vincle, 2017, València.

http://vincleeditorial.com/

Duelo al sur

El año 1907 Joseph Conrad escribió “El duelo”, una novela corta que recrea la vida de dos tenientes de húsares de Napoleón: D’Hubert y Feraud. Los dos oficiales se enfrentan por extracción social, por la manera de hacer carrera militar, por sus amistades, por sus convicciones morales, por sus rencores y formas de resolver los odios y conflictos compartidos. D’Hubert y Feraud sirven al mismo emperador con lealtades paralelas. Pero desde que cruzaron por primera vez sus miradas sólo viven para alimentar entre ellos un odio obsesivo que se convertirá en el único motor de su vida. Estoy seguro de que ni el ex presidente de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, ni Francisco Camps, actual inquilino de la misma institución, han leído al también autor de “El corazón de las tinieblas”. Pero su enfrentamiento compulsivo lleva camino de superar la ficción literaria. El control por la Caja de Ahorros del Mediterráneo ha sido el penúltimo encontronazo entre estos oficiales de Rajoy. La preparación de las listas electorales de mayo avanza el duelo definitivo. Si se tratara de un wenstern clásico, sólo quedaría en pie uno de los contendientes. Aunque Paul Newman y Robert Redford  acabaron los dos abatidos por la policía boliviana en el mítico “Dos hombres y un destino”.

Article publicat l’any 2007 al Periódico de Catalunya.

 

Postal de París

DESC

Sempre ens enamorem a primera vista. De les persones i dels llocs. És la sensació, almenys, que m’arriba a la memòria en un cafè del barri Llatí de París on imagine Juliette Gréco ensenyant a Miles Davis que “tots els blancs no eren iguals”. París, la capital de la nostra joventut, és memòria de relacions càlides, de lectures, de pel·lícules i tants altres mitjans de l’imaginari –meitat intel·lectual, meitat sentimental– que solem confondre amb la realitat. L’esforç il·lustrat, els intel·lectuals engagés, la bohèmia laica i les avantguardes sibarítiques ens van proposar en el seu dia un espill més plaent que el nacionalcatolicisme espanyol i l’avorrida generació del 98. “En un país tancat, el francès era el nostre idioma d’evasió”, afirmava fa anys Raimon al setmanari l’Express en un número dedicat a George Brassens. I, en efecte, Brassens, Leo Ferré o Jacques Brel van ser alguns dels nostres millors links (soci)lingüístics amb gent aliena i mons desconeguts.

Molt abans, La Constitució de Cadis, que ara celebra el seu bicentenari, la Desamortització de Mendizábal o la II República havien constituït per a Espanya un model d’inspiració francesa radicalment jacobí en les seues infraestructures, valors i usos lingüístics. “Tots els paradisos tenen la seua serp verinosa”, havia escrit John Steinbeck per a explicar l’ambivalència dels fets, els llocs i potser també dels amors.  Certament, en el Cadis liberal que impugnava l’Espanya heretada dels Reis Catòlics i el Tribunal de la Inquisició, els defensors “perifèrics” ho van ser també dels drets feudals i del Sant Ofici. Però els moviments nascuts des de la diversitat sociocultural “ibèrica” van confluir més tard amb una cosmovisió alternativa al darwinisme heretat d’aquella Espanya absolutista i única. La II República i la lluita antifranquista van vincular potser per sempre més els defensors de la normalització del català, el gallec-portugués i l’euskara amb les reivindicacions més progressistes en matèria social i política.

Com sabem, la bondat dels conceptes que elaborem per a anomenar i explicar la realitat depén del context que els engendra. L’estructura de les llengües recull i simbolitza, en aquest sentit, la història de les seues comunitats lingüístiques i els grups de pertinença i referència que les integren. Les propostes actuals de sostenibilitat de la diversitat sociolingüística són, en el nou context de globalització, una cosmovisió alternativa a un món més unilateral que mai malgrat les aparences virtuals. Les nostres llengües simbolitzen, en aquest marc, una proposta ecològica de convivència. Les noves ways of seeing que imposa el món global ens convoquen a enriquir sense parar els nostres links sociolingüístics. Però la memòria de l’espill francés –el nostre primer amour fou— reuneix encara tot l’encant i el misteri de l’ambivalència. En ell vam aprendre a descobrir perfils més enllà dels usos i costums heretats. I en els seus reflexos descobrim els fluxos culturals que arribaven amb força inusitada del també ambivalent free flow of comunication anglosaxó.

Però una sola cançó de Charles Aznavour —J’aime Paris au mois de mai– en aquest cafè de la Rue de la Huchette ens entendreix amb el record de l’amor a primera vista i ens obliga a l’agraïment emocionat.

 

 

Publicat dins Euskara Gipuzkoan, 10/5/2012.

Ara dins La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html