Donald Trump, un imbècil de llibre

Bob Woodward publica Fear (Por), un llibre que, segons avança la campanya de promoció, analitza i desarma la presidència de Donald Trump, un polític que, segons els avanços editorials, presenta com a llunàtic, incapaç i perillós. En paral·lel, el New York Times, en una pràctica periodística inèdita, publicava ahir un article d’opinió sense firma, suposadament escrit per un capitost de la Casa Blanca, que intenta frenar l’acció política del president. El denominador comú del llibre i d’aquesta pràctica de resistència interior és considerar Trump un perill públic, no solament per la seua ideologia sinó alhora per incapacitat intel·lectual.

No són els primers a declarar-ho. Aaron James, l’any 2012 va publicar un llibre que avançava bona part de les crítiques actuals. El vaig llegir i en vaig fer un article que recupere ara per si és d’interès.

trump

 

Donald Trump, el president electe dels EUA, és un imbècil. Aquesta afirmació és un evidència “filosòfica” segons les investigacions d’Aaron James, doctor per la Universitat de Harvard, i professor de la de Califòrnia, dos avals superlatius en el mapa acadèmic. L’anàlisi de James no és tampoc fruit de la ressaca electoral, sinó una reflexió intel·lectual publicada el 2012 (!) amb el títol Assholes: A Theory of Donald Trump, traduïda enguany al castellà per Malpaso: Trump. Ensayo sobre la imbecilidad.

Vaig rellegir el llibre d’Aaron James dimecres al matí, després d’una nit en vetla esperant uns resultats que Michael Moore havia previst millor que ningú, en un article que va ser rebut al seu moment amb la mateixa condescendència que el llibre de James. El pensament establit, tant a l’acadèmia com als mèdia, té prou a considerar el diagnòstic dels dissidents com a apocalíptic per ignorar-lo. No ens fa el pes, fora baix! Aquest mateix pensament, tan influït pels anomenats Estudis Culturals –de gènere, d’ètnia, etc, però sovint al·lèrgics als de classe– no volia ni sentit parlar d’unes reflexions tan sòlides com incòmodes. Tots esperàvem que la burrera pobletana, el masclisme descontrolat i les eixides de to condemnarien Trump i convertirien la candidatura demòcrata en vot refugi. L’espant preventiu de part dels líders republicans hauria d’haver-nos alertat del perill que representava Trump. Els mitjans de comunicació americans de referència, tan liberals com voldrem, menystingueren potser el poder comunicatiu de Trump, que reproduïa el seu relat simplista però consolador al marge de les aristocràcies mediàtiques. La necessitat que una dona arribara a la Casa Blanca després d’un home negre va esdevenir un altre mantra progressista, mentre Trump es dirigia genèricament als perdedors d’un model social recolzat en l’stablishment representat per Clinton. Els gurús demòcrates potser no havien comptat, finalment, que les masses que s’identifiquen i confien amb el llenguatge col·loquial i directe de Trump no llegeixen aquests diaris de prestigi ni sintonitzen les cadenes de cable com la CNN. El resultat, inapel·lable democràticament, és ací: Donald Trump és ja l’imbècil més poderós del planeta i té ja a les mans el codi nuclear. Poca broma!

D’acord amb James, no hauríem de confondre l’imbècil amb l’idiota o l’estúpid, personatges més o menys irreflexius que, de tant en tant, protagonitzen eixides de comportament, de gust i de paraula. Aquests darrers són formalment malededucats i incapaços de controlar les emocions primàries i de governar les good manners de la vida pautada. Però sí, per exemple, de sentir compassió o mostrar penediment per l’excés puntual. La imbecil·itat, per contra, és un “tret estable de la personalitat”, una biga mestra del caràcter, que difícilment canvia al llarg de la vida. Solem dir que l’arbre s’adreça de xicotet, però qui és imbècil de naixement té l’herència feta. L’imbècil, de fet, és una persona convençuda del seu comportament, per inversemblant o incomprensible que resulte a la resta. Un darwinista social, en definitiva, algú que es creu escollit per selecció natural: un ésser immune a les convencions que determinen el comportament d’acord amb unes normes compartides. Un amoral que concep la realitat des del seu deliri de grandesa. I això val per a les petites coses de cada dia, com el fet de no respectar sistemàticament una cua ordenada o el color d’un semàfor; però també per a les grans decisions en matèria de negocis econòmics i projectes polítics. “Business is business”, “en política tot val”o “’everything goes” són els seus eslògans des d’abans que els postmoderns descobriren la pólvora neoconservadora.

Tots hem conegut imbècils en la distància curta i també en la vida professional. No sempre és fàcil allunyar-se de la seua toxicitat. En qualsevol cas, el seu medi natural és l’esfera pública, aquella part de la vida que exigeix alguna mena de representació. La coneguda síndrome de president d’escala (i la seua variant valenciana de president de Falla) és una patologia d’aquesta rama. Abunden més entre els segments conservadors i tradicionalistes, però també n’hi ha en l’esquerra i en àmbits acadèmics. He conegut catedràtics universitaris i càrrecs polítics que són autèntics pets unflats per la pròpia vanitat, imbècils de cap a peus. No és la imbecil·litat una qüestió en què influïsca massa el gènere, encara que hi ha més imbècils entre els homes que entre les dones. Ara: les dones imbècils que he conegut solen comportar-se –ai– com si foren homes. El complex de superiorirat de l’imbècil se sol manifestar, d’altra banda, amb una infinitat de cares, que també varien segons contextos. Alguns observadors valencians s’han afanyat, amb raó, a buscar paral·lelismes entre Donald Trump i les nostres espècies autòctones. Adolf Beltran ha assenyalat Alfonso Rus i Francesc Viadel Isabel Bonig. Excel·lents observacions. Al meu entendre, tanmateix, Paco Camps i Rita Barberà tenen més dret que ningú a encapaçalar el rànquing d’imbècils valencians, d’acord amb el diagnòstic del professor americà. De fet, el president Camps va iniciar el seu mandat proclamant que els valencians som els millors i va dimitir vuit anys després al mateix crit valent, sense moure una cella de contrarietat per l’herència que ens deixava. La “lleugeresa frívola” estudiada per Gilles Lipovetsky tenia també en Camps i en Rita la millor parella d’asos amorals i anòmics, si em permeten reinterpretar una mica el conegut concepte d’Emile Durheim.

Finalment, els imbècils d’allà i d’ací són, com diem, immunes a la crítica; per això s’envolten només d’aduladors que mai els retrauran un què. Com és natural, les Trump Tower de la 5a Avda de Nova York són l’exemple més evident de l’estètica imbècil, un autèntic temple de la coentor daurada, un monument a l’opulència i a les aparences. L’imbècil més perillós és l’imbècil multimilionari prepotent que les va construir i hi viu, convençut que, en aquest món capitalista, tot es por “arreglar” perquè tot té categoria de mercaderia. Des del sexe a la informació, de la reputació a un títol universitari.

Trump ho té tot per a ser l’imbècil més gran del món, l’imbècil en què s’emmirallaran, com a conseqüència de les lleis de la imitació social que va estudiar G. Tarde, tots els imbècils de la terra, delerosos d’una superioritat que els legitime per a imposar, amb formes noves, els vells postulats autoritaris. Una superioritat, això ja ho sabem, construïda sovint sobre un solatge de complexos com ha estat, per exemple, el cas de Berlusconi a Itàlia, un imbècil que també va arribar al poder de forma democràtica. “Leí un bonito libro sobre Berlusconi que decía que él es, simple y llanamente, como el italiano medio, que quiere irse con mujeres y hacer trampas con los impuestos”, assenyala Slavoj Žižek en un llibre d’entrevistes amb Yong-June Park acabat de publicar. Berlusconi, a Itàlia, o el traspassat Haider a Àustria eren líders amb les mateixes debilitats, limitacions i deliris que la majoria dels seus electors. Aquesta és una línia de reflexió que potser els investigadors socials haurien de repensar. Per què l’americà de classe baixa i mitjana –gènere i ètnia al marge, insistisc– ha votat per un imbècil com Trump? De la resposta en dependrà un diagnòstic més que peremptori també per a nosaltres, els europeus.

Publicat per primera vegada al diari la veu el 20 de gener de 2017.

 

Una altra llibreria que tanca

0_002

M’agrada passejar-me sol per la ciutat, especialment fora d’hores i d’horaris convencionals. Només pel gust de passejar, sense destinació concreta ni intencionalitat manifesta. Per qualsevol ciutat, inclosa la ciutat de València, que és la que tinc més a prop.

Avui, entrant pel carrer Ambaixador Vic de València, m’he topetat de cara, com sempre, la llibreria Leo, on he presentat tres dels meus quatre darrers llibres. Una llibreria càlida, amb bon fons de llibres estrangers, sovint difícils de trobar. Hi he adquirit també dotzenes de llibres d’interès, en espanyol i en català. Una bona llibreria. Leo ha abaixat la persiana, segons anuncia un cartell impersonal, sense més explicacions. Un altre desastre per a la cultura, en general, i per a la ciutat de València, en particular, he pensat de seguida entre mi. També per a mi mateix, que he perdut una referència urbana per orientar-me en els meus passejos per la ciutat i un fons de llibres on espigolar a la recerca de la troballa que no buscava però esperava.

La premsa valenciana no n’ha dit res. O jo no me n’he assabentat, que tot pot ser. L’estiu té aquestes coses. Pot ser que el tancament d’una llibreria no siga ja un fet noticiable. Fa temps que la premsa valenciana escrita, oral i audiovisual em sorprén en les seues cobertes i escaletes. No les entenc, però deu ser cosa meua, naturalment, una mica fora de punt. A l’abocador de la xarxa, on hi cap qualsevol misèria i bagatel·la, no hi he vist la notícia tampoc.

No en sé les raons del tancament, que poden ser de model de negoci o senzillament per la pressió immobiliària, com en altres negocis urbans, o vés a saber. Tant se val això, ara. Siga com vulga, l’ecosistema cultural valencià es desfà a poc a poc a la ciutat de València, immergit en un cara avall sense aturador. El tancament de llibreries o de cinemes és tot un indicador. La llibreria, com la sala de cinema, és el punt de venda finalista d’una cadena de valor que comença en l’escriptura, en la creació personal, i que s’allarga en un procés que genera discurs i també riquesa. Però el tancament d’una llibreria o de la sala de cinema comporta, alhora, l’erosió d’un una cert model de cultura urbana, la qual hauria de potenciar els llocs de trobada i les indústries culturals com dos eixos estratègics imprescindibles. No sé si m’explique, que potser no, cada dia més al marge del “sentit comú” cultural hegemònic.

La desaparició de la llibreria Leo s’inscriu en una espiral de canvis alarmants que exigeixn noves polítiques públiques per banda dels governs. Polítiques radicals, no solament cosmètiques. Polítiques sobre els models de negoci i els usos dels establiments –no solament sobre les façanes més o menys interessants pel seu valor estètic! La crisi del teixit urbà –pense en Leo, però també en els cinemes, en forns, cafés o comerços tradicionals que passen avall– són la punta de l’iceberg d’un problema cultural i econòmic de gran profunditat que els governants no veuen o no volen veure. Ni els de la Generalitat ni els de l’Ajuntament, per molta burumballa cultural que reciten. Deuen tenir unes altres prioritats, que no sé quines són, aquesta és la veritat.

Finalment, una ciutat europea sense cafés, sense cinemes, sense forns o sense llibreries és una trista i impersonal urbanització, una ciutat en trànsit cap al model urbà diguem-ne americà, només per entendre’ns. Jo, almenys, ja m’entenc. Un model, per cert, que ja qüestionen els alcaldes de Nova York o San Francisco, implicats en la recuperació d’espais públics i parapúblics que doten de capital social les respectives ciutats. Com per exemple, els cafés, els cinemes i les llibreries.

Leo estava situada al carrer de la Cultura, segons el nou nomenclátor de l’ajuntament de València. I protegida, segons veig, per una bandera espanyola. Ni una cosa ni l’altra l’han salvat.

Sobre l’estructura de la comunicació valenciana

IMG-20180802-WA0002

La revista Plaza ha publicat aquest mes d’agost una entrevista conjunta amb María Consuelo Reyna, durant anys directora de Las Provincias, i Ferran Belda, el seu homòleg al diari Levante. L’any 2008, ara en fa 10, vaig fer una ressenya sobre l’estructura de la comunicació mediàtica valenciana. Si vostès hi tenen interès, hi trobaran també la meua opinió del qua han representat per al País Valencià la parella de l’entrevista en Plaza. De fet, al meu entendre, el país actual no s’expplica sense ells.

DD.AA. La recerca en comunicació en el País Valencià. Treballs de Comunicació, núm. 22. Ed. Societat Catalana de Comunicació-IEC, Juny de 2008

Toni Mollà

Ja fa més de vint anys, Ernest Garcia reflexionava sobre la tendència del “valencianisme” a estar sempre en retard respecte dels canvis socials i polítics que s’esdevenien al país: “el valencianisme ha estat foralista i feudalitzant”, escrivia Ernest Garcia, “quan els vents jacobins i liberals recorrien Europa, monarquitzant i beat en anys de moviment popular anticlerical i republicà, petit-burgés i republicà en l’era de les revolucions proletàries, afer de professors i literats en el món de la televisió i els ordinadors.”[1] “L’esquema, és clar,”, afegia el mateix Garcia, “comporta una dosi d’exageració. No crec, tanmateix, que aquesta siga inútil. Ara com ara, toquen a la porta els megaflops, el làser anti-satèl·lits i Greenpeace i, mentrestant, la província s’emociona perquè algú anuncia que un moderat regionalisme podria esdevenir ideologia orgànica dels fabricants de brotxes.”.

La fórmula del “retard” que fa servir Ernest Garcia –original, si no vaig errat, de Josep-Vicent Marqués–, és, en el cas que ens ocupa, del tot oportuna.  El retard dels estudis sobre la comunicació al País Valencià és, tanmateix, fàcilment explicable. És la conseqüència natural de l’estructura de la recerca i de la investigació universitàries del país. I, consegüentment, de les decisions cíviques i polítiques d’una classe dirigent poc o gens interessada en segons quines aventures intel·lectuals (davant de les quals, sol desenfundar de forma preventiva). En efecte, la inexistència fins fa només uns cursos de facultats de Ciències Socials i de la Comunicació –que, per cert, mai no he entès que en siguen dues en comptes d’una sola– n’ha estat la causa principal. La Universitat, en un país normal, és l’àmbit d’aquesta mena d’estudis sobre l’estructura de la comunicació –que no és sinó una part de l’estructura social. Contra el que hauria estat lògic en una societat moderna, postindutrial i quasi posturbana (si la crisi econòmica no ho arregla), els estudis reglats d’alguna de les branques de la comunicació –periodisme, comunicació audiovisual, relacions públiques o publicitat, posem per cas– només tenen quatre dies com aquell qui diu. I la dada no pot passar-la per alt l’observador social si ha llegit, com se li suposa, Karl Manheim, i sap, en conseqüència, que “el coneixement és situacional”[2]. “¿Com s’explica” es pregunta retòricament Josep-Lluís Gómez Mompart en la “Presentació” d’aquest monogràfic, “que (la Universitat de València) no posés en marxa, per exemple, la titulació de Periodisme fins a l’any 2000?” La pregunta és més cridanera i més reveladora per a l’observador si pensem, com el mateix Gómez-Mompart afegeix seguidament, que “les llicenciatures de comunicació van començar al San Pablo-CEU el 1986 (amb un Govern del PSPV-PSOE a la Generalitat!).”

Fins aleshores, certament, només l’avançada dels assagistes interessats en el país com  a tema havien dedicat a l’estudi de la comunicació mediada alguna monografia o quatre notes valoratives esparses ací o allà. El professor Rafael Xambó[3] –connectat intel·lectualment amb la sociologia crítica i, paral·lelament, a l’equip d’investigadors de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona– va estar, en aquell context, un dels pocs a convertir el sistema de comunicació valencià en sistemàtic centre del seu interès intel·lectual –acadèmic i cívic, val a dir-ho. El seu llibre Comunicació, política i societat. El cas valencià –versió comercial abreujada d’una tesi doctoral anterior– és encara una valuosa panoràmica sobre el mapa mediàtic valencià. Els treballs elaborats pel grup de professors del CEU-San Pablo organitzat a l’entorn d’Antonio Laguna també tenen un alt interès, fonamentalment des del punt de vista de la història del periodisme i de la comunicació.

Curiosament, al País Valencià més que a cap altra comunitat autònoma espanyola, els mitjans de comunicació han condicionat l’esdevenidor col·lectiu des de l’anomenada transició democràtica, i han “marcat” les decisions i les indecisions del governs autonòmics de torn. Diríem que els mitjans, ben mirades les coses, no han estat “innocents”, sinó que, ben al contrari, es van configurar llavors com uns actors molt actius en la delimitació de les ideologies col·lectives que circulaven al país i les consegüents alternatives socials i polítiques del posfranquisme. A la ciutat de València, les línies informatives i empresarials dels diaris Las Provincias i Levante van ser, com sabem els majors d’edat, tan determinants en la configuració de l’actual estructura social i política del país com els mateixos partits polítics, sovint ostatges –amb el consegüent impost antirevolucionari en format de contractes d’impremta i de promocions de publicacions–  d’aquelles estratègies periodístico-empresarials. En aquell context, el Diario de Valencia, primer, i el Noticias al día, després, van ser dos intents de premsa plural i moderadament valencianista que la classe dirigent valenciana –inclòs l’empresariat de la comunicació i el poder polític institucional– no va tenir massa interès a consolidar. Ben al contrari, eren sabedors que la creació d’un tercer espai comunicatiu al País Valencià hauria estat el brou de cultiu en què podia haver germinat la creació del corresponent tercer espai sociopolític que no els feia el pes ni als uns i als altres. Més interessats en les bondats i les transversalitats de poder i d’influències del bipartidisme, es van encarregar de dinamitar aquelles iniciatives per tots els mitjans possibles. Al cap i a la fi, la complexitat social complica les xarxes d’influència informals que tant de rendiment aporten als poders complementaris i als esquemes maniqueus, minva els mandarinats intel·lectuals i, finalment, erosiona els esperits de campanar i els negocis compartits. L’estructura dualista de la premsa valenciana reforçava una convicció demoníaca segons la qual totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable.

En efecte, l’aparició el desembre de 1980 de Diario de Valencia, dirigit per Juan José Pérez Benlloch, clivella aquell binomi simbolitzat per l’enfrontament Las Provincias-Levante –però que va molt més enllà que la simple lluita pel lector i la publicitat. Diario de Valencia, amb plantejaments innovadors des del punt de vista de la producció periodística, intentava connectar amb públics nous i ampliar les bases democràtiques d’uns segments socials emergents amb interessos intel·lectuals i polítics molt allunyats de les versions mediàtiques dels diaris existents a València. L’experiència de Diario de Valencia va tenir un curta vida, per raons diverses, que ara no són del cas. Noticias al día en va heretar l’auditori i els principis periodístics de capçalera. Però la compra del diari Levante per banda de Prensa Ibèrica, amb l’ajuda directa i indirecta del Partit Socialista, va reforçar les bases d’aquella estructura periodística i ideològica que alimentava i retroalimentava una societat valenciana en clau dual. La publicació d’Al cierre, les memòries periodístiques de Juan José Pérez Benlloch[4], han aportat informació valuosa sobre l’estructura de la comunicació valenciana durant el darrer mig segle. La lectura d’Al cierre remarca, precisament, la rellevància dels “actors” en la construcció del sistema comunicatiu i d’aquell concepte tan boirós com és la “llibertat d’expressió.” El llibre de Pérez Benlloch documenta la impagable tasca de centenars d’accionistes i de periodistes –amb Vicent Ventura[5] i el mateix Pérez Benlloch de caps de fila– per trencar el doble lligam d’una xarxa mediàtica maniquea i fanguinosa que va representar, com diem, la falsa elecció entre Las Provincias i Levante, tots dos aliats, en aquell moment, amb el conservadorisme social i polític de la ciutat de València.

El monogràfic que ací ressenyem té, en primer lloc, el valor de l’inventari de la recerca en comunicació realitzada els darrers anys al País Valencià amb una estructura clàssica sobre les diferents tendències i enfocaments d’aquesta àrea del coneixement pluridisciplinar i en la qual, com és natural i saludable, s’hi troben també diferents tradicions intel·lectuals, tècniques d’anàlisi i fins i tot interessos gremials. Si bé ho mirem, el monogràfic és una primera –i necessària- obra d”infraestructura” acadèmica: una eina bàsica per poder veure i avaluar què s’ha estudiat i en quines condicions. Amb l’innegable encert, al meu entendre, d’incloure dos treballs fins ara considerat perifèrics als estudis sobre comunicació i que, ben contràriament, han esdevingut les línies més interessants i innovadores d’aquesta àrea del coneixement. Ens referim, d’una banda, als estudis sobre “Economia de la cultura”, que ha ressenyat Pau Rausell i, de l’altra, als treballs orientats sota la bandera del “Estudis culturals” inaugurats per Raymond Williams (pare fundador alhora dels estudis sobre programació televisiva) i que ací inventaria Àlvar Peris. S’hi ha de destacar, així mateix, la contribució de Dolors Palau i Nel·lo Pellisser sobre la “Comunicació periodística” i el documentat treball sobre “Comunicació local i de proximitat” que firma Francesc Martínez Sanchis. Són treballs que ens obliguen a considerar el context econòmic i polític del panorama informatiu: la concentració de la propietat de les empreses informatives i la direcció dels fluxos, posem per cas.

Aquesta publicació demostra que, al cap dels anys, els estudis sobre comunicació no són un camp d’investigació monolític, sinó que hi conflueixen diverses tradicions que fan difícil, gràcies a Déu, establir-ne uns contorns rígids i definitius. Ben al contrari, es tracta d’un domini tan obert com les mateixes activitats comunicatives: un territori permeable, com no pot ser de cap altra manera, a les demandes socials, a la recerca de la comprensió de les causes, les conseqüències i la direcció dels canvis en l’estructura de la comunicació mediada. Un camp, a més, cada dia més procliu a la interdisciplinarietat, amb aportacions provinents tant de la humanística (història, dret, política, etc.) com de les ciències socials teòriques i empíriques (sociologia, psicologia social, antropologia, etc.), però amb un objectiu integrador més o menys manifest. Com és sabut, aquesta problemàtica no és exclusiva de la sociologia de la comunicació, sovint etiquetada com ha assenyalat Miquel de Moragas[6], com a “ciència-cruïlla” o “ciència-síntesi”; és a dir, d’àmbits de confluència de diverses ciències[7]. En qualsevol cas, el monogràfic que ressenyem té com a virtut primera l’enfocament divers perquè el seu objecte d’estudi s’ha de considerar des de la multiciplitat de perspectives que determinen les condicions socials en què ocorre. Finalment, el repte dels estudis sobre comunicació és, d’una banda, trobar l’estructura formal i les eines analítiques –el paradigma– que permeten parlar des d’una perspectiva teòrica sòlida. I, de l’altra, atendre els reptes socials de la transformació continuada de les condicions en què es produeix l’activitat (empresarial i comunicativa) dels mitjans de comunicació, els (nous) sistemes comunicatius i les (noves) dinàmiques econòmiques, socials, culturals i polítiques que imposa la complexitat d’una societat avançada com la valenciana i les seues tendències de futur. Finalment, aquests estudis han d’assolir alguna mena de validació teòrica i científica general, però, alhora, han de posar a prova continuada els seus aparells formals amb el contrast amb l’experiència viscuda, amb les estructures socials concretes, els factors que la condicionen i els actors que hi intervenen. És en aquest sentit que l’evolució i la diversitat de la nostra disciplina s’ha d’interpretar d’acord amb les coordenades històriques i socials en què s’esdevé la investigació.

El monogràfic respon a una estructura de la comunicació i de la recerca determinades. Però el temps no passa debades. Els canvis en l’estructura de la comunicació han estat immensos i han succeït a una velocitat vertiginosa. A partir d’ara, i amb el recolzament sòlid d’aquesta primera pedra fundacional, l’investigador farà bé de focalitzar l’atenció, complementàriament, en les conseqüències de la digitalització sobre l’oferta i la demanda comunicatives i la batalla dels continguts, especialment audiovisuals, enmig d’un sector tan influït per les tendències del mercat cultural transnacional i el factors econòmics, polítics tecnològics i socials que el determinen (globalització, concentració, desregulació i convergència, en primer terme). Les recents tesis doctorals de Toni Mollà[8] i Yolanda Verdú[9], per exemple, s’han centrat, en diversos aspectes de la radiotelevisió valenciana, al capdavall, la primera empresa de comunicació del país. Complementàriament, Vicent Palací[10] ha dedicat la seua tesi doctoral a l’anàlisi econòmica del sector audiovisual. Per la seua banda, Yolanda Massó[11], dirigida pel doctor Josep-Lluís Goméz Mompart, treballa a hores d’ara en una tesi comparativa entre RTVV, RTVE i la CCRTV. La complexitat i el pluralisme social són un símbol de modernitat, en contra de les idees metafísiques d’una Arcàdia uniforme i sense conflictes interns. Siga com vulga, aquest meritori monogràfic és el primer inventari de “La recerca en comunicació en el País Valencià”. Sense ell, seria impossible començar a dissenyar-ne un segon, que, segon com, ja trobem a faltar. Ben mirat, els canvis en l’estructura de la comunicació són més ràpids que la nostra capacitat de recerca. D’ací, una vegada més, el “retard” de què parlava lúcidament Ernest Garcia.

[1] Vegeu DD.AA. (1987): Propostes nacionals per a un poble, Ed. Colomar, Oliva.

[2] MANNHEIM, K. (1956): Essays on the Sociology of Culture, Routledge, Londres.

[3] Vegeu, per exemple, XAMBÓ, Rafael (2001): Comunicació, política i societat. El cas valencià, Ed. Tres i Quatre, València. I també XAMBÓ, Rafael (1995): Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la Transició Política, Ed. L’Eixam, Tavernes Blanques.

[4] PEREZ BENLLOCH,  Juan José (2005): Al cierre. El periodismo tal como lo he vivido. Memorias, Ed. L’Eixam, Tavernes Blanques.

[5] Les darreres opinions de Vicent Ventura van ser recollides en un llibre d’entrevistes del periodista Adolf Beltran. Vegeu, a l’efecte, BELTRAN, Adolf (1993): Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà, Ed. Tàndem, València.

[6] Vegeu MORAGAS SPÀ, Miquel de (1985): “Introducción: El lugar de la Sociología en la investigación sobre Comunicación de Masas”, dins MORAGAS SPÀ, Miquel de (1985. Sobre el cas de les ciències de la informació, vegeu, també RODRIGO, Miquel (1989): Los modelos de la comunicación, Ed. Taurus, Madrid.

[7] Sobre aquesta discussió, podeu consultar DUVERGER, M. (1981): Métodos de las ciencias sociales, Ed. Ariel, Barcelona. Quant a la sociologia estricta, podeu consultar GINER, Salvador (1983): Sociología, Ed. Península, Barcelona. També TEZANOS, José F. (1987): La explicación sociológica: una introducción a la sociología, Ed. UNED, Madrid. I BOTTOMORE, T.B. (1966): Iniciació a la Sociologia, Ed. 62, Barcelona. Des de la psicologia social, consulteu NOTÓ, P. i PANYELLA, M. (1986): Introducció a la Psicologia Social, Ed. 62, Barcelona.

[8] Toni Mollà  (2007) va presentar al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, la tesi doctoral La Televisió Valenciana del segle XXI. Nous factors i noves funcions. Autodiagnòstic i anàlisi de prospectiva (2005-2010), dirigida pel doctor Rafael Xambó.

[9] Yolanda Verdú (2008) va presentar al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València Sesgo y encuadre en las noticias de televisión. Mecanismos de manipulación  periodística a propósito del urbanismo y del agua en los informativos de Canal 9, dirigida pel doctor Josep Lluís Gómez Mompart.

[10] Vicent Palací (2008) va presentar al Departament d’Economia Aplicada de la Facultat d’Economia de la Universitat de València la tesi doctoral Análisis económico del sector audiovisual, dirigida pel doctor Agustín González.

[11] El títol provisional de la tesi doctoral de Yolanda Massó, que es presentarà al Departament de Teoria dels llenguatges de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València és: El Servei públic de televisió en l’entorn digital. Estudi comparatiu de la reorganització de RTVV, CCRTV i RTVE.

 

 

 

 

Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació

Serra d'or

Els aspectes més discutits de la qüestió valenciana són encara els onomàstics. No és fàcil fugir-ne, els ho assegure, després d’anys d’esforços. El nom dels països i els seus atributs tenen valors simbòlics que els enforteixen enmig d’un món adotzenat, certament. Però els excessos sentimentals en les qüestions públiques són un terreny adobat per a la demagògia. Els serbis i els croats, posem per cas, també ho pateixen –tant per qüestions religioses com per alfabets. La passió emotiva, però també la racionalitat, formen aquesta realitat indestriable que ara anomenen “intel·ligència emocional”. Caldria, per tant, fer promesa de superar definitivament segons quins paranys i situar les nostres cabòries en el terreny de la política diguem-ne “adulta”, per entendre’ns.

L’estratègia franquista havia folkloritzat la cultura dels valencians i l’havia reduïda a manifestacions subalternes i ruralistes. La mort de Franco va obrir unes esperances com no les havíem tingudes mai. Les forces democràtiques van assumir, en aquell context, el valencianisme com una cosmovisió lligada al benestar sociocultural. Els escriptors, els artistes i les universitats, per exemple, van fer de l’ús del valencià un emblema de modernitat i de connexió amb la universalitat cultural. Precisament per això, la reacció antivalencianista –que, a partir d’aleshores, va simbolitzar l’anticatalanisme– es va centrar en atacar totes les manifestacions culturals de caràcter progressista. D’ací que els intel·lectuals –com Joan Fuster o Sanchis Guarner– i les institucions il·lustrades (Escoles d’Estiu, llibreries, universitats) es van convertir en el blanc dels sectors antivalencianistes. La generalització de l’ensenyament de i en la llengua, gràcies al govern socialista de la Generalitat, va fer que la norma escrita del valencià fóra coneguda per la immensa majoria del poble valencià. Una norma seguida i respectada ara per la pràctica totalitat de la indústria cultural, els centres d’ensenyament, les administracions i la societat civil. L’inici de les emissions de RTVV el 1989, en plena eclosió de televisions privades, va representar un puntal en laspecte informatiu, però, també, en la producció de continguts i la recepció de producció aliena en la llengua del país. De retruc, RTVV esdevenia, en aquells inicis, la locomotora del sector audiovisual privat en una estructura productiva caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda, ben especialment en les indústries culturals. No oblidem que més del 95% del teixit industrial valencià són pimes.

Si als primers anys de RTVV ja van sorgir veus –com la meua mateix– que qüestionaven el compliment dels objectius marcats respecte al seu paper social, l’arribada del PP al Govern valencià el 1995 marca el final de la credibilitat de RTVV i engega la descomposició de l’ecosistema comunicatiu i cultural. L’arbitrarietat, la persecució, l’afany de reclutar mitjans afins i de silenciar veus crítiques han deixat un panorama desolador. Llibres censurats, diaris i revistes sense subvencions públiques per la línia editorial, artistes i cantants prohibits, tall de les emissions de TV3 i Catalunya ràdio, prohibició d’exposicions o destitució de directors de museus, en són proves de càrrec. A la manera del Ministeri d’Il·lustració Popular i Propaganda de Paul Joseph Goebbels, el Partit Popular valencià va utilitzar l’entramat mediàtico-cultural per a construir una hegemonia cultural encara molt sòlida. En aquell context, RTVV servia com a mitjà de justificació discursiva de les polítiques governamentals i alhora de colonització de les consciències, per dir-ho com Y. Eudes. Les empreses constituïdes al socaire de RTVV –doblatge i producció, amb els subsectors connexos– van desaparéixer o subsisteixen en situacions d’extrema precarietat. El resultat, un sector audiovisual anorèctic i un futur molt incert. Entremig, l’any 2006, el conseller Esteban González Pons havia concedit sengles llicències autonòmiques de TDT a COPE i VOCENTO i vora una vintena de locals-comarcals a empreses conservadores i alienes al país, que reforçarien encara més l’hegemonia del PP. Unes adjudicacions que el Tribunal Suprem va anul·lar el setembre de 2012, però que el govern actual ha donat per bones, no sabem ben bé per què. El febrer de 2011 van prohibir la recepció de TV3, que, mig any després de les eleccions del canvi i sense causa legal pendent, encara no ha tornat al País Valencià ni de la mà del Govern valencià ni d’Acció Cultural del País Valencià. L’any 2013, les Corts Valencianes, gràcies a la majoria absoluta del PP, van decretar la liquidació de RTVV amb una proposició de llei tramitada pel procediment de lectura única, que no admetia esmenes. Un tancament executat a la grega per la policia judicial: una fita en la història de la infàmia. La cirereta de la desconnexió final arribava el 21 de gener de 2014 amb el tall de Catalunya Ràdio, que tampoc rebem encara, no sabem tampoc per què.

Comptat i debatut, el domini del Partit Popular ha estat devastador per a la llengua i cultura dels valencians, per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica del país. El tancament de RTVV, com dèiem, va comportar el desmantellament del sector privat que en depenia, que ara assoleix vora un 90 per cent d’atur. En aquest context, el país té ara un sistema informatiu arcaic i localista, amb xifres de consum premodernes i sense cap diari, ràdio ni televisió pública ni privada autòctona. Consegüentment, el nou govern presidit per Ximo Puig té la necessitat de redissenyar tot un sector cultural pràcticament des de zero. Pensem, per exemple, que a la Comunitat de Madrid l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya ratlla el 4% i al País Valencià està per davall de l’1%. Al nostre entendre, l’emergència cultural i econòmica del país fa necessari un pacte civil i polític que supere els enfrontaments heretats i les fractures produïdes pels anys de govern popular. Cal un Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació matèria de consens i lloc de trobada de tot l’espectre polític i també de la societat civil. El sistema escolar, els mitjans de comunicació públics i l’administració han de ser els àmbits prioritaris d’aplicació, però ha de ser un pacte obert, com dic, a tota la societat civil, tan esperançada en el canvi que representa el govern de Ximo Puig. Hi haurien de jugar un paper clau els mitjans de comunicació ja que disposen del major poder de legitimació social i són l’agent bàsic de cohesió de les societats modernes i urbanes i enmig de la revolució digital que Manuel Castells anomena l’“era de la informació”. Dins d’aquest pacte, la nova RTVV ha de concebre’s com actor principal de la llengua, la cultura i la comunicació i, alhora, de l’economia creativa ja que el sector públic de la comunicació és tan determinant per a la cohesió social com l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. La proposta comporta una visió estratègica de l’espai públic de la comunicació tal com van fer al seu dia el Regne Unit, els EUA o els Països Nòrdics, entre altres. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, és el darrer símbol d’una política econòmico-cultural d’èxit. El Llibre Verd de l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) i la tasca del grup KreaNord, que elabora recomanacions per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, és un bon exemple en l’establiment de sinergies i economies d’escala compartides que ben bé podien adaptar-se als Països Catalans. Finalment, el nou govern valencià hauria de marcar-se com a objectiu que l’economia de la cultura i de la comunicació arribara, si més no, al 5% del PIB valencià, llindar d’impacte sobre l’economia del país. Les indústries de la cultura constitueixen una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor ideològic o superestructural. Aquestes propostes prenen més relleu si pensem en la dimensió internacional que ha pres l’economia i, per tant, la necessitat de repensar la política econòmica. La transnacionalització informativa reforça, d’altra banda, els factors exògens d’aquesta política econòmica i cultural. D’ací la importància de reforçar l’espai català de comunicació i l’ecosistema –polític, sociocultural i econòmic– que l’ha de fer possible. Una nova política recolzada en la cooperació no jeràrquica entre les diferents zones del país, conscient de la necessitat d’un espai geogràfic que dote de massa crítica suficient el seu mercat intern. En aquest sentit, RTVV+CCRTV+IB3+les televisions públiques digitals terrestres de tot l’àmbit lingüístic haurien de constituir una cruïlla cultural i econòmica que reforçara l’espai públic en la llengua compartida i que fóra l’eix de desenvolupament de la indústria cultural. D’acord amb el keynesianisme clàssic, els ens audiovisuals públics haurien d’esdevenir actors actius enmig d’uns canvis estructurals a gran escala. En una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector cultural –amb l’audiovisual com a punta de llança—simbolitza, finalment, l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. D’ací que sense sector cultural ni audiovisual potent la normalització lingüística i la modernització econòmica són només un miratge.

L’elaboració del pacte que proposem hauria de ser un primer pas enllaçat, alhora, amb un Pla Estratègic de les indústries culturals compartides amb la resta de la comunitat lingüística. El reforçament de les xarxes de distribució i de promoció culturals són ací una necessitat d’urgència si no volem renunciar, definitivament, al projecte col·lectiu que va dissenyar la intel·liguèntsia valencianista encapçalada per Joan Fuster. Siga com vulga, no oblidem tampoc aquelles paraules del mateix Manuel Castells en què assegurava que “la identidad no se construye con propaganda, mitología o ideología, sino a partir de procesos materiales de convivencia”. És a dir, els que permet i reforça l’espai cultural i econòmic entés com a plaça central del país i espai de recreació incessant de la pròpia identitat. 

Publicat a la Revista Serra d’Or, maig de 2016, Ed. de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Doctor Josep Fontana

ESCRITS

Divendres passat, mentre els darrers encausats del Partit Popular desfilaven davant del jutge a la Ciutat de la Justícia, el Paranimf de la Universitat de València acollia, discretament, la solemne investidura de l’historiador Josep Fontana com a Doctor Honoris Causa. L’exrector i també historiador Pedro Ruiz en va fer una excel·lent laudatio, continguda en el to expositiu i rigorosa en el contingut desplegat. El veterà professor Josep Fontana va respondre, com exigia el seu reingrés a la Universitat de València, amb una lliçó magistral en el ple sentit de l’expressió.

L’indiscutible rigor acadèmic del professor Josep Fontana sempre ha estat acompanyat  d’un compromís cívic de pedra picada. Ho va demostrar a la darreria del franquisme quan va exercir com a professor d’Història Econòmica a la Universitat de València, i ho va confirmar divendres passat, amb vuitanta-cinc anys fets i ben aprofitats, amb un discurs fonamentat en les millors fonts de la recerca històrica i econòmica i, alhora, en l’actualitat més encarnada. Potser per aquesta estratègia de lúcid i apassionat centaure, Fontana va iniciar el seu parlament, amb veu emocionada, amb un record d’agraïment i memòria pels seus vells amics Joan Fuster, Vicent Ventura i Ernest Lluch, amb qui va col·laborar dins i fora de les aules universitàries durant els seus anys valencians. La referència amistosa de Fontana homenatjava, al meu entendre, la fèrtil relació establida durant aquells anys intensos entre la intel·liguèntsia autòctona –representada simbòlicament per Joan Fuster i Vicent Ventura– i una bona colla de professors catalans com ara Joan Reglà, Miquel Tarradell, Miquel Dolç i el mateix Josep Fontana o Ernest Lluch que van concebre un model social i de país alternatius als de la tradició del nacionalcatalocisme franquista.

Des de llavors, tant a la Universitat Autònoma de Barcelona com a la Universitat Pompeu Fabra, com també a diverses universitats d’arreu el món, el doctor Fontana s’ha dedicat a l’estudi de la crisi de l’Antic Règim i la consegüent transformació liberal. Però  mai ha deixat de mirar amb ulls crítics les transformacions del seu temps. D’ací que, durant el seu discurs d’acceptació del doctorat, Fontana subratllara amb rigor analític i contundència expositiva que “un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable”. L’afirmació, que sembla una evidència per a l’observador de la realitat social, sol passar desapercebuda entre l’acadèmia, sovint instal·lada en esquemes prefabricats i paradigmes d’autoreferència bibliogràfica. Però Fontana no ha estat mai un acadèmic formalista, sinó, com dic, un investigador permeable al medi social, econòmic i polític i també a allò que els francesos anomenen l’”air du temps”.

En efecte, l’augment galopant i descontrolat de la desigualtat en la nostra societat occidental ha portat a previsions “tan angoixoses”, en paraules de Fontana, “com la de l’informe d’Oxfam de 2015, on s’afirma que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’un per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.” Les documentades referències crítiques als grans noms del pensament publicat –com ara Paul Krugman, Thomas Piketty o Daron Acemoglu i James A. Robinson– eleven el llistó acadèmic de l’historiador i ciutadà Fontana. I el converteixen, alhora, en una veu lúcida en la defensa de l’acció política com a factor de la redestribució de la riquesa i garantia de la solidaritat social. No és debades, en aquest sentit, que Fontana denunciara, durant la seua brillant al·locució, el segrest de la política “en mans dels interessos empresarials” com el final “de l’idil·li igualitari del segle XX”. Potser per això ha dedicat la vida a la incessant recerca per “cartografiar el panorama del món en què vivim, per trobar camins cap al futur que ens retornin l’esperança”.

Ara, a l’hora del balanç, Fontana ens imposa el deure d’autocrítica davant de certes creences generacionals com ara aquella “visió establerta en què es basava el vell relat sobre l’avenç imparable del progrés social, per reinterpretar-lo com una lluita entorn de la llibertat i la igualtat, que s’ha desenvolupat de manera incerta, amb victòries parcials i una llarga derrota final que amenaça el nostre futur”. “Tindríem, en conseqüència, desmuntada”, continuava Fontana, “la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat”. No és poca cosa, certament! Val la pena de pensar-ho.

Publicat al diari digital La Veu del País Valencià el16 de febrer de 2016:

http://opinions.laveupv.com/toni-molla/blog/6570/doctor-josep-fontana

Ara forma part del llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster, Ed. Vincle, 2017, València.

http://vincleeditorial.com/