Aquell instant

AQUELL INSTANT

Toni Mollà

La serenitat i la plenitud vitals, hem aprés amb l’edat, són instants efímers i irrepetibles. Pura excepcionalitat. Un no-res a penes perceptible pels sentits. La normalitat quotidiana, per contra, és una cadena indefugible d’obligacions, de reptes segurament innecessaris, de trencaments i recaigudes imprevistes. Potser per això, l’infeliç es lliura amb cor i ànima a la introspecció suposadament salvífica: a la recerca explicativa dels misteris que governen una existència al seu entendre desequilibrada, injusta i injustificada. La moda psicologista que ha imposat el negoci de la postmodernitat estètica afegeix sal a una ferida oberta potser per un excés d’expectatives.

Això no obstant, el viatge a les profunditats de la pròpia caverna sol encendre el llum d’una lucidesa passatgera que no necessàriament aporta serenitat ni plenitud. Ben bé al contrari perquè l’infeliç massa narcisista sol ser presa fàcil de les sublimacions compensatòries contra les que ja ens alertava Alfred Adler. No en soc gens partidari. Ni de la introspecció, ni de la suposada lucidesa redemptora ni de les sublimacions a la carta. De fet, la introspecció és germana bessona de la meditació i la consegüent resignació catòliques, tan lluny de la meua manera de veure el món. D’altra banda, em fa l’efecte que la lucidesa, si fem cas del provocador Slavoj Žižek en El coraje de la desesperanza,“consiste en admitir que la luz que hay al final del túnel probablemente es el faro de otro tren que se acerca en dirección contraria”.

Vist així, només la desesperança absoluta pot construir alguna mena de serenitat i plenitud vitals allunyades del pensament metafísic –ara embolcallat com “alternatiu” i “multicolor” pels professionals de la màgia i l’autoajuda. Un pensament a què soc al·lèrgic potser per reacció a la seua hegemonia entre els més benpensants de la terra. Per això, el pecat ha estat, durant molts anys, una pràctica revolucionària contra les multinacionals de la moralitat i els bons costums dictats pel lleis, trones i catecismes. L’apostasia militant, en conseqüència, una necessitat desinfectant: la pedra sobre la qual volíem alçar un món sense deus en la terra ni els corresponents anatemes contra la luxúria, la gola o la peresa, els pecats més acollidors.

Però potser en l’heretgia apòstata portem ara la nostra penitència. Al capdavall, l’apostasia ens va fer renunciar a la noció de pecat que comportava la divertida desviació de la virtut catequística. Què som ara, apòstates del món, sense la possibilitat de pecar en l’edat crepuscular? Em fa l’efecte que la recerca d’aquell instant de serenitat i de plenitud fugissera que tenim mig colgat entre les boires de la memòria és la nostra post de salvació mentre esperem la darrera la llum d’un tren fosc que avança imparable. 

POSDATA, Levante-EMV, 15/4/2023

Barranc de la Maimona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

BARRANC DE LA MAIMONA

Toni Mollà

La Colla Senderista de Meliana té vora 10 anys d’existència. Prepara anualment programes d’excursions de dalt a baix del País Valencià, adequadament classificades segons la dificultat que els membres més savis –els Molt Honorables, jubilats en forma i en edat de merèixer– han testat durant la setmana anterior. El seu veredicte és tan inapel·lable com contrastada la seua saviesa col·lectiva. Els senderistes de tropa només hem de fer-los cas i seguir-los com qui va darrere de la Custòdia en la processó.

Diumenge passat, 26 de març, puntuals com un rellotge de sol, la Colla havia quedat per a fer el recorregut programat d’El curs alt de la Maimona, a la comarca de l’Alt Millars. Segons les previsions, havíem d’eixir caminant de Villanueva de Viver a primera hora, passar per l’Ermita de Sant Martín, on havíem d’esmorzar, entrar en acabant al Barranc de la Maimona, continuar xano-xano fins a la Font de les Magraneres i, en una ruta circular perfectament dissenyada, girar cua cap al mateix punt d’eixida, on ens esperava la taula parada. Quatre hores bones de ruta de muntanya, dificultat mitjana, amb un desnivell positiu de 350 metres i un de negatiu també de 350. Però dijous, tres dies abans de l’excursió senderista, just en aquella zona que havíem de xafar diumenge, es va declarar un incendi finalment devastador.

La Colla, a poc a poc, ha esdevingut una universitat popular en què el senderista més o menys urbanita aprèn per immersió el nom de les plantes, els arbusts i els arbres, dels ocells que ens vigilen des de l’aire i de tots els fenòmens de la geografia física. Amb els anys, he aprés, pas a pas, a descobrir-hi matisos impensats gràcies als companys que han enriquit la meua mirada massa plana i curta. Alguns expressen la seua saviesa amb categories estètiques sobre l’orografia del territori, els fenòmens metereològics o la densitat de la massa vegetal –de tots els colors del bosc, segons el cicle natural de les estacions. Uns altres companys, per contra, miren la natura i el territori amb ulls més aviat productius: com un espai de vida animal i vegetal que, dins d’un cicle ecològic que ara en diuen circular, dona jornal i vida a la població que la treballa. Al capdavall, dues mirades decididament complementàries.

Però la sequera del bosc, el raig d’aigua cada dia més escàs de les fonts, la falta de neteja de la muntanya o la fusta escampada pels barrancs a causa de les nevades és tema de conversa recorrent a la Colla. El foc, en aquest context, hi esdevé el mal absolut. Per això, els habitants del bosc i els bombers son els nostres herois.

Publicat al POSDATA de Levante-EMV, 1 d’abril de 2023

Simptomàtic

SIMPTOMÀTIC

Toni Mollà

Fa uns dies, al Cafè Lisboa de València, vam batejar Asimptomàtic, el primer llibre de poemes –només de poemes?– de Joan-Carles Martí. El comentari entre la tribu era la incredulitat que un periodista proletari –l’escriptor que escriu cada dia– ens oferira aquella petita joia escrita en vers. La suposada contradicció entre la prosa instrumental i la poesia més o menys lírica es va esvair quan l’autor va “dir” en veu alta algunes de les composicions d’un llibre tan inesperat com els millors regals. Llegit relaxadament entre dues tasses de cafè, Asimptomàtic em confirma, si em permeten el concepte de Paolo Fabbri,  que “tots som agents dobles”. Ben mirat, el periodista que dissecciona la darrera corruptela institucional o el poeta que s’ausculta enmig de la reclusió obligada per la malaltia busquen les mateixes contestacions impossibles a preguntes sense resposta.

“La poesia és un striptease amb el lector”, ens va recordar durant l’acte la nostra còmplice Àngels Gregori, parafrasejant Marta Pesarrodona. Un striptease que porta fins a les darreres conseqüències la màxima fusteriana segons la qual “escriure és ensenyar el cul”. Fer-ho en prosa o en vers és una tria complementària i decididament adverbial. De fet, el discurs que subjau al tipus de despullament imposa unes regles formals que són pura tecnologia al servei de l’agent doble. Per això, em fa l’efecte que la literatura confessional no té gènere.

La voluntat publicitària –i la complementària del silenci protector– de l’escriptor no és només pròpia del poeta. El dietarista que insisteix en l’agenda pública ho fa sovint per emmascarar la part de l’existència pròpia més íntima i incomunicable. Només els punts d’inflexió que comporta la vida –els turning points dels anglòfons– l’obliguen de tant en tant a ensenyar les galtes del seu cul més o menys literari. Joan Carles Martí ho fa en els seus millors articles i ho rebla ara en forma poètica.

Més enllà d’aquesta tria, el nu integral del centaure s’explica per la intensitat amb què va viure, asimptomàticament, una malaltia imprevista. Per això, els seus poemes, en contra del lirisme bleda, són poesia de l’experiència a la vora de l’assagisme. «Jo sóc la matèriadel meu llibre», va confessar Montaigne. Un assagisme en forma d’agraïment: “El carinyós consol s’evapora entre flaire a lleixiu”. I unes altres de manifest cívic: “Els àngels porten bates blanques i socs de color, / un somriure de gegant humanitat professional. / Un sanatori dedicat a la memòria del rector afusellat / salva vides contra la desraó d’aquells malparits sicaris.”

Siga com vulga, els agents dobles saben com ningú que els espasmes de vida de l’escriptor son el símptoma de la victòria contra el costat fosc de l’existència.

Publicat al POSDATA de Levante-EMV, 18/3/2023.

Miedo al silencio

MIEDO AL SILENCIO

Toni Mollà

“No se producirá, algún día, una reacción a favor del silencio?” Se lo preguntaba Joan Fuster hace algunos años en un artículo titulado “Contra la música”. La duda es de máxima actualidad, sumergidos ya en el carnaval fallero, cristalización ritual del exceso indígena. Los días que preceden a las Fallas avanzan toda clase de acompañamientos ruidosos: la despertà, la mascletà, el disparo ininterrumpido de coetes en la vía pública o la música ambiental –de Luis Aguilé a Bruno Lomas, la Bulería de Bisbal y el Paquito el chocolatero en versión impune de King África.

Todo ello en perfecta paella, los valencianos hemos hecho del miedo al silencio un acusado signo de identidad colectiva. “Sospecho que el hombre de hoy produce ruido para no quedarse solo consigo mismo, para no verse obligado a pensar”, nos dejó escrito Nèstor Luján. Sin que sirva de precedente, hemos seguido a un maestro catalán al pie de la letra. La adaptación al decibelio marca nuestra posición en la escala evolutiva de Darwin. Los más sordos resisten mejor, como es lógico pensar. Shopenhauer aseguraba, por su parte, que la actitud de resistencia al ruido es inversamente proporcional a la inteligencia. No me siento reconfortado por el elogio. Debe ser la edad. Cada día soporto peor el grito histérico y la alegría compulsiva hasta la desmesura que me rodea durante estas fiestas, cada año más alargadas en el calendario. Manu Leguineche, otro militante comprometido con la causa de la tranquilidad, afirma en alguno de sus libros, que “los nórdicos nos han enseñado a hablar más bajo, pero no hemos querido aprender la lección.” Pero, claro, la rosa de los vientos, aquí, en “la millor terreta del món”, cada cual la sitúa a su antojo. En fin, en el año 1963, Joan Fuster, acusado de “heterovalenciano”, fue quemado en efigie durante un “auto de fe” fallero a las puertas del Ayuntamiento de Valencia. Años más tarde, el “heterovalenciano” silencioso confesaba que si un día se perdía que no lo buscásemos en Sueca sino en Florencia. Yo, estos días, prefiero Lucca, que, además, tiene enlace de low cost con el aeropuerto de Manises.

El Periódico de Catalunya, 2007

Memòria urbana

Memòria urbana

Toni Mollà

Passejar per la ciutat és com fer-ho per un cementeri obert. Edificis i carrers que han desaparegut, botigues que han canviat d’usos. Pisos on vivien amics que han mort joves. Potser no és debades, com assenyala Lewis Mumford en el monumental llibre La ciudad en la historia, que l’origen de la ciutat siga el lloc on els pobladors encara nòmades soterraven els amics, coneguts i saludats. Curiosament, els cementeris copien ara les estructures urbanes, incloses les fites simbòliques. El Highgate Cemetery del nord de Londres o el famós Père Lachaise de París han esdevingut fins i tot atraccions turístiques. Karl Marx, que reposa davant d’Eric Hobsbawn, és una icona del cementeri londinenc. Balzac, Édtih Piaf o Bourdieu, entre el meu santoral, del parisenc.

Però les ciutats també són parcs esdevinguts refugi contra la invasió dels patinets incívics, places amables que espongen trames urbanes espesses, antics llits fluvials esdevinguts pulmons saludables o carrils-bici que connecten barris antics i milloren la idea multicolor de la ciutat moderna.  Si el vianant-observador fora francès, com Alain Touraine, miraria el que la ciutat ha perdut amb la seua transformació. Però si fora britànic, com Anthony Giddens, fixaria els ulls en allò que s’ha guanyat amb els canvis urbanístics. Com que ja ha descobert que, a l’hora de passar comptes, tot entra en el pes, el vianant-observador navega entre la memòria i la recerca de les il·lusions boiroses que encara té per davant. Per això, el passeig per la ciutat de València –“València, quina paciència!”, que deia Fina Cardona-Bosch– té sovint una part de record i una altra de descoberta.

La Ciutat Vella és sempre l’espai de memòria on el vianant busca les cendres d’una educació fora d’hores transmesa per les tribus del Café de la Seu, els Tres Tristes Tigres o La Torna del sempre còmplice Angelito Puig. D’aquell mon d’ahir, només La Utielana, que continua servint plats de cullera, o el Café Lisboa del “calbinista” Toni Genoll, ens recorden que no cal arrasar el paisatge urbà per a sentir l’aire encara gratificant dels temps tardorals. En aquesta ruta sense rumb, el vianant s’allarga al Mercat de Mossèn Sorell, ara totalment desconegut. A la seua vora, en taula preferent de la Llibreria Ramon Llull, ja dins del carrer Corona, hi troba El fondo del Puerto de Joseph Mitchel, l’autor d’El secreto de Joe Gould i, al seu costat, ¿Le gusta ser malvado?, una vella entrevista de Peter Hamm a Thomas Bernhard. De retorn a casa, en la línia 3 del metro, immergit en pensaments que van i venen, el vianant mira d’entendre la connexió atzarosa entre València, el ventre de Nova York descrit per Mitchel i l’autoodi vienès de Bernhard.

POSDATA, Levante-EMV, 4/372023