Entre nosaltres

ENTRE NOSALTRES

Durant els anys 1991 i 1992, vaig mantenir unes converses amb Joan Fuster amb l’objectiu de realitzar un llibre d’entrevistes. La mort inesperada de l’autor de Nosaltres, els valencians em va capgirar de dalt a baix el projecte. Després del seu traspàs, l’única opció honrada, des del punt de vista personal, però també periodístic i literari, era publicar-ne una transcripció com més fidel millor al text oral. Així ho vaig fer i, a la darreria del mateix any 1992, eixia al carrer el llibre Converses Inacabades.

Com dic, la mort inesperada de Joan Fuster va canviar substancialment el projecte. De fet, es van quedar pendents dues entrevistes. D’ací el títol del llibre: Converses Inacabades. L’una –que s’havia d’haver produït la mateixa setmana de la mort– amb la història de la cultura com a tema nuclear. L’altra, la del juliol, sobre l’idioma, la seua història social i la situació sociolingüística. El llibre no és, per tant, una entrevista amb valor de darreres voluntats ni amb intencionalitat memorialística. Al cap i a la fi, en Fuster, com en tots els “temperaments nats d’escriptor” –com deia Carles Riba de Josep Pla–, la seua biografia són els seus llibres i la resta, un pur comentari. Es tracta, ben mirat, d’unes entrevistes temàtiques al voltant de les quals, durant un any, Fuster va anar repassant diversos temes, humans i divins: els primers estudis, el descobriment de la llengua literària, l’ofici d’escriure i la necessitat de passar casa, les fonts d’inspiració intel·lectual, els autors preferits, la situació política, la transició democràtica, el reviscolament del feixisme, la seua conversa amb Josep Pla, les guerres del Golf i dels Balcans, la suposada crisi del marxisme, les celebracions del 92, els problemes de les noves migracions i un llarg etcètera.

Per descomptat, l’entrevista és un gènere elaborat on la postproducció també hi compta. Puc assegurar-vos, però, que n’hi ha només l’estrictament imprescindible. Puc dir –si no m’ho preneu malament–que jo coneixia bé el Fuster escriptor. Però, el Fuster de la conversa –el Fuster oral que sempre ha reivindicat un altre sant laic: Vicent Ventura– em va impressionar fora mida. Joan Fuster va ser un conversador incansable, un xarrador empedreït. De fet, a ca Fuster se sabia quan s’hi entrava, però no mai quan se n’eixia. Les converses amb Fuster –aquestes i altres– van arribar a ser eternes, en tots els sentits del mot: habituals, constants, immortals. La tertúlia, la conversa entre iguals, com l’escriptura epistolar, que també va conrear Joan Fuster a bastament, va tenir en l’escriptor de Sueca un aplicat defensor com ho havia estat el seu admirat Montaigne. La seua capacitat d’observació, d’anàlisi, de síntesi i d’exposició didàctica, el convertien, als meus ulls, en un interlocutor sense comparança. És el Fuster que vull reivindicar: el Fuster conversador, contertulià, el Fuster de l’apassionat col·loqui, el Fuster assegut –literalment enfonsat– en aquella butaca immemorial, al fons d’aquella preciosa entrada de carro d’antic llaurador ric, rodejat textualment de llibres i de paperots, el Fuster abillat amb el pijama i el batí reglamentaris: sempre tan digne. Fuster no era un home de l’espectacle; però tenia l’elegància de la naturalitat.

No vaig buscar mai la declaració puntual ni explosiva de titular de premsa, ni encara l’originalitat –que, d’altra banda, no hauria estat cap obligació per a un home de 70 anys. Malgrat tot això, i llegit amb la perspectiva del temps, crec que el resultat periodístic i literari de les nostres converses és fresc i, en bona part, sí: innovador. Els capítols dedicats als esdeveniments ocorreguts al món a partir de la caiguda del mur de Berlín i de l’esfondrament del dit socialisme real responen, per exemple, a una temàtica de què Fuster no n’havia dit gaire per escrit. Les lúcides i incisives anotacions sobre el futur del marxisme i les seues aplicacions polítiques eleven el llistó d’un intel·lectual europeu de Sueca a qui les circumstàncies del país i els interessos immobilistes van convertir amb malaltissa freqüència en boc emissari de frustracions diverses. Algú havia aplicat a Fuster, a partir de la seua irrupció pública, allà pels volts de la dècada dels cinquanta del segle passat, aquella sentència que Mussolini va llançar sobre Antonio Gramsci: “es tracta d’un cervell que cal paralitzar”. I a gosades que ho van intentar fins a les bombes. “Tots som jueus respecte d’algú altre”, solia repetir parafrasejant Jean-Paul Sartre. “La desgràcia”, confessava dolgut, “és que ara els àrabs fan de jueus.”

Tot això sense comptar que les “circumstàncies” van exigir a Joan Fuster convertir-se en un símbol que va confinar la seua obra a àmbits, de vegades, massa parroquials. I també sense comptar, com ell mateix denuncia en les converses, que bona part de la seua producció –l’obra diguem-ne de temàtica valenciano-catalana i d’orientació cívico-política– va estar més discutida que no llegida. Amb tot, Fuster ho portà amb orgull: “són llibres que feien falta i algú els havia d’escriure. Són llibres que, a mi, llavors, m’hauria agradat llegir, no escriure. Però els vaig escriure jo i en continue mantenint el contingut”. Fet i fet, un dels grans deutes d’aquest país amb Joan Fuster és la internacionalització de la seua obra, la traducció a les llengües de més difusió al món. Entre nosaltres, per descomptat, el millor homenatge intel·lectual en seria la lectura atenta i crítica.

Amb aquestes converses, vull, sobretot, salvar el record del diàleg afable, la crítica suggeridora que t’afanyaves a apuntar-te al bell mig del cervell, l’escepticisme militant d’un Fuster de càlida conversa. Llegir Fuster és un desinfectant –com per a ell ho era llegir Bertrand Russell. Però, escoltar Fuster era tot un deliri: aquell gest elegant i dolç d’obligat patriarca, aquella veu pausada d’il·lustrat humanista, tot això forma part també del solatge d’aquestes converses inacabades. És el Fuster que ara evoque. Aquest Fuster –dramàticament impossible per als fusterians que vindran– ha influït tant en aquest país com el Fuster de l’article més punyent i de l’assaig més reivindicatiu. Les tertúlies a ca Fuster han estat la càtedra permanent del mestre, el despatx del promotor cultural, la consulta de l’amic escriptor, el divan del psiquiatre nacional. ¡Les lliçons que s’hi han impartit! ¡Els projectes que s’hi han gestat!

Fuster, d’altra banda, no va entendre mai l’ofici d’escriure com un fi en ell mateix. De fet, va canviar la poesia per l’assaig per raons d’estricta eficàcia social. La literatura fou per a ell –com deia J.M. Castellet a propòsit de Gabriel Ferrater–, “un mitjà d’objectivació del món”. Darrere de l’escepticisme fusterià i del seu racionalisme rabiós hi havia una creença obstinada en les possibilitats alliberadores de l’acció humana. Les seues contribucions assagístiques, un sentit comú ben poc comú per aquesta rodalia i, sobretot, una honradesa intel·lectual sense vores, el portaren sempre a situar-ne les cabòries teòriques sobre uns temes de difícil coneixement científic que el feren viure i pensar quasi sempre contra corrent. Fuster fou un intel·lectual que visqué en una societat, la valenciana, en profunda transformació i que, en conseqüència, hagué de plantejar-se la interpretació de problemes inèdits. Dit en col·loquial: Fuster fou dels que van per davant.

L’obra de Joan Fuster és, finalment una obra amb voluntat d’intervenció moralitzadora i mobilitzadora: una autèntica revolució tranquil·la que generà una intel·liguèntsia com els valencians no havíem tingut mai en la història. Un moviment intel·lectual, però també cívic i polític, l’objectiu del qual era, en primer lloc, l’erosió dels vells tòpics i les velles interpretacions sobre el país. Joan Fuster va assumir la creença clàssica segons la qual la revolució cultural era un pas imprescindible per a qualsevol formulació sòcio-política. Jo diria, en aquest sentit, que Fuster era un escèptic que militava en l’optimisme més tenaç. L’obra de Joan Fuster transpua una creença obstinada en les possibilitats alliberadores de l’acció humana d’acord amb aquell lema que tant agradava també a Gramsci: “pessimisme en la intel·ligència, optimisme en la voluntat”.

Des del nostre punt de vista, l’intel·lectual no és un espectador de la història, com volia Ortega. L’intel·lectual és un element la tasca del qual és potencialment activa. Mai un home ha escrit tan honestament sobre un país i mai un home va tenir, si les haguera buscades, tantes excuses per haver abandonat. Però el seu projecte intel·lectual era la seua obra. Fuster fou, abans que cap altra cosa, un hetorodox confés i convicte en un país i en una època en què l’ortodòxia s’establia per decret-llei. Indisciplinat i provocador, Joan Fuster fou, per a higiene mental nostra, un antídot contra la paràlisi mental que ens tenien reservada, l’agitador moral i el revulsiu de l’endormiscada nòmina d’escriptors valencians de l’època. Amb tot, lluny de cap resposta definitiva, la intencionalitat de Fuster consistí sempre en el plantejament sistemàtic de bateries de preguntes i problemes. Ell mateix va deixar dita la transitorietat de les idees i la seua metòdica falta de seguretats:  “Conviccions se n’han de tenir, però poques”. I, encara, : “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”. En aquest sentit, vull afanyar-me a dir que qualsevol fusterianisme catequístic seria també un plantejament antifusterià.

La defensa aferrissada de la llibertat i la dignitat personals, la provisionalitat permanent de les idees, el racionalisme rabiós, són característiques que el vinculen amb Erasme, amb el seu estimat Montaigne i la literatura de denúncia moral, com sovint s’ha remarcat; però també amb la millor tradició del liberalisme radical modern, com ara Bertrand Russell. Amb tot, l’obra de Joan Fuster, lluny d’emmarcar-se en cap orla ideològica, és l’obra d’un lliurepensador on hi pots trobar el solatge d’Antonio Gramsci o de Marcuse i l’Escola crítica de Frankfurt, d’Ortega, de Gide, de Voltaire, de Camus, de Gaziel, de Pla o D’Ors, posem per cas. Aquesta és, al meu entendre, la lliçó magistral que trobareu de forma transversal a tots els seus escrits. Deixeu-me reivindicar, alhora, el Fuster conversador, el Fuster comprensiu del darrer whisky, que, a molts de nosaltres, ens va ensenyar també a escoltar.

La primera versió d’aquest text va ser llegida per l’autor durant l’acte de presentació del llibre Converses inacabades (Ed. Tàndem, 1992) a la Casa de Cultura de Sueca, el novembre de l’any 1992. El text actual va ser publicat amb el títol “Entre nosaltres. A propòsit de les Converses inacabades”, dins la revista EINES, Ed. Fundació Josep Irla, 2012.

Ara forma part del llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Vincle Edicions, 2017).

Si tenen interés en el llibre, el poden demanar directament a l’editorial:

Jubilat sense entusiasme

Ací tenen vostès la primera entrada del meu darrer dietari: El tercer toc ((Vincle Edicions).

Diumenge passat vaig fer seixanta-un anys, una edat de
merèixer, n’hauria dit ma mare. En fa quatre que vaig ser
afectat per l’ERO d’extinció —l’Expedient de Regulació de
l’Ocupació— de l’empresa pública on havia treballat més de
25 anys, la major part de la meua vida laboral. Des del tancament
empresarial, he viscut de les prestacions de desocupació,
la indemnització pel comiat i quatre bolos mal comptats
que algunes bones ànimes —poques— han tingut la delicadesa
d’encarregar-me. Diners de butxaca i poc més, que el sector
cultural no dona massa alegries.

No tinc dret a queixar-me’n, vist com van les coses per la
rodalia. En poc de temps, n’he vist de tots els colors. Especialment,
entre els meus excompanys de treball; la majoria, deixats
de la mà dels polítics que abans, quan eren a l’oposició,
ens animaven a erosionar l’adversari amb les nostres protestes
i reivindicacions. Abandonats també pels sindicats de classe
—de classe business, en diu un bon amic—, que se’n fan els
desentesos, xiulen i dissimulen. També és cert que he guanyat
temps lliure, i possibilitats de desplaçament fora de temporada,
cosa que sempre havia desitjat.

Al seu dia, mon pare també el va afectar el tancament de
l’empresa on havia treballat des que hi va entrar d’aprenent
quan tenia catorze anys, servei militar inclòs, fins que el van
acomiadar. Una impremta que, al cap d’un parell d’anys, va reiniciar l’activitat a nom del fill major del patró. L’autoritat laboral
de l’època hi va detectar “successió empresarial” i va obligar
els hereus de la propietat a negociar de bona fe amb mon
pare i els companys si volien reincorporar-s’hi o si s’estimaven
més cobrar un altre pessic d’indemnització. Mon pare, sempre
prudent, va optar per retirar-se a les tasques pròpies del seu
gènere i condició —cosa que ma mare, els meus germans i jo
mai no li hem agraït prou. Durant aquells anys, ma casa sempre
va estar endreçada, el carrer agranat a primera hora, els
nets atesos, les pomes i les carabasses al forn, i el veïnat servit
davant de qualsevol eventualitat que el tio Mollà s’encarregava
de resoldre amb diligència i bona cara. No calgué que mon
pare es reinventara, com proposen els professionals de l’autoajuda,
perquè ell sempre havia sabut quin era el seu lloc al món
i no havia tingut mai un no per a ningú. Per desgràcia.

Fa tot just una setmana, Radiotelevisió valenciana (RTVV),
l’empresa que em va acomiadar, acaba de reiniciar les emissions
des del mateix edifici de Burjassot, l’Horta Nord, que va
ocupar des dels seus inicis, el 1989. L’empresa ha canviat de
nom comercial, però utilitza el fons de comerç acumulat durant
els vint-i-cinc anys en què hi vaig treballar, fabrica la mateixa
mercaderia i la distribueix casa per casa per la mateixa
xarxa de telecomunicacions. Ara, segons les seues senyories
i el poder judicial, no hi ha “successió empresarial”. Una prevaricació
de llibre i una traïció de l’actual govern botànic als
extreballadors de RTVV. No els ho perdonaré mai. El bou es
coneix per les banyes i l’home per la paraula, diu la saviesa
popular. El Govern passa una altra frontera ideològica i assumeix
els pressupostos del neoliberalisme capitalista —amb
la desregulació de drets laborals al capdamunt. Com cantava Bob Dylan quan ell i jo érem joves optimistes, els temps estan canviant. Sobretot, d’elits.

Dilluns passat, l’endemà de fer els 61 anys, amb el vertigen
de les decisions definitives a la boca de l’estómac, vaig firmar
la meua jubilació oficial. He cotitzat vora quaranta anys a la
Seguretat Social espanyola des que vaig estrenar-me com a
peó d’obra en Construcciones Orts, una modesta empresa dels
germans de ma mare, en la qual, fonamentalment, m’encarregava
de pastar la barreja, agranar les escombraries i, durant els
mesos d’hivern, portar la caldereta de foc als oficials. Una universitat
impagable on vaig aprendre que “fent i desfent es fa
l’aprenent”, una pedra mestra de la meritocràcia que ara passa
avall. Vaig ser soci d’una cooperativa d’ensenyament i mestre
d’escola, tot un salt professional i salarial. Amb el temps, vaig
passar per l’administració local, el règim de treballadors autònoms,
per la Universitat de València com a professor associat
i finalment per l’empresa RTVV, dependent de la Generalitat
Valenciana.

Quaranta anys de cotització ininterrompuda.
Però, ara, amb una objectivitat burocràtica, l’estat em retalla
vora un 30% de la remuneració per jubilar-me abans d’hora.
En qualsevol cas, a partir del mes vinent, quan rebré la primera
paga de jubilat, viuré d’un estat en què, des que tinc ús de
raó, no m’he reconegut mai. Una altra contradicció vital que
miraré d’assumir en benefici de l’economia familiar.
Soc definitivament un jubilat —una paraula plena com un
ou, definitiva. Sense entusiasme de cap mena, però jubilat: una
persona desplaçada dels circuits productius. Com si una mà
invisible m’haguera espentat a un territori ignot, sense punts
de referència que el facen comprensible. Encara no soc conscient
d’allò que m’espera, en realitat. En tot cas, un terreny d’incertesa que mai no m’havia parat a imaginar.

Inicie una nova vida i, amb un regust agredolç, batege aquest quadern de
jubilat —el quadern d’una persona a qui, sense desitjar-ho, li
han tocat el tercer toc. A la lleixa de llibres que tinc més a prop,
hi veig El derecho a la pereza de Paul Lafargue. Més enllà, com
un contrapunt, El diario de un jubilado de Miguel Delibes.
Fora, a l’horta, s’entreveu un cel negre, però estelat. El dia ha
estat seré i calorós. La nit serà llarga i solitària.

Si vostès tenen interès en el llibre, el poden demanar directament a l’editorial:

Ens vigilem!

ENS VIGILEM!

Toni Mollà

Jordi i Marta, típica parella de classe mitjana, viuen en una comunitat suburbana de cases parellades. Comparteixen espai –inclosa una piscina– amb un parell de finques de pisos. La gestió col·lectiva de les instal·lacions, ja se’n deuen fer càrrec vostès, té la seua complexitat perquè cadascú és fill d’una mare, ha anat a una escola i es punxa en vena programes de televisió al gust.

Segons conten, l’any passat, les ànimes benpensants de la comunitat van proposar –i van guanyar àmpliament en votació democràtica– la instal·lació de càmeres de seguretat que enregistraren els moviments de la gent que prenia el bany o el sol a l’entorn dels espais comuns. Gelosos de la privacitat, els meus amics van presentar oposició reglamentària a la iniciativa. Ningú se’n va prendre seriosament les reticències. “A qui li haurien d’importar els nostres exercicis de natació terapèutica i els nostres estiraments de la cadena muscular?”, es pregunten Jordi i Marta.

Mesos més tard, una colla de veïns especialment actius en les qüestions de seguretat col·lectiva va proposar la instal·lació d’unes altres càmeres que vigilaren entrades i eixides en cotxe de la comunitat. Aquest cap de setmana, segons he vist, també han substituït els antics videoporters que permeten obrir o rebutjar els visitants que venen a sa casa. La novetat tecnològica, relaten, és que els nous aparells instal·lats arxiven en un disc dur els retrats de totes les persones que polsem el número corresponent a cada domicili. Per si era poc, una aplicació baixada als mòbils permet observar en directe tot el que ocorre davant de les portes i gestionar-ne el pas fronterer a conveniència.

No sé si tot això conculca algun dret a la intimitat. Siga com vulga, la residència dels meus amics, rodejada d’horts de cols, cebes, creïlles i carxofes, va esdevenint a poc a poc una comunitat vigilada des d’un panòptic engendrat gràcies a les pors irracionals del veïnat. La por és el missatge, diu, precisament, el títol del llibre d’Enrique Gil Calvo.

Tot això ho escric mentre la premsa, la ràdio i les televisions repeteixen que ciutadans de tot l’estat –inclòs el President del Govern espanyol i els quatre darrers de la Generalitat de Catalunya– han estat espiats per mitjà d’un programari anomenat Pegasus que, si fórem nordamericans, hauria fet caure les més altes instàncies governamentals. Però, segons veig també, els ciutadans anònims –com els meus amics, vostè i jo– no necessitem cap Pegasus que valga perquè ens vigilem nosaltres mateixos. Un negoci redó per a la societat de la vigilància i el control de la informació i totes les seues valuoses dades. Supose que exactament això és la “infocràcia” de què parla Byung-Chul Han.

POSDATA, Levante-EMV, dissabte, 4 de juny de 2022.

La València de Kenneth Tynan

La València de Kenneth Tynan

Toni Mollà

El final més o menys oficial de la pandèmia i l’inici d’una primavera estiuenca han tornat el turisme de masses a la ciutat de València. La rodalia del  Mercat Central i de la Llotja –una plaça molt ben reformada que posa en valor el nostre patrimoni– deu ser ara mateix l’espai urbà més fotografiat, en dura competència amb la Ciutat de les Ciències. Però la seua bellesa redescoberta l’ha convertit en poc de temps en lloc de concentració a totes les hores del dia. Els compradors del mercat i els visitants cul de cafè hem perdut tranquil·litat a canvi de l’auge dels negocis destinats als turistes low cost. Joseph Schumpeter en deia “destrucció creativa”. 

El debat sobre el model turístic valencià és antic, limitat especialment a l’oferta litoral. Fa pocs anys que la ciutat de València s’ha sumat a la llista de destinacions de masses. La capital havia quedat al marge d’aquest gran fenomen posterior a la segona guerra mundial i que en poques dècades ha arrasat l’esperit de tants barris i ciutats centenàries d’Europa i del món sencer. Precisament això feia atractiva la ciutat de València als ulls d’aquells que fugien de les destinacions convencionals, com l’intel·lectual Kenneth Tynan que ens va visitar en moltes ocasions des del 1951 fins la seua mort el 1980.

En la darrera Fira del Llibre –un d’aquells fenòmens al marge de la modernitat líquida– vaig adquirir València, capital mundial de l’antiturisme, que ha publicat l’editorial valenciana Companyia Austrahongaresa de Vapors, un negoci tan noble com segurament ruïnós al capdavant del qual hi ha Francesc Bayarri. Un llibret divertidíssim, una peça d’humor britànic sobre València que Tynan va publicar el 1970 en forma d’article –“The judicious observer will be disgusted— en el magazín The New Yorker. El pròleg de Francesc Bayarri –un periodista que  a diferència de l’encara ministra Margarita Robles sí que coneix The New Yorker– s’ho val per ell mateix. 

Amic de Marlene Dietrich, Roman Polanski o Ernest Hemingway, Tynan va elevar València a “capital mundial de l’antiturisme”. Ell mateix, amo i senyor, es va autoinvestir fundador de la Confraria dels Antituristes –confraria que abomina del turisme convencional i la consegüent devastació paisatgística i icònica dels espais visitats. Tynan descriu una València mercantil amb forta vida pròpia que en foragita els visitants sense contemplacions: “un dels pocs llocs que satisfà quasi del tot les nostres exigències”.

Tornen, dic, les legions devoradores de paella mixta pels carrers de Ciutat Vella, ara renovat plató situacionista. Potser, a la manera del britànic Kenneth Tynan i l’austrohongarès Francesc Bayarri, un dia no molt llunyà algun escriptor indígena homenatjarà amb nostàlgia insana la ciutat sepultada. 

POSDATA, Levante-EMV, 21 de maig de 2022.

Hiddink, Sergio i Calpe

Hiddink, Sergio i Calpe

Toni Mollà

Fa uns dies, les Corts Valencianes atorgaren la distinció Guillem Agulló a l’exentrenador de València Guus Hiddink. Una distinció més que merescuda ja que l’holandès va exigir la retirada d’una pancarta amb simbologia nazi de la graderia de Mestalla poc abans de l’inici d’un València-Albacete de l’any 1992.

El reconeixement a Hiddink m’ha portat al cap el cas de Sergio Manzanera, aquell extrem que, al costat del seu company al Santander Aitor Aguirre, va eixir al camp amb un braçal negre el 28 de setembre de 1975. La vespra, el franquisme havia executat els darrers afusellats del règim: Paredes, Otaegi, Sánchez Bravo, García Sanz i Baena. En acabar-se la primera part del partit, dos policies interceptaren Sergio i Aguirre.  “O se quitan ahora mismo esos brazaletes o no salen en el segundo tiempo y se vienen a comisaría. La intervenció de l’entrenador del Ràcing va fer que pogueren jugar el segon temps, sense braçals de dol. L’endemà, la policia va portar a comissaria els dos jugadors i els va imposar una multa de 300.000 pessetes “per alteració de l’ordre públic”. Els dies següents, Aguirre i Sergio van ser amenaçats de mort per l’extrema dreta –tan impune com ara.

Sergio havia començat al Llevant UE. A petició de Di Stéfano, el va fitxar el  València CF, equip amb el qual va ser campió de lliga el 1971 amb una alineació plena de valencians. Una lliga, pense entre mi, que l’any passat va fer 50 anys sense que les institucions se’n feren cap ressò. De fet, em va estranyar que la Generalitat n’atorgara la màxima distinció a Kempes el 9 d’Octubre i no a aquell equip en què excel·lia Claramunt, el major ídol del valencianisme valencià. Un ídol només comparable, en la meua memòria, al llevantista Antonio Calpe, un defensa finíssim que, en la seua època al Madrid de Pirri, Amancio i companyia, va negar-se a assistir a una recepció del dictador Franco després d’aconseguir la Copa d’Europa del 1966. Anys arrere, l’oncle de Calpe havia estat afusellat per les seues conviccions democràtiques. “Sabia que me la jugava”, va declarar Calpe, “però porte el nom de mon i no podia donar eixe disgust a la meua família”. Calpe, granota fins al moll de l’os, va morir l’any passat.

Hem de felicitar les Corts per la distinció a Guus Hiddink. Els estadis són el temple de la cultura popular i la litúrgia que s’hi concelebra –al terreny de joc i a la graderia– té significacions que no són només esportives. Honor etern a Hiddink. Però Sergio i Calpe, amb medalletes o sense, sempre tindran el nostre respecte. Tots tres formen part de la memòria antifeixista.

POSDATA, Levante-EMV, 7 de maig de 2022.