La imatge d’Amèrica

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el sisè lliurament.

CAIXA D’EINES (6)

LA IMATGE D’AMÈRICA

Toni Mollà

Passada la 2a Guerra Mundial, soviètics i nordamericans es van repartir el món occidental en dues meitats antagòniques. El mur de Berlín és la icona física més explícita d’aquell món bipolar. Però l’invisible Teló d’acer –un concepte popularitzat per Winston Churchill, però encunyat per Joseph Paul Goebbelsera tan impermeable com la cicatriu de formigó que travessava la ciutat de Berlín. El Teló d’acer era, ben mirat, una frontera informativa que delimitava dos pols antitètics que –perifèries i no-alineats al marge– es reforçaren l’un a l’altre durant anys gràcies a l’anomenada Guerra Freda.

En aquell context, Hollywood va ser la fàbrica dels somnis del món suposadament lliure. Malgrat l’autarquia franquista, nosaltres mateixos som fills d’aquella constel·lació de valors arribats en rotllos cinematogràfics de l’Atlàntic enllà. Gràcies al pedagògic cinema de Hollywood, sabem, per exemple, que el Cid Campeador era, en realitat, Charlton Heston i donya Jimena, Sofía Loren. Éssers indefensos i permeables com érem, com no ens havíem d’enamonar d’aquella proposta tan seductora?

Ben mirat, l’objectiu estratègic de la indústria audiovisual nordamericana –la indústria, en diuen ells– no era solament informar-nos en la forma i els continguts que els convenia, sinó persuadir-nos (“fer-nos fer”, segons el diccionari Fabra) d’acord amb el doble tall que caracteritza la informació. Fer-nos consumidors de l’american way of life, en tota l’extensió semàntica del concepte, inclosos els moviments hippies i altres fugides d’estudi dites contraculturals. Malgrat l’“antiamericanimse automàtic” de què parlava Barbara Probst, els progres de la terra, desitjosos de referents cosmopolites que matisaren l’olor de tarquim en què vivíem, no vam trobar tampoc llavors cap cosmovisió alternativa. No era fàcil, i potser impossible, la lluita contra el “dolç enemic”, segons va batejar el savi Romà Gubern la seducció hollywoodenca. Finalment, la idea de món lliure d’unes quantes generacions occidentals és el resultat d’aquell flux informatiu inoculat fotograma a fotograma en dosis de doble sessió als vells cinemes i a la incipient televisió.

Passat el temps, em fa l’efecte que les imatges de l’atac de Nova York del 2001 i l’assalt trumpista del Capitoli del 6 de gener –unes imatges, en tots dos casos, distribuïdes arreu del món en brut, sense muntar– han badat no sabem si de forma irreparable aquella versió idíl·líca del món que, a poc a poc, va conformar la nostra educació sentimental. Les instantànies dels cossos llançant-se al buit des de les Torres Bessones de Manhattan van posar en dubte per primera vegada la invulnerabilitat americana. La imatge de l’energumen del Capitoli de Washington vestit amb pells i banyes –una mena de personatge de la sèrie Daniel Boone de la nostra infància– serà finalment molt difícil de combatre sense l’ajuda de totes les brigades semiòtiques de la terra.

En tot cas, em fa l’efecte que només Hollywood és capaç de digerir, reciclar i vendre’ns alguna redempció catàrquica respecte de les seues debilitats. Ara, per descomptat, en format de sèrie televisiva made HBO o Netflix. Els productors de the factory –n’estic segur– ja deuen haver posar mans a la faena els millors guionistes i directors. Ho esperem amb candeletes. Malgrat els dies de lucidesa passatgera, continuem pensant, com Vázquez Montalbán, que “la penetració americana no solament és consentida sinó desitjada”.

La mà de Rupert Murdoch

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el cinquè lliurament.

CAIXA D’EINES (5)

LA MÀ DE RUPERT MURDOCH

Toni Mollà

Segons expliquen els mitjans de comunicació nordamericans, durant la darrera nit electoral, el candidat Donald Trump va telefonar al seu amic Rupert Murdoch, propietari de FOX News perquè la cadena de televisió acabava de reconèixer el triomf del candidat demòcrata, Joe Biden, en el recompte de vots de l’estat d’Arizona –cosa que posava costera amunt la reelecció de Trump. Les mateixes fonts, supose que assessorades per algun deep throat de confiança, asseguren que el magnat de la comunicació va penjar el telèfon a l’encara president, el qual exigia que la FOX mantinguera un discurs negacionista davant de la democràcia demoscòpica.

Keith Rupert Murdoch és un dels empresaris de la comunicació més poderosos del planeta. Nascut australià, va estudiar a Oxford i, sobre la pedra de l’herència familiar, va alçar un conglomerat empresarial líder en vendes d’exemplars de diaris i beneficis econòmics, primer a Austràlia i en acabant al Regne Unit amb la compra de mitjans impresos com The Sun, The Times o News of the world i finalment al món audiovisual amb British Sky Broadcasting. Als anys 80, els mitjans de Murdoch van ser l’altaveu explícit de les polítiques conservadores de Margaret Thatcher. Però als 90, Murdoch va establir una estreta complicitat amb el laborista Tony Blair, a qui va donar suport decidit en la seua aposta bèl·lica a l’Iraq. En paral·lel, Murdoch va adquirir diverses capçaleres de premsa als Estats Units, i també els estudis FOX, cosa que el va situar en la primera divisió de la producció de continguts cinematogràfics, al costat d’altres majors de Hollywood com Paramount, Warner o Columbia Universal. El resultat d’aquesta cursa de creixement empresarial és l’actual News Corporation, membre destacat del càrtel de la comunicació mundial conformat amb AOL-Time Warner (CNN, HBO, Warner BROS, Time, Life, etc.), VIACOM (CBS, Paramount, MTV, etc.) i DISNEY (ABC, Disney Channel, etc.).

Aquella nit electoral, quan FOX News va reconèixer Biden com a guanyador a Arizona fins i tot abans que l’agència AP, i les cadenes NBC i CNN, Trump, que encara tenia Twitter, va contestar amb una piulada de xiquet enrabiat. «El director de la informació electoral de Fox News va votar Hillary Clinton el 2016 i va fer donacions a Barack Obama/Joe Biden el 2008”. Amb aquell tuit, el divorci Trump-Murdoch quedava signat al ciberespai. Aquella mateixa nit, les networks en obert —NBC, CBS i ABC– i alguns canals per cable van tallar l’emissió en directe de la compareixença de Trump. En paral·lel, el diari New York Post, també propietat de Murdoch, va acusar el president de mentider i l’endemà la mateixa FOX News va tallar el senyal d’una roda de premsa des de la Casa Blanca. Murdoch havia decidit canviar de complicitats polítiques. No era la primera vegada.

Els documentals de Michael Moore expliquen la importància de FOX News en la creació de mentides nacionals en forma d’opinió pública que van impulsar primer el Tea Party i després la candidatura de Trump. Però, als EUA, com al Regne Unit, Murdoch no ha posat mai tots els ous a la mateixa cistella. De fet, els recursos informatius de la News Corporation van eixir a la mà de Hillary Clinton en la travessa de les primàries contra Sanders, malgrat que Murdoch havia estat enemic declarat de Bill Clinton. Business is business. En tot cas, Biden i el Partit Demòcrata no haurien d’oblidar que el dimoni mai no fa res per l’amor de Déu. Sobretot quan el dimoni entén que la informació és una simple mercaderia el valor de la qual depèn de l’oferta i la demanda.

La memòria de la terra

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Ací en teniu el quart lliurament.

CAIXA D’EINES (4)

LA MEMÒRIA DE LA TERRA

“Els llocs són el teatre de la memòria”, diu Siri Hustvedten algun lloc de La dona tremolosa, un assaig d’erudició aclaparadora i prosa diàfana, marca de l’autora. I certament tothom recorda les cases on ha viscut, la platja o el bosc on els pares el portaven de menut, potser el lloc on va fer l’amor per primera vegada. El nostre llenguatge verbal –oral i escrit– i també la nostra capacitat imaginativa estan intrínsecament relacionats amb la memòria espacial, els indrets on, passats els anys, recordem o només imaginem que vam ser feliços. Per això mateix, tendim a desdibuixar o fins i tot a oblidar els records pàl·lids de segons quines experiències. Com si diguérem, a deixar-los fora de temps i de lloc. De fet, els escriptors de ficció “inventen” llocs i espais que sovint són retalls de la memòria sargits gràcies a l’escriptura: un altre teatre de la memòria.

Tot això em va suggerir el llibre de Siri Hustvedt. Però, poques setmanes després, aquelles enrònies m’han revisitat mentre simultanejava dos llibres que, ben mirat, tenen poques coses a veure l’un amb l’altre. D’una banda, el Tríptic de la terra de la periodista i escriptora Mercè Ibarz: una trilogia que es pot llegir com un flux literari continu, i potser inacabat, malgrat que, entre la primera peça del llibre –per al meu gust, una de les millors obres de la literatura catalana del segle XX– i la darrera han passat vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys per a la terra de què parla, per a l’escriptora i per al lector que en va llegir la primera edició. En paral·lel, he assaborit La bèstia en què cavalque, el darrer llibre de Ferran Garcia-Oliver, un centaure d’historiador professional i escriptor artesanal a destall i fora d’hores. Un dietari escrit al llarg d’un sol any, entre el febrer del 2017 i el mateix mes del 2018. Un repàs miscel·lani de les preocupacions més personals de l’autor servides en un vernacle-col·loquial tan ric literàriament com arrelat a la terra. Pura vida entre els plecs de la qual el lector sol reconéixer alguna de les seues cares.

Formalment, com dic, les obres d’Ibarz i Garcia-Oliver no tenen res en comú. Però els llibres, malgrat la intenció dels escriptors, adquireixen una dimensió particular en ser llegits per cada lector concret –com és el meu cas. “Totes les lectures són errònies”, deia Umberto Eco. Però potser per això també totes les lectures poden ser vertaderes. Ibarz escriu del seu espai al món, Saidí, un poble catalanoparlant de l’Aragó. Garcia-Oliver ho fa des de la Safor. Tots dos, com el seu lector comú que sóc jo, són fills d’una cultura tradicional que mira de trobar un futur per al passat. Tots dos, finalment, viuen, observen i reelaboren les transformacions materials del seu medi vital, i també les socioculturals que hi van aparellades.

“El que està passant a l’agricultura és massa bèstia, desballestat, explícitament manicomial”, escriu, per exemple, Ibarz. Però podia haver-ho escrit Garcia-Oliver. La memòria de què són fills és la matèria que tots dos converteixen en bellesa literària i acta notarial d’un món en què “ara la gent es coneix però no es tracta”, segons escriu un d’ells. Una memòria que, per dir-ho com Siri Hustvedt, construeix el teatre de la terra viscuda, recordada i finalment escrita.

La bellesa de la veritat

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Aci en teniu el tercer lliurament.

19/12/2020

CAIXA D’EINES (3)

LA BELLESA DE LA VERITAT

Toni Mollà

La literatura familiar és quasi un gènere. En el cas de la novel·la, el seu objectiu és mostrar les relacions entre els membres del grup i alhora extraure’n bellesa literària. Unes relacions sempre diferents segons els contextos socioculturals en què ocorren, com és natural. Amb un denominador comú fruit de la tensió entre l’individu i el control comunitari que imposa el grup familiar. El resultat és una escriptura sovint a prop del pensament diguem-ne presociològic. La lleialtat, la desviació (el pecat, en versió catòlica), la gelosia, la culpa o la redempció sovint impossible són els caps de corda que estira el novel·lista.

Els germans Karamàzov del rus Fiódor Dostoievsi o Cien años de soledad del colombià Gabriel García Marquez, El soroll i la fúria del nord-americà William Faulkner  o Els Buddenbrook de l’alemany Thomas Mann venen de seguida al cap. En són gairebé el cànon. Quatre models distints en sengles contextos temporals i geogràfics també diferents. La novel·la de ficció, la mare de tots els gèneres literaris durant els segles XIX i XX, es converteix en els quatre casos esmentats en un patró formal al servei del narrador i la seua caixa d’eines. El relat consegüent, no importa si veraç o no, adquireix valor per ell mateix i, amb les cares calidoscòpiques de la ficció, esdevé un dels sistemes de memòria col·lectiva de la modernitat. Memòria i patró fins i tot morals, no debades la branca de la filosofia més arrapada a la realitat s’autoanomena “filosofia literària”.

Però la literatura no s’alimenta només de la imaginació dels escriptors. Sovint s’empelta de la realitat viscuda i llavors adquireix forma de crònica, autobiografia, divagació assagística o dietari, posem per cas. Els especialistes en màrqueting n’han dit, d’aquesta escriptura, literatura de “no-ficció”. També, amb els matisos que calga, “literatura confessional” o “del jo”. Tant se val ara, això de les etiquetes. En tot cas, en aquesta mena de papers, el “pacte autobiogràfic” de què parlava Philippe Lejeune és el codi de senyals compartit entre l’escriptor i el lector. Un codi de confiança en la veracitat dels fets relatats. Facts are facts, diuen els anglòfons. Com si diguérem, un principi de referència jeràrquica contra el qual atempten els partidaris del “relat” desproveït de les circumstàncies que avalen precisament aquells fets reals. Javier Cercas o Enrique Vila-Matas, cadascú des de la seua perspectiva, en serien exemples pròxims.

Però aquesta literatura de no-ficció n’assoleix la cimera quan l’escriptor s’enfronta a les mateixes relacions de proximitat que la novel·la –la novel·la realista, si volem dir-ho així. Davant del propi espill familiar, l’escriptor ha de deixar de banda les carassetes literàries. En conseqüència, aquesta literatura familiar de no-ficció esdevé l’espai literari on no és possible la mentida perquè l’autoengany és el pitjor fracàs –literari i sentimental. Mares i fills del grec Theodor Kallifatides n’ha estat la meua darrera troballa. L’aborronadora Carta a mi madre de Georges Simenon o Entre ells dos de Richard Ford ocupen també la meua trona d’aquesta expressió literària. Amb els matisos que calga, El Barri de la plata de Julià Guillamon en completaria les meues preferències subjectives ara per ara. Tots quatre comparteixen, al capdavall, la bellesa de la veritat crua. Una bellesa no apta per a romàntics ni postmoderns.

Entrenador sense equip

Escrit fa 25 anys dins del dietari Espill d’Insolències (Bromera).

40 anys sense equip.

23-II-96

Jo tenia vint-i-quatre anys, i era mestre progre d’escola progre. I, d’amagat, entrenador del Meliana C. F. Havíem estat campions de la tercera regional sense predre ni un sol partit. I ara, en segona, anàvem líders. Diumenge anterior havíem empatat el primer partit, enfront del Puig C. F. Dilluns, el senyor Tejero va fer el seu colp d’estat. L’endemà, a l’entrenament, em vaig dirigir als meus jugadors i vam comentar el que havia passat al Congrés dels Diputats el dia anterior. Vaig suspendre l’entrenament de divendres vinent i vaig citar tota la plantilla a la manifestació unitària contra el colpisme. Dissabte, a les 9 del matí, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador.

Des de llavors, avui fa quinze anys, sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.