Literatura a foc lent

El mes de desembre passat vaig inaugurar una secció quinzenal al suplement POSDATA del diari Levante-EMV, que es publica sota el rètol genèric de CAIXA D’EINES.

Aci en teniu el primer lliurament.

CAIXA D’EINES (1)

Des de fa tres anys, cada novembre, com preparant el Nadal, el savi Vicent Marqués i l’editorial Sidillà de l’Empordà ens ofereixen un tast de la Història de la cuina catalana i occitana. Puntual com un rellotge de sol, ja en tenim el tercer volum als aparadors de les llibreries i als catàlegs digitals, enguany dedicat als llegums, les pastes i l’arròs. La cuina específicament valenciana n’ocupa més de 600 pàgines, ja que l’arròs, les maneres de cuinar-lo, els ingredients i les expressions literàries que són del cas hi són presents de manera extensa.

En la cultura del terreny, tenim valuoses obres de referència que han utilitzat l’arròs com a motiu literari. Llorenç Millo, Manuel Vicent, Emili Piera, Paco Alonso, Josep Piera, Ignasi Mora o Josep Garí vénen al cap de seguida. El meu admiradíssim Miquel Pairolí, sabedor de la seua mort pròxima, s’acomiadava dels seus lectors amb una obra mestra de l’articulisme periodístic intitulada “Teló” en què comparava –saviesa antiga i contrastada– les arts de l’escriptura i la cocció d’un arròs.

Però, amb les excuses preventives que calga pel biaix dels meus gustos, considere que l’obra de Vicent Marqués –que ha dedicat vida i mitja a la investigació de la cuina tradicional– té una textura i gust diferent. Els seus llibres –fruit de la investigació de fonts, una bibliografia extensa i el tast directe– adquireixen el més alt sentit de l’enciclopèdia il·lustrada, perquè Vicent Marqués és tot això –investigador d’àmplia obertura de compàs i excel·lent escriptor i divulgador– però també un cuiner notable –ofici gràcies al qual es va guanyar la vida durant anys.

Calvinista en un país de cultura catòlica, l’obra mestra de Marqués arriba, com dic, al tercer lliurament: un homenatge al substrat cultural sobre el qual s’ha construït la nostra societat. Al capdavall, una societat no s’explica sense la infraestructura sociocultural que en fa de columna vertebral. Un ecosistema que inclou, com un nervi vital, la història de la seua cuina i els vincles comunitaris que s’han teixit com un enfilat al seu voltant. La cuina, finalment, no és només alimentació. La línia geogràfica que separa la terra de l’oli de la de la mantega, per exemple, és la fita fronterera entre dues parts d’Europa que no solament mengen diferent sinó que es relacionen de manera també distinta. En la nostra àrea més acostada, l’ús del safrà marca, per la seua banda, idiosincràcies gustatives i cromàtiques que expliquen el rebost d’una memòria de què som rebesnéts.

El primer volum era dedicat a les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes. El segon, a les olles i les verdures. El tercer toca fang i ferro –cassola i paella– amb els llegums, la pasta i ben especialment, com dic, els arrossos. Una altra aportació colossal de Marqués a la cultura popular que cap institució valenciana ha volgut editar o subvencionar. Tot normal en un país de savis subterranis i d’editorials públiques que, en compte de crear cànons de referència, fan competència il·lícita a la iniciativa privada. En fi, compren vostès el llibre de Marqués, ben segur que el consultaran, com jo ara mateix per a fer un arròs amb tords i rovellons.

Odie els indiferents

Avui, 11 de febrer, és el centenari de la publicació de l’article “Odie els indiferents” a La citta futura, revista impulsada per Antonio Gramsci:

Odio els indiferents. Penso com Friedrich Hebbel que «viure vol dir ser partisà». No poden existir els simplement homes, els estrangers a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, i no prendre partit. Indiferència és abúlia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom dels innovadors, i la matèria inerta en què s’ofeguen els entusiasme més resplendents, és la marjal que resguarda la vella ciutat i la defensa millor que les muralles més sòlides, millor que els pits dels seus guerrers, perquè s’empassa en els seus remolins de fang els assaltants, i els delma, i n’enfonsa l’ànim i de vegades fa que desisteixin de l’empresa heroica. La indiferència influeix fortament en la història. Actua passivament, però actua. És la fatalitat; i allò amb què no es pot comptar; i allò que trasbalsa els programes, que enfonsa els plans més ben concebuts; és la matèria bruta que es revolta contra la intel·ligència i la destrossa. Tot el que passa, el mal que cau sobre tothom, el possible bé que un acte heroic (de valor universal) pot produir, no és deu tant a la iniciativa del pocs que actuen, com a la indiferència, a l’absentisme de molts. Tot el que s’esdevé, no ho fa tant perquè algú vol que passi, com perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, deixa fer, permet que s’ajuntin els nusos que sols l’espasa podrà tallar, permet que es promulguin les lleis que després només la revolta farà derogar, permet l’ascens al poder dels homes que després sols un amotinament podrà derrocar. La fatalitat que sembla dominar la història no és res més que l’aparença il·lusòria d’aquesta indiferència, d’aquest absentisme. Els fets maduren a l’ombra, unes poques mans, sense supervisió de cap control, teixeixen la tela de la vida col·lectiva, i la massa ignora, perquè no se’n preocupa. Els destins d’una època són manipulats per les visions estretes, pels propòsits immediats, per les ambicions i les passions personals de petits grups actius, i la massa dels homes ho ignora, perquè no se’n preocupa. Però els fets que han madurat avancen, però la tela teixida a l’ombra es completa: i aleshores sembla que sigui la fatalitat que ho envesteix tot i a tothom, sembla que la història no sigui res més que un fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, del qual tothom en sigui víctima, qui ho ha volgut i qui no ho ha volgut, qui ho sabia i qui no ho sabia, qui havia estat actiu i qui havia romàs indiferent. I aquest darrer s’irrita, voldria sostreure’s a les conseqüències, voldria que quedés clar que ell no ho ha volgut, que ell no n’és responsable. Alguns plorinyen pietosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o pocs es demanen: si hagués complert el meu deure, si hagués cercat de fer valdre la meua voluntat, el meu consell, hauria passat això que ha passat? Però ningú o pocs es responsabilitzen de la seua indiferència, del seu escepticisme, de no haver ofert el seu braç i el seu esforç a aquells grups de ciutadans que, justament per evitar un mal com aquell, combatien, d’ajudar-los a aconseguir el bé que es proposaven.

La majoria de la gent, per contra, davant dels fets consumats, s’estimen més parlar d’ideals fracassats, de programes definitivament col·lapsats i d’altres  conveniències semblants. Reprenen així la seua manca absoluta de responsabilitat. I no és que no vegin les coses clares, ni que no siguin capaços de proposar bones solucions als problemes més urgents, o a aquells altres que, malgrat exigir molta preparació i temps, són igualment urgents. És que llurs solucions queden totalment improductives, és que cap llum moral no anima la seua contribució a la vida col·lectiva; és que llur contribució és producte de la curiositat intel·lectual, no del punyent sentit de la responsabilitat històrica que exigeixen totes accions de la vida, que no admeten agnosticisme ni indiferència de cap mena.

Odio els indiferents també perquè em fa nosa el seu somiqueig d’eterns innocents. Passo comptes a tots aquests de com han dut a terme la funció que la vida els ha encomanat i els encomana cada dia, de què han fet i especialment de què no han fet. I sento que puc ser inexorable, que no em cal esmerçar la meua pietat, que no he de compartir amb ells les meues llàgrimes. Prenc partit, visc, sento ja bategar en la meua consciència viril l’activitat de la ciutat futura que per la meua banda estic construint. I en aquesta ciutat la cadena social no recau sobre uns pocs, en ella tot allò que s’esdevé no passa per casualitat, per la fatalitat, sinó per la feina conscient dels ciutadans. No hi ha en aquesta ciutat ningú que s’estigui darrere la finestra mirant mentre uns pocs se sacrifiquen, se dessagnen en el sacrifici; mentre que aquell qui s’està darrere la finestra, a l’espera, vol beneficiar-se del bé que els actes d’aquells pocs proporcionen i desfogar-se de la seua desil·lusió malparlant de qui se sacrifica, de qui se dessagna quan no ha reeixit en la seua temptativa.

Visc, prenc partit. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.

Traducció de Jordi Martí.

L’espiral del silenci (i el carro del guanyador)

Text escrit avui fa 25 anys.

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

10-II-96

 Una nova majoria s’acosta, segons conten les enquestes preelectorals. La gent que coneixes no en forma part, diuen, però la comptabilitat demoscòpica augmenta més com més va. Supose que deu ser l’efecte del famós carro del guanyador. O del no menys famós jo, personalment, m’adaptaré al règim que vinga, del gendarme de Casablanca.

 Alexis de Tocqueville en va parlar el 1856 a l’Antic Règim i la Revolució a propòsit de la difusió de les idees contràries al cristianisme: “els qui negaven el cristianisme alçaven la veu i els qui hi creien callaven: passà el que hem vist passar sovint des d’aleshores, i no només en qüestions religioses, sinó en qualsevol matèria. Els homes que mantenien l’antiga fe tingueren por de trobar-se sols i (…) s’uniren a la multitud malgrat no pensar com ella”.

La por a la solitud té els mateixos efectes que l’angoixa, els mateixos que la incertesa: la identificació amb les propostes suposadament establides, majoritàries. La insuficiència d’informació n’és sempre l’element difusor. Els mitjans de comunicació solen contribuir-hi i la gent s’afanya a autoidentificar-s’hi com una pràctica que n’evite l’aïllament i la marginació. Com més es difon un cert consens, més gran és el silenci de la dissidència.

“Per tot això –afegia Alexis de Tocqueville– allò que no era sinó el sentir d’una part de la nació semblà l’opinió de la majoria; des d’aleshores sembla irresistible també als ulls d’aquells que li atorgaven una aparença falsa.

Mentre tot això arriba, la lectura d’Albert Camús em fa una companyia higiènica: “us menyspree profundament perquè, havent pogut tant, heu fet tan poc”. I que cadascú se’n ratlle les que vulga.

Espill d’insolències

(Apunts que fan 25 anys)

5-II-96

 Va ser a Yalta, una petita ciutat d’Ucraïna, a la península de Crimea. La Segona Guerra Mundial encara no havia finalitzat. L’Alemanya nazi es debatia en les darreres cuejades. Els vencedors ja se’n repartien el botí.

Winston Churchill, primer ministre de la Gran Bretanya; Franklin Delano Rooselvelt, president nord-americà i Josef Stalin es van reunir durant una setmana llarga amb un denominador comú: aliats contra el nazisme. Les converses al palau de Livadia tenien com a objectiu la reconstrucció d’una Europa democràtica i l’establiment d’un ordre mundial granític i durador.

Tot s’inciava tal dia com avui de l’any 1945. I el resultat va ser també el teló de ferro, el mur de Berlín i la divisió d’Alemanya.

Jo sóc un profà en qüestions de geopolítica regional, però ¡ vés a saber que s’hi degué coure, de veritat, en aquella cuina !

6-II-96

“Tinc el deure amb mi mateix de ser el seu amant”, fa dir Stendhal a Julien Sorel referint-se a la senyora de Rênal. I, en efecte, era un deure de classe: l’única manera laica i més o menys divertida que tenia el protagonista d’El roig i el negre per a eixir de la misèria.

7-II-96

Si voleu que us diga la veritat, no hi ha res pitjor que fer les coses a deshora. A la vora mateix de la quarantena d’anys, he decidit –si no me’n penedesc abans– de fer estudis reglats superiors: universitaris, vull dir.

Tot és ara més complicat: ja no sé estudiar com estudien els meus companys ni com exigeixen els meus professors. Per no saber, no conec ni tant sols el codi moral de l’alumnat actual. No sé, per exemple, si està ben vist copiar, com quan jo tenia la seua edat. Ni arribe a saber  les causes profundes per les quals els meus companys em neguen, de vegades, els apunts de classe.

El pitjor de l’aventura –que, lògicament, no es creurà ningú– és que una certa professora m’ha obligat a examinar-me d’un llibre meu. El problema, naturalment, no és només que em podia haver suspés per haver fet l’examen malament. El cas que em trasbalsa és, sobretot, que, per tal d’aprovar, he hagut de mentir. ¿ Què hauria passat si en compte de recitar el que jo mateix havia escrit fa més de deu anys, arribe a dir el que, en realitat, pense ara ?

8-II-96

Si hi ha cap malaltia que no suporte és el complex d’estora.

9-II-96

Tenia raó don Francisco Murillo quan li preguntaven sobre el País Valencià: ¿ país o paisatge ?, contestava sorneguer.

I, per si faltava poc, cremat.

Una política lingüística per al País Valencià

Fa uns dies, una ànima amiga, regidor d’un ajuntament veí, em demanava algun material sobre “política lingüística municipal” i vaig penjar ací mateix un article publicat fa 30 anys a la Revista Llengua i Dret de la Generalitat de Catalunya.

L’endemà, vaig fer el mateix amb un altre projecte de política lingüística que em va encomanar al seu dia la Institució Alfons el Vell de la Safor. A la Safor, en valencià. El projecte, una vegada elaborat, va ser discutit amb alguns amics i col·legues, i finalment aprovat.

Ara el deixe un tercer document, encarregat per la Fundació Gaetà Huguet de Castelló de la Plana, amb motiu del 60è aniversari de les Normes de Castelló del 32. Vicent Pitarch i jo vam elaborar unes línies estratègiques que, segons pensàvem llavors, haurien d’orientar la política lingüística de la dècada dels anys 90.

Tot siga perquè conste en acta i que, al País Valencià, hi ha hagut més propostes de política lingüistica cívica que no institucional.

Per si té interès …