Sobre la llibertat d’expressió

3 d’octubre

La guerra no comença mai amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge. La Segona Guerra Mundial no va començar amb l’atac contra Polònia. Va començar amb el llenguatge. El mateix va ocórrer als Balcans. De sobte apareixen paraules com lluitar, liquidar, enemic, matar, aplastar. És el llenguatge de l’agressió i de l’arrogància. Ho veiem en els mitjans i ho veiem en els discursos polítics, en les discussions públiques i privades. I així es prepara l’ambient, es caldeja l’atmosfera per a quan comencen els tirs.

Ho acabe de llegir en una entrevista amb Ryszard Kapuscinki que, com tants papers, vaig arxivar potser sense llegir-la. La claredat del periodista radica en el fet de subratllar les evidències. El problema és el de les paraules, però també el del silenci, el de la incapacitat de trencar una unanimitat en negatiu, que és la pitjor de les unanimitats. Per una raó: perquè no es nota, perquè és subterrània. El mateix Ryszard Kapuscinki continua: “vaig estar a Nova York durant l’11 de setembre i vaig poder observar, esglaiat, que tots els mitjans parlaven amb la mateixa veu, les mateixes paraules, els mateixos titulars. Vaig estar a casa de Susan Sontag i vaig poder veure com era de difícil per a ella publicar en alguna banda un article mínimament crític sobre aquells esdeveniments. Però jo crec que a Europa encara tenim la possibilitat de discutir les qüestions importants.” Són paraules angèliques i esperançades. Les diu una persona que ha aconseguit un prestigi tal que pot publicar les seus opinions allà on vulga. No és el cas que jo conec: el de València, el de Barcelona, el de Madrid. Als EUA, les cartes estan marcades, això ja ho sabem. Però ací també –no ens enganyem. Els documentals de Michael Moore expliquen la importància de la FOX i de la News Corporation de Rupert Murdoch en la creació de mentides nacionals en forma d’opinió pública. La seua influència està molt per damunt de The New York Times o The Whasington Post, diaris de prestigi de les elits americanes. La pel·lícula La cortina de fum de què parlàvem fa uns dies il·lustra la “producció” de la realitat des dels mitjans i, especialment, des de la televisió. També el treball desplegat pels eficients spin doctors, els mestres d’efectes, que dissenyen l’agenda dels partits polítics i dels seus líders, presoners de les enquestes i dels mateixos mitjans. I dels media workers, la tribu “professional” que ha substituït els periodistes en la redacció i la presentació dels nostres diaris, ràdios i televisions. Una tribu que, segons descriu el mateix Ryszard Kapuscinki, “poden ser avui presentadors de televisió, demà portaveus del govern, despús-demà corredors de la Borsa i al cap de dos dies convertir-se en directors d’una fàbrica o d’una multinacional petroliera. Per a ells, aquest treball no té res a veure amb conceptes com deure social o obligació ètica. La seua tasca és vendre un producte, com qualsevol altre treballador del sector del servicis (…).” Però no és cosa només dels EUA. El mateix Murdoch i el seu grup multimèdia –inclòs el sensacionalista The Sun— és l’aliat imprescindible de Tony Blair al Regne Unit. I no cal ni dir que Beslusconi no seria president del govern italià sense Mediaset, que modela bona part de la comunicació de masses a Itàlia, l’escrita i l’audiovisual. Diguem-ho clar: “les paraules tenen amo”. Allà i ací. Per això comence cada any les meues classes d’Estructura de la Comunicació amb aquesta sentència de Lewis Caroll a Alícia a terra de meravelles. Durant un any, no faig sinó insistir al voltant d’aquest obsessiu objectiu. Al cap i a la fi, la informació és un bé de consum, una mercaderia l’ús de la qual persegueix alguna classe de beneficis. No m’oblide que és, alhora, un producte ideològic que legitima o reforma valors socials. D’ací el seu valor doblement estratègic per a empresaris, polítics o capellans. I d’ací les promíscues relacions entre les empreses de comunicació i els poders econòmics, polítics i culturals. Els primers a negar-ho seran, com és natural, els “propietaris” dels mitjans corresponents o els seus gestors –“professionals” a bon jornal. I els governants, que tant intenten influir en la línia editorial de cada mitjà, d’una manera explícitament autoritària o de formes més refinades. La llibertat d’informació és un bé que ha passat avall, llevat de quatre esquerdes i dues tribunes que, per paradoxal que semble, no són sempre les del sector públic de la comunicació. Acceptar la sentència de Caroll seria tant com ventilar els interessos mercantils del negoci. Els meus alumnes solen entendre-ho de seguida, sovint a costa de la vocació de servidors de l’opinió pública amb què alguns –pocs i cada dia més comptats– han arribat a la Universitat. Ja tinc assumit el rol de desil·lusionador acadèmic. Crec, però, que l’educació en l’escepticisme és una precondició perquè esdevinguen bons professionals del periodisme.

Aquestes cabòries em vénen al cap en llegir l’entrevista amb Ryszard Kapuscinki. I també Al cierre, les mesurades memòries de Juan José Pérez Benlloch, un dels pocs periodistes valencians que ens ha deixat una història de vida professional. La lectura d’Al cierre remarca, precisament, la rellevància dels “actors” en la construcció del sistema comunicatiu i d’aquell concepte tan boirós com és la “llibertat d’expressió.” El llibre de JJ documenta la impagable tasca de centenars d’accionistes i de periodistes –amb Vicent Ventura i el mateix Pérez Benlloch de caps de fila– per trencar el “doble lligam” d’una xarxa mediàtica maniquea i fanguinosa. L’estructura dualista de la premsa valenciana reforça una convicció demoníaca segons la qual totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable. La vida professional de JJ ha estat un exemple de lluita per la “liberalització” de la informació de la millor manera possible: augmentant-ne la “competència”, fundant empreses, diaris i revistes –metafòriques finestres per on ventilar un país asfixiat pels prejudicis. Ben mirades les coses, Pérez Benlloch ha estat el nostre “tercer home”, el que ha fet de la iniciativa privada un valor en si mateix, impagable puntal de la pluralitat. En redactar Al cierre, ha fugit, però, de les memòries confessionals, impugnant així –amo de les paraules i dels silencis– la millor de les seues sentències: “no penses, escriu”.

Apunt corresponent al dia 3 d’Octubre del meu dietari Quadern d’entretemps.

Encara en deu quedar als armaris de l’editorial. Per si és del vostre interès:

Al pas dels dies 1. Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, València, 2007.

L’Arena de Juan Roig i els poders públics

Les relacions –sovint promíscues– entre poder econòmic i polític són al centre de les polítiques públiques. Sovint, amb aparença de polítiques esportives, com el cas de l’estadi inacabat del València CF, iniciat el 2009, i la requalificació de l’antic Mestalla. Un debat que torna a l’actualitat, no debades és una de les operacions urbanístiques més emblemàtiques de la ciutat.

Els valencians no en som els inventors. De fet, aquestes relacions més o menys perilloses són una regla d’or mires on vulgues, sobretot quan es tracta d’infraestructures de gran impacte sobre la morfologia de la ciutat i la cultura urbana que se’n deriva. A l’estat espanyol, el capdavanter del sector –com en tants altres– ha estat Florentino Pérez que, ves per on, sempre reuneix a la llotja del Bernabéu totes les sensibilitats amb poder decisori en qüestions urbanístiques. La requalificació de la Ciutat esportiva del Reial Madrid en va ser la primera fita. Entre els valencians, mirada sempre a ponent, el bocamoll de Juan Soler ja va qualificar l’operació Porxinos com un “gran pelotazo”. L’operació del Nou Mestalla que arribaria en paral·lel forma part de la mateixa cadena de promiscuïtats.

Curiosament, el poder polític hauria de ser l’organisme regulador –per mitjà de l’ordenament jurídic i de les consegüents polítiques públiques– entre els interessos empresarials privats i els públics, que són els de la ciutadania. En aquest sentit, el sector públic hauria de liderar sempre els processos urbanístics. Una decisió de caràcter estratègic per a la ciutat de València com la modificació d’un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) no es pot executar a colp de projecte privat, com ha ocorregut amb l’Arena de Roig, que ja no sé ni com es diu. Una modificació del PGOU aprovada al seu dia per la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, ratificada per la Comissió d’urbanisme de l’Ajuntament amb modificacions enllestides en plena pandèmia, quan estaven suspesos tots els tràmits administratius. Canvis que incloïen, entre altres aspectes, l’augment de l’edificabilitat i l’alçada del projecte respecte de les instal·lacions convencionals. L’excepcionalitat dels dies va impedir qualsevol debat ciutadà sobre aquests canvis. Un debat intel·ligentment reconduït per les parts –amb la col·laboració de la premsa amiga i la galàxia tuitera– cap a l’estupidesa del nom del projecte. Una “qüestió de noms” que ens ha entretingut setmanes discutint sobre una cortina de fum dels interessos econòmics i polítics latents. El parany nominalista va funcionar amb la llengua i la senyera fa anys i continua prestant grans serveis a la pàtria de la pasta i la política amable. Com em va dir fa molts anys un editor valencià, “a la nostra gent se l’enganya amb una mesureta de cacau i tramussos i una senyera, amb blau o sense, segons convinga”.

Entreteniment a banda, la pregunta general que jau sota la primera pedra del projecte és el model de ciutat –urbanístic i de cultura urbana–  a què respon l’Arena de Roig. Era imprescindible cedir a un empresari privat una parcel·la pública per 50 anys? No hi havia res millor a fer, interessos de la ciutadania a la mà, en aquella parcel·la? Les polítiques públiques necessiten diagnòstics previs –tècnics, ciutadans i polítics, per aquest ordre– que ajuden a respondre la pregunta general amb idees i actuacions que generaran noves preguntes. La més evident: feia falta a la ciutat el pavelló de Roig? Un pavelló, per cert, el disseny del qual no té res a veure amb l’entorn físic immediat. A qui li feia falta? Amb quin objectiu de política pública impulsa l’Ajuntament aquella actuació? Després de l’època fosca dels grans esdeveniments de Zaplana-Camps-Rita, no hem aprés res en aquesta matèria? Quines externalitats provoquen les grans infraestructures sobre l’entorn? Quines en provocarà l’Arena de Roig? Les ha previstes l’Ajuntament? Quin paper, hauríem de continuar preguntant-nos, han de jugar els grans equipaments en el planejament urbanístic de la ciutat? Amb quins objectius socioculturals transversals i també particulars de cadascun d’ells? Malgrat les possibilitats de la Fira de Mostres, del Palau de Congressos, del Palau de la Música, del Palau de les Arts, de la Fonteta, dels tres estadis de futbol o de la Plaça de Bous –tots ells infrautilitzats–, la ciutat necessita destinar una parcel·la pública i reordenar tot un barri perquè el senyor Roig construïsca una piràmide amb objectius personals? Són preguntes, vull pensar, que es deu haver fet l’Ajuntament botànic abans d’emprendre una actuació de tant d’impacte. Seua és –de l’Ajuntament vull dir–, la competència sobre els equipaments. Com ho és de la Generalitat l’aprovació de les modificacions del PGOU.

Finalment, quin és el model cultural i esportiu que hi ha darrere de l’aposta de Roig? Quin serà l’ús real del pavelló? Qui hi anirà i com? Quins en seran els accessos públics? Per què inclou una gran zona de pàrquing privat si la política general botànica –almenys retòricament– era la potenciació dels carrils bici i la disminució del trànsit privat? Tot fa pensar que el projecte de l’Arena de Roig no respon a cap plantejament estratègic de ciutat sinó que, contràriament, reforça una política caduca de grans esdeveniments esportius i suposadament culturals com els grans concerts que, per si no estaven prou amortitzats, la pandèmia del COVID 19 ha deixat fora de joc per molts anys. Una aposta, a més, que generà de forma directa llocs de treball de baixa qualificació i reforçarà indirectament una ciutat de low cost, de turisme de poca despesa i més airbnbs que no pernoctacions en hotels. Una esmena a la totalitat a un model de ciutat que el govern del Botànic i l’ajuntament de València diuen defensar.

Pólvora para todos

Pólvora para todos

Toni Mollà

“Tots volem pólvora, i per als xiquets també”. Son palabras pronunciadas la tarde del domingo por la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, durante la celebración de la crida, ritual que marca el inicio oficial de las Fallas. El presidente, Francisco Camps, le rió la ocurrencia, mientras la Fallera Mayor, con mayor sentido cívico que sus gobernantes, rehuía el tema y prefería centrar su discurso en “la luz de Sorolla y el Mediterráneo”. El día D había arrancado al alba con la primera despertà, durante la cual centenares de niños, acompañados por sus padres, lanzaron trons de bac, prohibidos a los menores de edad por el Reglamento de Explosivos. El mismo domingo, 300 militares del Regimiento NBQR del ejército español y policías nacionales realizaban en el Parque Tecnológico de Paterna un simulacro de atentado con gas sarín, un producto químico que dilata las pupilas y causa mareos y vómitos antes de provocar la muerte. Los Tedax no aclararon si había algún tipo de relación entre el simulacro del ataque, que había comenzado al grito de “libertad para África”, con el eslogan de la alcaldesa.

Amenaza blanca

Aquest article és del 2009.

A pocs mesos de les eleccions presidencials americanes, em fa gràcia de rellegir-lo. No sé què en deuen pensar vostès …

AMENAZA BLANCA

Toni Mollà

Richard Wright aseguraba que el negro era la metáfora de América. Nacido en una plantación de Louisiana, su condición de self made man le legitimaba como propagandista del sueño americano. Wright es quizá el precedente más literario de Barak Obama, propagandista a su vez de la superación de las distinciones impuestas por el azar biológico. La multiplicación de bolsas de parados americanos de piel blanca abandonados por un estado anoréxico en lo social crea nuevas urgencias. La crisis económica ha disparado los despidos de esta mano de obra blanca, inculta y religiosa que ha depositado sus esperanzas en la televisión y los mercaderes de la fe. Son los white trash (la basura blanca) que se generó originalmente en el medio oeste, pero que alcanza ya todos los estados de costa a costa de los Estados Unidos. JFK tuvo que minimizar su fe católica para ser aceptado por la élite WASP (blanca, anglosajona y protestante). El gran reto de Obama radica en facilitar el sueño de promoción social a unos ciudadanos blancos que, para más inri, han votado republicano. Es la última metáfora del mismo sueño.

Suerte en serie

Veig que la justícia investiga una altra vegada el patriarca Carlos Fabra, patriarca dels negocis, de Castelló i del PP, amb l’ordre que convinga.

Recupere ací un bitllet que li vaig dedicar al Periódico de Catalunya el 3 de febrer de l’any 2008. “I lo que te rondaré, morena …”

Suerte en serie

Toni Mollà


Salgo de ver Los crímenes de Oxford y me asalta la evidencia: la suerte
que acompaña al PP valenciano en lo que llevamos de año responde a una
serie lógica. La primera semana del año, al presidente de la Diputación de Castellón, Carlos Fabra, imputado por corrupción y fraude fiscal, le toca la lotería por tercera vez en su vida: 2 millones de euros por una serie (¡ojo al vocablo!) premiada en el sorteo del Niño. La tercera semana, el todopoderoso Rafael Blasco, conseller perpetuo del gobierno valenciano, es el afortunado: una banda asalta su fastuosa residencia secundaria, ¡y el conseller declara que no se llevaron nada! (No me malinterpreten: la suerte no es poseer y mantener un chaletazo cuando uno lleva toda la vida cobrando un sueldo público, sino pertenecer al 2% de propietarios asaltados que declaran no echar de menos nada). 

En pura lógica, en breve la suerte  bendecirá a otro cargo del PP valenciano con un nuevo golpe. ¿Será el alcalde de El Puig, recién elegido con votos tránsfugas, agraciado con una recalificación urbanística? Atentos al bingo popular.