Fa uns dies, va faltar Josep-Maria Espinàs, un mestre de la lentitud. N’he estat un seguidor fidel, i durant una bona temporada vaig tenir l’honor de compartir pàgina amb ell en un diari. Jo hi escrivia de tant en tant, Espinàs cada dia, sense descans. No sé d’on treia la fortalesa per a omplir tant de paper. L’observació de la gent i la vida quotidiana eren prou, segons confessava, per a encendre-li la inspiració i la creativitat. Un autèntic observador participant de la realitat en què vivia. Sempre obert de mires, allunyat de les posicions morals, ara tant de moda entre els nous puritans.
Josep-Maria Espinàs tenia una manera d’escriure que feia de l’anècdota una categoria. Les seues peces constitueixen per elles soles un “gènere” merescudament batejat, entre els periodistes proletaris, com “un Espinàs”. El resultat d’una manera de descriure el món que es correspon, si bé ho mirem, amb la lentitud com a actitud vital. Una actitud aparellada amb la tenacitat i la perseverança d’aquells que van a poc a poc precisament perquè van lluny. Per això l’obra d’Espinàs és tan miscel·lània temàticament com sostinguda en el temps.
Va escriure novel·les i narracions breus sempre ben rebudes en la cultura catalana i també en altres idiomes. Això no obstant, Espinàs ha estat sobretot un mestre del columnisme durant 35 anys ininterromputs i se n’han comptabilitzat més de 10.000 articles. En paral·lel, també un excel·lent entrevistador de televisió, amb programes “de conversa” produïts per a la Corporació catalana de radiotelevisió. Un format televisiu, l’entrevista en profunditat, que ha passat avall per l’evolució del mitjà i també de la societat. L’“Identitats” d’Espinàs a TV3 com l’“A fondo” de Joaquín Soler Serrano a TVE son residus d’una televisió impossible en l’actual mercat audiovisual. Però l’entrevista d’Espinàs a Joan Coromines com la de Soler Serrano a Josep Pla son expressions periodístiques amb regust de sobretaula després d’un dinar de cullera.
Al pas dels anys, he estat també lector constant de les proses viatgeres d’Espinàs. Unes proses concebudes sense presses, als antípodes literaris dels viatgers motoritzats que van simbolitzar Jack Kerouac i els seus amics fugitius del somni americà. Josep-Maria Espinàs no fugia de res ni de ningú. Només buscava la conversa plàcida amb el desconegut que trobava sense buscar-lo. Però, malgrat l’èxit de llibres “rurals” com Viatge al Priorat o A peu pel Comtat i la Marina, en el magnífic Temps afegit que tinc en lleixa d’honor, Espinàs va deixar escrit que allò que l’omplia de felicitat era el soroll d’una persiana de cafè que s’alçava a primera hora del dia en una ciutat desconeguda. És la darrera lliçó d’un centaure de senderista i flâneur, necessàriament complementaris.
Vaig arribar a la majoria d’edat jugant al futbol i assistint a reunions antifranquistes, dues vides paral·leles. No era gens fàcil combinar aquelles passions juvenils. No sabria dir quina d’ambdues era més clandestina. La política, més perillosa, per descomptat. El futbol, però, tenia el propi armari proteccionista davant dels oracles de les essències progressistes. De fet, en els rogles antifranquistes, ningú no gosava de parlar de futbol perquè el tema solia acabar amb anatemes despectius sobre el nostre grau d’alienació de vés a saber ara quines ideologies corruptores. Millor no parlar-ne, per tant.
El curs 1978-79, quan vaig començar a treballar de mestre, jo era també l’entrenador del Meliana CF. La temporada (i curs) 79-80 vam ser campions sense perdre ni un sol partit. Els més grans encara recorden un autèntic dream team de proximitat, no m’està bé dir-ho. Aquell equip, contra el que era normal a l’època, treia la pilota jugada des de darrere, amb una defensa de tres en línia i un lliure (Paco Ibi o Natxo, el Canari) per davant del Xato, que feia de marcador, i dos laterals de llança (Miquel Valls o Ribera, a la dreta, i Xulvi a l’esquerra) que feien el carril fins al banderí de córner –cosa que llavors a Europa només es permetia l’alemany Breitner. A la sala de màquines, vam ser dels primers a jugar amb un un mig centre (Paco Durà) atent a les cobertures del líbero i dels laterals quan se n’eixien cara amunt, sempre uns metres per darrere dels interiors (Sancho, Enric Blas o Miguelín). Davant, jugàvem amb dos puntes xafant la calç i eixamplant el camp (Jordi i el Trigo) o un davanter centre que fixava el centrals (Juan Cayuela), segons el partit. L’onzè jugador, el Puça, feia el que volia; és a dir, es penjava l’equip als muscles i ens feia guanyar cada diumenge, després de fer-me patir amb ponts i regats inversemblants que jo li retreia sense entusiasme.
La nostàlgia ja no és el que era, bé que ho sé. Però el 23-F, l’aniversari del colp d’estat de Tejero, sempre em porta a la memòria alguns efectes col·laterals de la bestiesa d’aquell malànima. Aquell 23-F era dilluns, i els mestres cooperativistes de l’Escola La Masia ens havíem reunit a ca Anna Devís, després de la jornada laboral, per aprovar els plànols definitius de la nova escola a punt de construir a Museros (l’Horta Nord). Reunits allà, ens vam assabentar que, a les 18.20, la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés dels diputats amb la intenció de fer retrocedir la societat espanyola a la foscor del franquisme. Robert, el marit de Vicenta, i Josep Cebrià, marit d’Anna, militants del PSAN, ens van comunicar la notícia quasi en directe. Vam dissoldre la reunió i cadascú va picar sola com va poder. Vaig anar a Meliana per l’horta. A Alboraia, un cotxe amb megafonia reproduïa sense parar el ban de Milans del Bosch. Vaig arribar a casa tremolant. Mon pare va tornar prompte de treballar, va apagar els llums de casa i va connectar la ràdio, que aquella nit va arribar a l’excel·lència professional. Vam sopar poc i supose que malament. Sense badar boca, esperant notícies, allà vam continuar fins que el rei d’Espanya va eixir per televisió, ens va mentir i ens va tranquil·litzar.
L’endemà dimarts, jo tenia entrenament del Meliana CF. Jugàvem a la 2a Regional, érem líders i, durant la temporada, només havíem empatat un partit, contra el Puig CF, i ens dirigíem de cap a la 1a Regional: com si diguérem la champions del futbol aficionat! Em vaig dirigir als jugadors i vam enraonar sobre el que havia passat a Madrid. Vaig suspendre l’entrenament de divendres següent i els vaig convocar a la manifestació de a la ciutat de València en defensa de la Constitució –una Constitució que jo no havia votat, vés per on! Dissabte, a les 9 del matí, l’endemà de la manifestació anticolpista, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador del Meliana CF encara no m’he aclarit per quines raons. Passats 15 anys, ho vaig escriure i ho vaig publicar com una nota de dietari dins de l’Espill d’insolències (http://tonimolla.cat/?p=383), un llibre que va rebre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta (Bromera, 2000) i que va alçar per diferents motius una bona polseguera entre l’opinió publicada del país. “Des de llavors, avui fa quinze anys” –hi vaig escriure sobre aquella destitució político-futbolística– “sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.”
Com una conducta consoladora, he anat acumulant una bona biblioteca sobre futbol. No era fàcil tampoc. Per aquella estigmatització pseudoprogre de què parlàvem, el futbol fins fa quatre dies ha estat poc present en la nostra indústria cultural. Molt poc a la literatura, menys encara al cinema. “El mundo intelectual siempre ha adoptado una actitud despectiva y arrogante con el fútbol y todo lo que este deporte desata como pasión colectiva”, va constatar Eduardo Galeano. “Por suerte, en los últimos años esta actitud ha cambiado”, hi va afegir, optimista militant, el mateix Galeano. Manuel Vázquez Montalbán va arribar a les llibreries i als quioscos com aigua de maig. Gràcies a ell, vaig saber que Albert Camus, un dels meus escriptors de referència a l’època, havia estat un bon porter de futbol i havia deixat frases lapidàries sobre la nostra passió compartida: “El futbol em va ensenyar el que després seria la vida”. Anys més tard, vaig aprendre que l’esport era present d’una manera normal a les lletres i la cultura anglosaxones i que alguns dels escriptors de la meua confraria preferida –Paul Auster, Philip Roth o Don DeLillo– són tan assidus als estadis de futbol americà com jo al continental. Roberto Fontanarrosa va posar-me en la boca la justificació definitiva: “Escribo de fútbol porque me gusta. Si me gustara el béisbol, escribiría de béisbol”. En el procés d’eixida de l’armari futbolístic, he aprés, gràcies a Nick Hornby i el seu Fiebre en las gradas, que podies arribar a ser un excel·lent periodista-escriptor sense abandonar la condició de supporter incondicional. En Juan Villoro vaig trobar la sentència definitiva que atorgava sentit a la meua vida ja fora de l’armari: “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos”.
Avui, 35 anys i dos dies després d’aquella destitució injusta com a entrenador del Meliana CF, em revénen unes ganes irrefrenables de fer l’alineació, de recordar als jugadors que no han de perdre mai els triangles de cobertura i asseure’m diumenge a la banqueta. Però el temps no passa debades. Em conformaré veient el Barça per televisió i em consolaré pensant que Messi passeja pels estadis el nom del meu amic Miquel Àngel Navarro i Gràcia, el Puça autèntic.
Els més soques acusen Joan Fuster d’assagista intuïtiu. I, correlativament, li retrauen la falta de no sé quines previsions.
És ben curiós: ¿no és precisament la intuïció –l’apunt agut i suggeridor– el valor suprem de l’assagista innovador? La intuïció constitueix, exactament, la passa anterior al mètode científic –al mètode: al paradigma. És el sentit que fa anar per davant els millors: per un camí o per l’altre, d’una manera potser inconscient i tot. A les fosques gairebé sempre. És potser un sentiment relacionat amb allò que alguns anomenen la intel·ligència innata –si això no és una contradictio in terminis.
Supose que deu haver una gran polèmica universitària sobre tots dos temes: sobre la intuïció i sobre la naturalitat de la intel·ligència. No ho sé. Insistesc: la intuïció deu ser una sensació, un pressentiment. O millor dit, la conseqüència d’alguna mena de sensació. Pel que fa a la definició d’intel·ligència potser hi ha més reserves i tot.
Un raonament antiintel·lectual? Tampoc no ho sé. Però, ¿què seria de la ciència sense la intuïció desperta i sagaç, lúcida i llesta de l’aprenent de científic?
“La soledad tiene una biografía” escriu Fay Bound Alberti. “La soledad no es una cosa estática sino una bestia proteica que cambia con el tiempo”, continua la historiadora de la Universitat de York. En efecte, com tants altres conceptes, la solitud ha expressat significats heterogenis segons èpoques i circumstàncies. També dins d’una mateixa vida individual, d’acord amb l’atzarosa biografia de cadascú.
Els xiquets que descobrírem la complicitat entre canyars i tolls plens de granotes vam tardar a saber què significava la soledat. El pas del temps ens la va presentar davant dels ulls sense saber com ni quan. La memòria ja desdibuixada i les absències que ara ens acompanyen calladament ens ha provocat certament una soledat “adverbial”, per dir-ho com el savi Lluís Duch. “La meua infància està soterrada sota un pàrquing”, ha declarat recentment Joan Manuel Serrat, a punt d’entrar en la darrera soledat, ves a saber si desitjada. “Y los lugares, tanto como las persones, importan en relación con la experiencia de la soledad”, remarca Fay Bound Alberti.
La soledat és, en qualsevol cas, l’antítesi d’un món comunitari que passa avall per raons més incontrolables com més va. El resultat n’és una vida impensada que imposa el període fins ara ignot de l’edat biològica. Però també el narcisisme en què ens ha submergit la tecnologia amagada sota el concepte enganyós de xarxes socials. Una condemna untada amb la seductora mel postmoderna que incita a l’excés introspectiu i l’individualisme nihilista.
Segons suggereix la mateixa Fay Bound Alberti, totes aquelles circumstàncies determinen significats ambivalents de la soledat –tan ambivalents en realitat com la mateixa vida. Si bé ho pensem, quantes vegades hem desitjat una soledat que no teníem? Quantes vegades necessitem una companyia ara absent? “La solitud no es troba, es fa”, escrivia Marguerite Duras. “Jo la vaig fer. Perquè així ho vaig decidir. Perquè vaig decidir que era allà que havia d’estar sola, que estaria sola per escriure llibres”, remarca l’escriptora francesa defensant una opció tan vital com una altra.
Al capdavall, els vicis solitaris de la lectura i l’escriptura són part d’un mateix impuls individualista. També la música que ens arriba pels auriculars mentre passegem per l’horta i, vist a l’engròs, tots els productes culturals que, potser sense ser-ne conscients, ens capgiren l’experiència comunitària mentre mitifiquen les expectatives de llibertat en un món en què el consum –inclòs el consum cultural– és una font d’identitat, però també d’aïllament. I tanmateix, la construcció de la “solitud voluntària” de què parla el també francès Olivier Remaud és una victòria irrenunciable contra les avinenteses que ens condicionaven la vida sense demanar-nos-en l’opinió. “Per al que s’ha de veure …”, ens hauria contestat Joan Fuster.
Fa a penes deu dies, el Reial Madrid, l’etern equip del règim (el que siga) i emblema de l’espanyolitat eterna, jugava al Madrigal (perdó, a l’Estadi de la Ceràmica) amb onze estrangers. El Caudillo no ho va deixar tot tan lligat com pensàvem. La setmana passada, el mateix Reial Madrid, el València, el Betis i el Barça disputaven la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita.
Aquells que ens vam educar sentimentalment al Vallejo de Serafín i Mut i després al Mestalla de Sergio i els germans Claramunt vivim els canvis esdevinguts en el món del futbol com una metamorfosi dels nostres marcs simbòlics. El que ha passat entremig és una vida desbocada, conseqüència d’un progrés anòmic i sense destinació. Fills d’un veïnat amb les claus al pany, som finalment titelles de fluxos de comunicació manipulats des dels budells d’opaques corporacions transnacionals.
Els equips de la nostra infància eren universos sentimentals adquirits per immersió en un ambient social que ens aportava referències segures. L’edat adulta, amb la barreja explosiva de les mentalitats heretades i les ideologies que prometien un futur distint al passat, ens crearen les primeres contradiccions vitals. Vist des d’ara, una dieta nutritiva malgrat l’austoestranyament respecte d’un món que era refugi i cadena. Immergits ara en el forat negre del món global, aquell univers fet de proximitat i confiança passa avall i, sense brúixoles ni mapes, ens aboca a un altre sense creus de terme ni fites que ens orienten.
De tot això, n’ha parlat el geògràf i periodista Vicent Molins en Club a la fuga. Del equipo-ciudad a la airbnbización del fútbol. Un llibre que relaciona amb perspicàcia la millor literatura sobre els fenòmens urbans –de David Harvey a Saskia Sassen, entre el bo i millor del santoral– amb les anàlisis semiòtiques que fan al cas. Al capdavall, la desaparició dels universos icònics que aporten els equips de futbol és una de les metàfores que millor explica aquella metamorfosi. El resultat, per dir-ho com Molins, són clubs convertits en “franquícies globals” que a penes mantenen el nom d’unes ciutats també clòniques i redundants, escenaris per a masses en trànsit “sense emotivitat ni llaços sentimentals”.
“Si Florentino y Andrea Agnelli se lanzan a la piscina”, remarca Vicent Molins a propòsit d’una teòrica Superlliga europea, “lo hacen por el deseo de romper el frustrante techo que podría limitar el crecimiento finito de Real Madrid y Juventus. Pero por algo más: ha llegado el momento de acabar con el territorio como lugar restringido para los clubes”. El final, en realitat, del nostre particular “mon d’ahir”. Però, mentre tot això arriba, convé, com al Madrigal de Vila-real i a Riad, que el Reial Madrid perda sempre.
Sota la morera 