L’Andreu Alfaro de mon pare

Escrit avui fa 25 anys!

ESPILL

Espill d’insolències (Bromera, 200).

 

30-VIII-95

A poc a poc, a l’ombra de l’aparell institucional socialista i convergent, Andreu Alfaro s’ha convertit en un escultor reconegut dins i fora del país. No em pareix malament, per descomptat. Mon pare, però, té ací matisos a fer. Segons que em contava avui a l’hora de dinar, Alfaro es limita a dissenyar –a dibuixar, segons mon pare– les seues escultures i a encomanar al nostre veí Capilla –l’amo de Calderería Capilla— la realització material de l’escultura. Supose que això és una pràctica habitual i homologable i que Alfaro no fa ni deixa de fer res que no s’espere d’un escultor. Però mon pare, quan veu una obra d’Alfaro, sempre alaba les bones mans del seu amic Capilla. En l’art, com en la literatura, els negres tenen una gran importància.

EL BUROFAX

Aquests darrers dies es parla molt del burofax que ha enviat Messi al Barça per trencar la relació laboral entre jugador i club. Els meus excompanys de RTVV i jo mateix vam ser despatxats fa sis anys d’aquella empresa pública per burofax. Un final traumàtic. Ací us en deixe la prova fotogràfica i l’apunt de dietari que vaig entrar al meu llibre Tot entra en el pes (Vincle Edicions).

0_002

Despús-ahir, 16 de maig, vaig rebre el burofax que posa fi a la meua relació laboral amb RTVV. Després de més vint-i-cinc anys de serveis, m’acomiaden per burofax. El mes que ve faré 57 anys i, avui mateix, he anat a l’oficina de l’INEM de Meliana i m’he convertit en un entre tants ciutadans valencians inscrits en aquella tètrica casa “a la recerca d’ocupació”.

IMG_20200827_094212 (002)

L’ERO d’extinció de RTVV ha deixat al carrer tots els treballadors de l’empresa i, de retruc, els de les empreses privades que en depenen: productores de continguts, estudis de doblatge i sonorització, estudis de disseny, etc. També els professionals per compte propi que tenen treball més o menys continuat al sector audiovisual privat: realitzadors, guionistes, traductors, ajustadors i actors, entre altres. Quantitativament, com si haguera tancat la FORD d’Almussafes, un desastre econòmic de dimensions laborals i socials impensables. Una barbaritat col·lectiva que afectarà, si més no, tota una generació de valencians i un sector econòmic vital per a la hipotètica modernització del país de què parla i no acaba la nostra classe política. Un país sense sector audiovisual ni indústries connexes no té viabilitat en el món d’avui. A mitjan termini, un empobriment cultural i econòmic i una epidèmia de fuga de cervells cap a altres indrets en què l’estructura productiva demande perfils professionals que el tancament de RTVV expulsa.  Com si ploguera, deuen pensar els senyors diputats del PP que en van prendre la decisió. Qui siga ase, que l’albarden! No sé si ens en refarem mai, perquè on es revolca l’ase, hi queda pèl!

Enmig de la silenciosa intensitat de casa, en una emissora comercial de ràdio, sona The End de The Doors:

This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end

Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands the end
No safety or surprise, the end
I’ll never look into your eyes…..again

Can you picture what will be
So limitless and free
Desesperately in need…..of some….
stranger’s hand
In a…..desperate land?

 

El futbol, un món de símbols

Escrit avui fa 25 anys!

Espill d’insolències (Ed. Bromera, 2000)

ESPILL

29-VII-95

 Cada país –o ciutat o poble o llogaret– s’identifica amb uns símbols particulars: noms, banderes, himnes i escuts, cançons, personatges i herois. Ho imposa la tradició i es transmet amb la memòria col.lectiva entre generacions. És la garantia d’una certa continuïtat sentimental perquè aquells símbols cohesionen l’imaginari col.lectiu més primari.

Per descomptat, les tradicions s’innoven, es modernitzen i fins i tot s’inventen. Un exemple, ben cridaner, és la novetat produïda per l’arribada a la península ibèrica, a la darreria del segle passat, d’un esport anomenat foot-ball.

El nou esport, vingut d’enllà la mar cantàbrica, ha generat nous costums i noves distraccions fins al punt que, a hores d’ara, no queda cap racó peninsular que s’autoconsidere mínimament que no haja fundat el seu club de futbol. Primer van ser les ciutats portuàries; després, com és natural, les de l’interior. A poc a poc, tothom anà creant el seu equip representatiu.

El fet, lògicament, imposa uns colors, unes banderes, uns himnes i unes figures emblemàtiques. Correlativament, el club esdevé un símbol més de l’univers referencial més primari i sentit: una constel.lació de sentiments d’adhesió i identificació que, a vegades, en substitueixen o en complementen d’altres, segons els casos.

La jota aragonesa ho recull de manera magnífica: Ya no se juega en mi pueblo/ a pelota con la mano/ ahora juegan a patadas/ y dicen que adelantamos. La burla implícita no és sobrera si pensem que, en un principi, el futbol constituí el nou entreteniment de la gent de bona casa –papanates, esnobs i cursis de ciutat–, en oposició simbòlica a la pilota a mà –de carrer o de trinquet– que era el joc i l’esport de les classes populars indígenes.

 Amb el pas del temps, el futbol ha esdevingut l’esport popular per excel.lència, cosa que no lleva perquè a la llotja dels estadis es reunisca el milloret de cada casa de la burgesia capitalina, com és natural, d’altra banda. La general a peu dret, la graderia numerada, la tribuna i la llotja per als VIPs són fronteres més que simbòliques –autèntics telons de ferro– entre les diverses classes socials que acudeixen a Mestalla, posem per cas.

En aquest context, el València C. de F. és, sense cap gènere de dubtes, l’entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa el País Valencià. A Mestalla, hi va tothom: des del nou ric que en deu més que divisa fins al llaurador d’espardenya d’espart, des del jutge conservador i el regidor corrupte fins l’exprogre de l’angoixa vital. Per a bé o per a mal, el València, com el Barça, també és més que un club.

La prova més evident de la funció social del club en fou el paper –nefast per a la convivència pacífica entre valencians– que va jugar el club de Mestalla en l’època del president Ramos Costa. No n’hi ha dubte: el València C. de F. va ser l’associació voluntària –cívica–  més potent de l’anticatalanisme de la UCD de Suárez, Abril Martorell, Broseta i Attard. Mestalla, a partir del 1978, i durant molts anys, ha estat camp de croada blavera, akelarre sublimatori de les frustracions indígenes i conjura permanent contra els esperits més o menys –més menys que més– catalanistes del país.

 El valor emblemàtic dels equips de futbol ha arribat a tal punt que els enfrontaments esportius han esdevingut autèntiques batalles simbòliques entre ciutats –o escoles, o universitats o qualsevol mena d’associació. Un partit de futbol i una lliga professional són alguna cosa més que els punts i els llorers en joc. Representen l’enfrontament màxim entre els imaginaris col.lectius de les respectives comunitats humanes. Són també la coartada perfecta per defensar, amb cap i peus, l’orgull casolà més indigenista i per venjar greuges de tota mena i condició. Els tradicionals enfrontaments entre els italians del Boca Juniors i els anglesos i espanyols del River Plate simbolitza, millor que cap altra cosa, una certa escissió social de la ciutat de Buenos Aires. O l’enfrontament entre els obrers del Flamingo i les elits de Fluminense de Rio de Janeiro. O dels negres i mestisos de l’Aliança de Lima i els criolls blancs de l’Universitario de la mateixa ciutat. I els catòlics del Celtic de Glasgow i els protestants del Rangers. I, encara, els laboristes de l’Hapoel de Tel Aviv i els conservadors del Maccabi.

En aquesta cursa simbòlica, el València C. de F., fidel representant de la ciutat que li dóna nom, ha maldat com un esperit perdut, a la recerca del seu lloc i del seu enemic natural. Les classes dirigents valencianes, víctimes d’un autoodi autodestructiu, han fet la temporada imposant-se al Barcelona, encarnació demoníaca de tots els mals dels valencians i projecció clínica dels objectius més secretament amagats. El triomf sobre el Barça funciona com un mecanisme compensatori, com un element superador de certs complexes d’inferioritat i també, no cal dir-ho, d’aquell narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud ja fa potser massa anys.

L’autoodi –els manuals així ho expliquen– amaga sempre una lluita subterrània entre els sentiments d’admiració i els de repulsa. Segons moments, s’imposen unes tendències o les altres. L’arribada d’Artur Tuzón a la presidència del València C. de F., per exemple, va obrir una època de no-beligerància institucional en el tema. La novetat ja era d’agrair. I es va notar, precedida com arribava de les èpoques més negres: més blaves. Ara, el mandat de Paco Roig, com en tants altres aspectes, obri el gran interrogant. Per als uns, és el mateix dimoni emplomat: una personificació esportiva del lizondisme tronat. Per als altres, és la gran esperança blanca: una aposta per la valencianització real de l’equip i pel seu arrelament al medi més immediat, l’Horta.

De moment, Paco Roig juga a un populisme personalista farcit del valencianisme més primari. És, diguem-ho així, un feix de materials que algú –sempre hi ha algú– pot intentar teixir en un sentit o en un altre. Li desitgem –i ens desitgem– que no caiga sota les urpes dels senyorets de casal faller –comerciants més que empresaris– i altres perles representatives de l’autoctonisme municipal: coents del bo i millor de la ciutat de València. L’esperança és que els dirigents, per una volta, entenguen que la lluita contra els quixotescos molins de vent no solventa cap ni un dels problemes reals. I que els seus interessos com a estaments dirigents no milloraran insultant i denigrant tot allò que arribe del nord enllà de la Sénia.

La travessa bona és creure que, per una vegada, s’imposarà el coneixement dels homes que van per davant. La imitació del Barça és millor que no la seua criminalització com a boc emissari dels mals dels valencians i dels valencianistes. És el destí de tots els odis: o els superes i te n’oblides o els recicles en amors productius. La burgesia valenciana no odia la catalana perquè és catalana, sinó perquè representa allò que la valenciana voldria ser i no hi arriba. I el merengot anticatalanista no odia el Barça perquè siga el campió sinó perquè els de Mestalla donarien el Miquelet i tot per arribar a ser-ho només un any.

Finalment, Paco Roig, que sap que el diner i els llorers no entenen d’odis ni d’amors, farà el que més li convindrà. Nosaltres, pobres aficionats, esperem que tot plegat servisca perquè l’imaginari col.lectiu s’adone que l’enemic, emboscat com una merenga, vesteix de blanc.

Una partida de llegenda, ara que en fa 25 anys

Avui, 9 de juliol de 2020, fa 5 anys justos de la partida més llegendària de la pilota valenciana professional. Paco Cabanes, el Genovés, amb 40 anys, recuperava el títol de campió individual d’Escala i Corda davant d’Àlvaro, un xicot amb 20 anys acabats de fer, després d’haver perdut durant tres edicions consecutives davant d’Enric Sarasol.

Aquest article el vaig publicar avui fa 5 anys exactes, el dia que feia 20 anys de la partida. El recupere exactament com el vaig publicar.

0_012
L’any 1992 arribà el moment de la derrota del Genovés davant. Enric Sarasol, el seu alumne més avantajat. Les finals dels anys 93 i 94 confirmaren el canvi. Va ser en aquell context de derrotes consecutives davant d’Enric Sarasol, que vaig escriure el llibre El Genovés (Tàndem Edicions), que el dissenyador Paco Bascuñán va convertir en una obra d’art, i que vam presentar al Centre de l’Esport de la ciutat de València el 20 de desembre, el dia que Paco complia 40 anys. Però, qui és cabut ja en té prou. I Paco, més Genovés que mai, amb quatre dècades a l’esquena, va insistir a tornar a disputar l’individual d’Escala i Corda. Molta gent li ho va desaconsellar. Però ningú coneix el Genovés com ell mateix.

dos llibre el genovés

Contra els pronòstics de la càtedra, Álvaro, natural de Faura (el Camp de Morvedre) es va imposar a Enric Sarasol i es va classificar per a disputar la la final de l’individual del 1995. El Genovés, per la seua banda, havia d’enfrontar-se a Oltra, un dels escalaters eixits del planter del mateix poble del Genovés. Paco i Oltra s’enfrontaren al Trinquet de Sagunt en una partida inoblidable per als que tinguérem la sort de gaudir-la, atònits i taquicàrdics, des del sis i mig de l’escala d’aquell trinquet. Divendres següent, Paco s’havia d’enfrontar al Pigat, un altre gran campió que també havia begut aigua de la Font del Genovés. Un escalater que ha portat la pilota viva com ningú, un autèntic martell quan buscava la llotgeta de baix i més encara quan la jugava per dins sobre les lloses del rest. Va ser una partida memorable, d’aquelles que encara et fan aborronar quan la comentes amb els amics que la van compartir amb tu. Paco s’hi va imposar als seus amics i col·legues Oltra i el Pigat per mestria, veterania i, sobretot, per tenacitat i fortalesa mental. Perquè no volia tancar la seua vida professional amb aquelles derrotes enfront del seu estimat Enric Sarasol. Gràcies a aquelles partides titàniques mà a mà, el Genovés i Àlvaro, Àlvaro i el Genovés, passaven a disputar la final de l’any 1995.

image3

El diumenge 9 de juliol, avui fa vint anys dia per dia, a les 12 del matí, amb una calor africana, s’enfrontaven al trinquet comarcal de Sagunt dues generacions, dues maneres de jugar a pilota. Paco, el Genovés, el mestre de tots els colps, l’autor de gestes inversemblants com enfrontar-se als primers guants de la pilota vasca; i Àlvaro, fort com un bou, tenaç, escolpit amb la perseverancia de l’atleta, amb una esquerra letal que ha passejat per tots els trinquets durant dècades posteriors. Va ser un duel de més de dues hores, amb la televisió valenciana, Canal 9 trencant registres d’audiència, i amb bona part del país pendent d’un enfrontament cavallerós, èpic, mai no vist. Genovés va tornar a guanyar el fris del campió.

Com vaig contar ací mateix l’any passat, quan Paco baixava suat i emocionat de rebre el llorer definitiu de la llotgeta presidencial, ens abraçàrem –Paco, Manolo Fuster i jo, que sempre hem sigut un trio– i Paco em digué, entre sanglots compartits, que el llibre que jo li havia dedicat un parell d’anys arrere –El Genovés– era un llibre inacabat, un llibre on faltava per escriure el darrer capítol, el tancament. I, en efecte, el llibre tenia un mal final: s’acabava amb una derrota. La victòria davant Àlvaro exigia un capítol complementari. El suggeriment i desig de Paco –i el de Manolo Fuster, que al cel dels artistes siga– va ser una ordre d’obligat compliment.

Vaig posar-me mans a la faena aquella mateixa nit de diumenge i el resultat, escrit en una sessió contínua de 48 hores, va ser Una partida de llegenda, publicat pels Amics del Genovés: un llibre en què repassava aquesta darrera gesta: el retorn del Genovés al cap de dalt de la pilota valenciana. Una altra joia del disseny gràfic gràcies a la complicitat de Miquel Valls.

Avui fa 20 anys. I jo no puc sinó repetir la meua estima per aquest esport i pel seu campió. Aquells llibres no són sinó el meu personal homenatge al millor jugador de pilota valenciana de tots els temps, el meu amic Paco, del Genovés, el cavaller major, el sant de la nostra processó laica. La distància dels anys ens permet de veure ara el valor de la trajectòria. Els qui l’hem viscuda al seu costat n’estem profundament commoguts. Hem gaudit d’un plaer sense vores. La glorificació del Genovés és, per tot això, una obligació d’aquells qui hem tingut ocasió d’aborronar-nos amb quinzes impossibles. Manolo Fuster, a qui vaig dedicar el meu llibre ara fa vint anys, ens acompanya en la memòria, plomí en mà. Sense Manolo, jo no hauria format part de la penya del sis i mig ni hauria fet els llibres que vaig dedicar al Genovés. En la seua memòria òbric i repasse avui Una partida de llegenda. Paco m’entendrà millor que ningú. Que siga per molts anys, Paco. Gràcies, Manolo.

Sobre l’autoodi

Escrit avui fa 25 anys.

ESPILL

 

20-VI-9

Va maleir sempre l’inconvenient d’haver nascut i va viure amb un pensament sobrecarregat de pessimisme transcendental i absolut. De fet, ningú no havia buscat mai la mort d’una manera tant obsessiva i literària com ell.

Finalment ens ha deixat: ha mort the king of pessimists, el romanés –i francès ?– Emil Cioran, el paradigma suprem de l’autoodi malhumorat i genial. Molts anys que vaja per davant.

Per una d’aquelles casualitat que de vegades passen, avui mateix, Vicent González Lizondo ha estat elegit democràticament president de les Corts Valencianes. La màxima institució política dels valencians passa per les hores més tètriques i crepusculars de la seua existència centenària. Ni ell podia arribar a més, ni nosaltres a més poc. Ni Kurt Lewin ni Gordon W. Allport, ni Rafael-Lluís Ninyoles no em convenceran. Per què l’autoodi ha de ser il.legítim ? Per què s’ha de penalitzar l’ajust de comptes interior, el canvi d’identitat ?

 En fi, jo tampoc vull ser romanés.