Entre dues vores

ENTRE DUES VORES
Toni Mollà

“L’apocalipsi sempre ha estat una forma d’espectacle, una promesa perversa que alguna cosa important s’esdevindrà”, diu la filòsofa Marina Garcés en el pròleg a la nova edició del seu llibre ja clàssic Un món comú. “Que la vida continuï, malgrat tot, és gairebé un motiu de decepció”, remata Garcés, militant del pensament crític i enemiga declarada dels posicionaments estètics d’una certa aristocràcia intel·lectual abduïda per l’espectacle del naufragi.
Un món comú és un llibre tan suggeridor encara com quan va ser publicat fa una dècada, durant la qual Marina Garcés ha esdevingut un dels pensadors més compromesos amb la “il·lustració radical”, per dir-ho com un petit assaig d’intervenció cívica de la mateixa filòsofa. Ben mirat, l’apocalipsi i la negació del futur –que implica la negació del pensament i l’acció social– és el contrapunt de l’emmirallament nostàlgic en què s’han instal·lat una altra part dels benpensants de la terra –aquests darrers a la recerca d’una suposada “autenticitat” de les formes de vida dels temps passats. En aquest context binari, la por, la desesperança i la desmoralització són efectes de la mentalitat fatalista. Per la seua banda, la melancolia, la idealització consoladora d’una Arcàdia imaginada i la recerca del bon salvatge rousseaunià –més salvatge que bo, si ho mirem de prop– ho són de la mirada retrospectiva.
Certament, la profecia de l’apocalipsi i la temptació de la nostàlgia són fugides d’estudi comprensibles, ja que totes dues solen arrelar entre el solatge deixat per les inevitables derrotes vitals i el vertigen davant d’un futur cada dia més incert i ennuvolat. Cadascuna, si volem, en una vora ideològica, totes dues neguen, però, la possibilitat dels canvis socials possibles i raonables. L’una i l’altra són, al capdavall, filles del pensament absolut i fruit del mateix procés de colonització de les nostres consciències. Precisament per això, cap dels dos camins demana veu ni gest actius, només fum retòric i pirotècnia efectista. L’apocalipsi i la nostàlgia són, finalment, l’endret i el revers d’un narcòtic d’efectes duals que impedeix pensar fora d’un marc mental que és un demoníac doble lligam, d’acord amb el concepte de Gregory Bateson. La victòria cultural definitiva de la ment conservadora.
Per estrany que semble, apocalipsi i nostàlgia són patologies induïdes que han impregnat també certes elits autoconsiderades progressistes. “El pensament aleshores”, sentencia Marina Garcés en Un món comú, “deixa de pensar i es dedica a predicar”. L’optimisme, segons assenyala Axel Honneth, hereu de l’oblidada Escola de Frankfurt, esdevé llavors una obligació moral. Malgrat que el sentinella Slavoj Žižek ens alerte en El coraje de la desesperanza que “si hi ha un llum encès al final del túnel, és un tren que ve cap a nosaltres”.

POSDATA, Levante-EMV, 9/4/2022

Transparència

TRANSPARÈNCIA

Toni Mollà

Soc una persona superficial –a qui agrada la superfície, vull dir: l’epidermis, el que es pot veure i tocar, sense plantejaments de profunditats suposadament seductores. Per si era poc, a partir d’una certa edat, tots guanyem vestits de fosc i vistos de lluny. Els homes, ara a l’hivern, són més elegants amb gorra o barret. Les dones, com insistia Fina Cardona-Bosch, amb màniga francesa. Per contra, traspassada la distància íntima, els accidents del pas del temps són massa evidents. D’altra banda, els rituals de la cortesia –la politesse francesa i les good manners britàniques– ajuden a un distanciament educat i respectuós.

Per això mateix, m’agrada la gent discreta, civilitzada i continguda, i m’incomoden les efusions verbals hiperbòliques –i més encara les no-verbals, siguen d’alegria o de dolor, que això tant se val. Tampoc em fan el pes les persones massa expansives, capaces d’explicar-te tota mena d’intimitats –que jo mai no els correspondré. I em fatiga així mateix l’egocentrisme exhibicionista, que trobe sempre excessiu. Pitjor encara si te’l serveixen embolicat en la retòrica de l’autoconeixement i altres llocs comuns que han imposat el negoci de l’autoajuda i el narcisisme postmodern.

També en els gustos literaris seguisc la mateixa pauta, inclosa la dita “literatura del jo” que m’agrada llegir i que, de tant en tant, practique per matar les hores. No m’interessen, de fet, els “diaris íntims” allunyats del context social en què en pensen i s’escriuen. M’estime més els “dietaris” –que solen ser agendes privades, però, almenys en teoria, d’interès públic. Al capdavall, els dietaristes solem explicar la privacitat precisament per amagar la nostra intimitat –per resguardar-nos de les mirades indiscretes. ¿Què són, pense entre mi, els tatuatges, les maneres de vestir, la literatura, l’audiovisual o les xarxes digitals sinó embolcalls, façanes i màscares?

Ara tothom reivindica la transparència. En la literatura i en la política pública. Hi ha fins i tot institucions administratives que se n’ocupen. “La potent exigència de transparència indica precisament que el fonament moral de la societat s’ha afeblit, que els valors morals, com l’honradesa i la lleialtat, perden cada vegada més la seua significació”, assenyala Byung-Chul Han en el seu suggeridor llibre La societat de la transparència. De l’honradesa i de la lleialtat, diu el filòsof sud-coreà. I de la confiança, podíem afegir-hi nosaltres.

Però, si filem prim, l’honradesa, la lleialtat i la confiança són valor culturals, no exactament polítics. S’assenta la política de transparència sobre un fracàs cultural? Siga com siga, la desconfiança i la presumpció de culpabilitat del ciutadà és la derrota definitiva de l’individu davant de l’estat intervencionista. Un triomf que sovint invita a la clandestinitat i a la desobediència davant del panòptic.

POSDATA, Levante-EMV, 26/3/2022

En el 125è natalici de Josep Pla

8-III-97

Va nàixer tal dia com avui, fa cent anys justos, a Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà. El batejaren amb el nom de Josep Pla i Casadevall. I és, per al meu gust, el millor prosista català de tots els temps, l’escriptura més exacta i dibuixada. ¡ I la resta són collonades !

Marisa i jo n’hem volgut celebrar l’aniversari d’una manera personal. Hem anat precisament a l’Empordanet i hem recalat en l’hotel Llevant de la platja de Llafranc, allà on Pla es feia les millors garoinades mentre mirava passar els núvols que fugien del cap de Sant Sebastià. Hem visitat Palafrugell, hem comprat Aigua de mar a una llibreria que teníem a la mà. Hem fet l’aperitiu al casino La fraternal de la plaça del poble. El sopar a La Xicra, a l’antic carrer Estret, ens acabà de posar a to, com es mereixia la celebració. L’endemà ens hem allargat a Pals i hem vist aquell paisatge treballat, sense hipoteques.

Sense projectes tampoc, hem deixat passar el dia, sense pretensions. Ben mirat, un homenatge a Josep Pla no podia fer-se de cap altra manera, Cristo ! I demà Déu proveirà.

Fina, d’Oklahoma

Fina, d’Oklahoma

Toni Mollà

Ja fa uns quants anys, Fina Cardona-Bosch es va instal·lar a Oklahoma –el “poble roig” en choctaw, la llengua dels natius d’aquell territori nord-americà. Allà, a prop del riu Red, Fina, sempre vestida d’astronauta per si calia fugir-ne, ha viscut fins al seu traspàs, ataüllant el món per l’immens forat de les xarxes digitals.

Només alguns amics de tots els sexes, gèneres i condicions –ella i jo ja ens entenem– en sabíem les senyes, precisament perquè Fina, massa lúcida per al país kafkià d’on era filla natural, va voler posar kilòmetres virtuals entre el lloc triat per retirar-se i una geografia original en què ja no es reconeixia. Els elegits d’aquella tribu de fucking weirds érem pocs, però d’una solidaritat de pedra picada. Érem la colla de la pellroja, ara orfes d’un afecte càlid i incondicional, sempre còmplice. Gent de procedències diverses, heterodoxos de la terra, cada dia més aliens a un món desbocat que s’esgarra per les costures: a mitges brigada anticoenta, a mitges melancòlics cowboys sense fronteres. Una tribu que la nostra cap jeràrquica havia reclutat per les galàxies per on havia cavalcat en vides anteriors: la literatura, l’ensenyament, la ràdio i la televisió, les músiques, la Colla del Garrofó o els Amics dels merengues de casa Campos de Xàtiva.

A la crida matinera de la pellroja, la tribu es comunicava cada dia, des de primera hora, per les xarxes digitals que tots els membres odiàvem però fèiem servir de manera insistent. Bon dia, bon dia i avant. Només de tant en tant, els dies assenyalats i de força major, Fina s’enlairava amb una paella voladora monoplaça des d’Oklahoma i es teletransportava a Torí, on tenia casa, al Congo, on visitava la mare entre pessigolles de palmera, o a les Illes Lofoten, on darrerament buscava un “terrenet” on fer paella de ren els dies que plogueren pigues.

A primera hora del 2 de febrer, jo havia d’agafar l’Euromed per a desplaçar-me a Barcelona des de Madison, a l’Horta Nord. Amb el peu esquerre ja al pujador del tren, entre l’andana i el vagó, un WhatsApp de Joan-Carles Martí em va alertar que Fina Cardona-Bosch havia faltat a trenc d’alba. Com un ressort automàtic, vaig baixar-me’n d’un bot i vaig seure a un banc de l’andana, davant dels ulls confosos del personal de l’estació. Vaig quedar-m’hi una hora llarga, absent i desnortat, rellegint a la pantalla del mòbil alguns dels articles del “València, quina paciència” que Fina havia publicat els darrers anys al Valencia Plaza. Sens dubte, la millor literatura urbana que s’ha escrit mai sobre la ciutat de la qual la sàvia pellroja va fugir direcció a Oklahoma on descansarà per sempre.

POSDATA, Levante-EMV, 25/2/2022.

Confessió provisional

Tinc una certa facilitat a reconèixer-m’hi. Potser és el seu valor emblemàtic. Potser la seua actitud cívica. O el seu do d’expressió. De tant en tant, m’anima revisitar les seues cançons primerenques. O assaborir en els seus discos la millor encarnació d’Ausiàs March. O cloure’m com un puny en les seues suggerents cançons d’amor.

Hem tingut en comú un afecte quasi familiar per Joan Fuster. I, encara, una certa veneració pel Genovés, un altre dels nostres símbols de carn i ossos. I li dec, com el mateix Fuster, la descoberta de sant Antonio Gramsci.

Ara, en presentar el seu darrer treball, Raimon l’ha dita més certa que mai: no me siento parte de nada. Ningú havia explicat millor i d’una manera tan expeditiva i rotunda el meu estat d’ànim pel que fa als afers públics. Qui són els meus ? On són ?

He estat un catalanista ortodox durant vint anys llargs. Vull dir: això que s’entén per catalanisme ha estat el filtre hipnòtic que m’explicava la realitat i que orientava tots i cadascun dels meus judicis de valor. He comprat –i el que és pitjor, he llegit– una ingent quantitat de llibres per la santa raó que es publicaven en català. No n’importava l’autor, el tema ni la grotesca pedanteria disfressada de qualitat literària. Això, com en el servici militar, se suposava. En nom de la pàtria i de la llengua sagrada, he assistit a infinitat de cursos d’hivern i d’estiu, de xarrades i de debats, de jornades, de simposis i de somnambúliques conferències que dictava gent sense res a dir, en molts casos. Jo mateix, durant anys, he fet de conferenciant ambulant per pobles, viles, llogarets i ciutats, de casa de la cultura en casa de la cultura, d’escola en escola, d’institut en institut. I, amb el meu atreviment, dec haver avorrit centenars de bones ànimes, catalanodependents com jo mateix, que s’engolien allò que els venia, des de dalt de l’entaulat professoral, amb denominació d’origen i marca nacional.

Durant els millors anys de la meua joventut, vaig ser mestre a una escola que feia l’ensenyament en valencià quan això era militància pura i dura, sense permisos oficials ni reconeixements. I vaig invertir les meues millors hores en la preparació de materials i de llibres de text. I en el camí vaig perdre amistats que ara recorde amb afecte per no sé quines discussions pedagògiques i sociolingüístiques. I, a contracor, vaig haver d’hipotecar el patrimoni familiar en la construcció d’un edifici que convertira la nostra escola en una realitat sense retorn.

I, com que no entenia el conflicte lingüístic dels meus alumnes, vaig haver de descobrir, precisament, la sociolingüística. I, amb una voluntat de ferro, me la vaig engolir tota en llargues nits de son: de Joshua Fishman a Charles Ferguson, de Wallace Lambert a Uriel Weinreich, de Lluís-Vicent Aracil a Rafael-Lluís Ninyoles i de Francesc Vallverdú a Vicent Pitarch. I a l’inrevés. I, com que creia haver descobert la clau de volta de la revolució sociolingüística catalana, em vaig empenyar fins a l’extenuació en la seua divulgació. I vaig haver d’escriure’n un manual que fera digerible la paraula nova i, sobretot, que ens permetera avançar, d’àmbit d’ús en àmbit d’ús, fins a la normalització lingüística final.

I, en el camí, dec haver escrit infinitat d’articles, de manifestos, de programes de no sé quants partits polítics –del govern i de l’oposició–, de sindicats i d’associacions cíviques. I he organitzat,  assistit i rebentat actes en nom de la llengua i de la pàtria. I he hagut de suportar malalts crònics de catalanina que només es complauen en les desgràcies. I voltors i lladregots de testaments que feien negoci apropiant-se dels successius i innocents cadàvers nacionals.

 I em vaig embolicar en l’estudi de la llengua dels mitjans de comunicació perquè calia un model lingüístic referencial per als nounats mitjans en valencià. I he estat permanentment reunit com, si de mi, depenguera el futur de la Humanitat. I he fet un llibre sobre Fuster perquè era el nostre màxim exponent intel·lectual. I, correlativament, un altre sobre el Genovés perquè n’era el popular i necessitàvem reduir les distàncies de l’escissió social valenciana. I un altre, encara, per a reinterpretar el missatge nacionalista i la seua pràctica en una línia llibertària que, lògicament, només han llegit els quatre amics que s’ho lligen tot per estricta cortesia.

I, mentrestant, he pagat un alt peatge cultural mentre altres en feien negoci. I he hagut de dur la meua filla a una escola en valencià de la qual no me’n vull recordar per no embrutar-me la boca. I he hagut de suportar mestres i teòrics de l’ensenyament en valencià sense alfabetitzar que ho tapaven tot ensenyant els xiquets a pintar les quatre barres de sang en totes les direccions de la classe i dels innocents quaderns. I ara m’adone que allò que dèiem el projecte de país és un cafarnaüm sense solta ni volta, un projecte cap al no-res desproveït del més mínim interès per a una persona normal i corrent com jo aspire a esdevenir.

Però aquest és el sistema, i el sistema, segons sembla, no es pot tocar. Altrament, seràs un traïdor, un fastigós traïdor, una merda de venut i penedit.

I, mentrestant, els meus amics no se n’han estat de res. S’han dedicat a lligar amb les millors i a gaudir de la vida com només ho fan aquells que tenen la consciència tranquil·la. I tinc la sensació d’haver-me perdut les millors pel·lícules i els millors llibres. I, sobretot –ai, las !–, els millors westerns i els millors partits de futbol. I només de pensar-ho se m’esmolen les dents i se’m posen els ulls en blanc. Tinc la impressió d’haver tret, d’aquesta vintena llarga de catalanodependència, la part més fosca i miserable; i de portar damunt tot un món. Valia la pena esmerçar-hi tanta energia ?

Tinc un full de serveis a la pàtria net i pulcre, sense un bon pecat venial que portar-me a la memòria. I, ara, m’esforce tant com puc, però no aconseguisc veure’n un pam de net; i, com Raimon, visc amb el disgust pintat a la cara: no me siento parte de nada.

 I, tanmateix, com Raimon, no renegue de res. Pense com pensava i em resistisc tant com puc a recollir-me en el reducte de la meua soledat. I ho recorde tot, si més no, amb enyor, amb el sentiment enrabiat per l’ocasió fallida de no haver fet alguna cosa col·lectiva de trellat, alguna cosa de la qual la meua filla es poguera sentir orgullosa. De no haver fet una escola decent, i una literatura decent. I una televisió decent. I un partit polític decent. I una associació festera, si era això el que convenia, decent.

La sensació d’haver perdut miserablement el temps no me l’acabe de traure de damunt. La malenconia se m’apodera. Als vint anys, les grans promeses tenien la suficient capacitat emotiva per a tocar-me el voraviu del cor. Però, ara, quan furgue pels plecs de la memòria, a punt de fer-ne la quarantena, només hi veig el que m’he deixat pel camí. Com tants i tants altres, em vaig deixar portar pel terbolí que marcava l’època i que, ben mirat, no mena sinó al fons de l’abisme.

 I ara ? ¿ Què faig ara mig naufragat en l’estany incert d’una melangia estrictament personal ? De vegades passe comptes i em fa l’efecte que he tingut una existència sense to, ombrívola i un tant crepuscular. Ara entenc aquella sentència segons la qual el pas dels anys no perdona ningú. El record se m’apareix ben bé a cada moment i a cada pas. I només me’n deslliure pensant que, per fortuna, en la vida, tot es romp, tot fatiga, tot passa. Però això mateix és una compensació fictícia i il·lusòria: ben poca cosa. Els anys han passat avall com una ploma que s’emporta el vent. I la constatació del seu pas només em produeix sensacions de tristesa a penes continguda. Quantes, quantes energies perdudes ¡ Quantes responsabilitats absurdes i estèrils ¡ Quantes pàgines essencials per llegir ¡ Quantes pàgines per escriure ¡ Llegir i escriure realment allò que em demana el cos, vull dir.

 En fi, ja sé que no es pot tenir tot en aquest món. I que deu costar d’entendre aquestes meues ondulacions –que dirien Sthendal i Josep Pla–, sobretot per a qui creu que em coneix. Però no hi ha manera de traure’m del cap que, en nom de la pàtria, m’han fotut mitja vida a canvi de no-res. No voldria passar per una persona de possibilitats fallides, però, ara, pense, enmig d’una nebulosa grisa i trista, en totes les concessions personals fetes a contracor que encara em punyen en les pregoneses de l’ànima militant. Dolgut, escorcolle els meus vells somnis a la recerca de claus i indicis; i, gelós del passat que he deixat en l’aventura, condemnat a les tenebres del remordiment perpetu, em remoc, dolgut, en la segregació sentimental.

No pretenc desentranyar el misteri de la vida ni espere que ningú me’n rescabale. Però, escamat, cansat de no anar enlloc; i fatigat de l’eterna perplexitat, ara, les santes invocacions tenen, per a mi, un cert regust de sermó de diumenge. I més encara si es fan en nom de la pàtria.