Segons el diccionari, «ésser persona de confiança» és «merèixer la seguretat d’altri». Per contra, «retirar la confiança» és «deixar de tenir-n’hi, cessar de confiar-li un càrrec o una altra missió delicada». Tothom entén la rellevància de la confiança en la vida social, potser perquè tothom n’ha patit l’abús. En la privacitat, l’abús és molt a prop de la traïció, com ha assenyalat A. Margalit.
En la vida pública, és la causa de la desafecció, una patologia psicosocial corrosiva. Potser per això investigadors com Piotr Sztompka i Robert D. Putnam consideren la confiança com la institució que adoba la sociabilitat. Com és sabut, costa de tenir confiança en algú, i sol perdre’s de seguida. De fet, els vincles esgarrats per la seua falta no tornen mai a ser com eren, ni en la intimitat d’una parella, ni en la vida associativa, ni en la política, en què la confiança és delegada.
En la meua cultura tradicional, l’alfarrassador calcula a ull les arroves de taronja i venedor i comprador accepten el tracte com la paraula justa. Al trinquet, els cavallers de pantaló blanc criden «mal» quan juguen una pilota al segon bot, sense necessitat que ningú en done faltes i bones. Quan falla la confiança, la societat inventa sistemes de regulació formal com l’ordenament jurídic i tota mena d’àrbitres, codis i Grans Germans, d’ací que l’erosió de la confiança cultural ens obligue a assumir més o menys a contracor que l’estat de dret és la darrera post de la salvació col·lectiva.
Què passa, però, quan s’acaba el crèdit de l’estat de dret? Fa por de contestar aquesta pregunta.
Publicat al Diari Jornada, dia 7 de juliol del 2018.
Sota la morera 