Sobre l’estructura de la comunicació valenciana

IMG-20180802-WA0002

La revista Plaza ha publicat aquest mes d’agost una entrevista conjunta amb María Consuelo Reyna, durant anys directora de Las Provincias, i Ferran Belda, el seu homòleg al diari Levante. L’any 2008, ara en fa 10, vaig fer una ressenya sobre l’estructura de la comunicació mediàtica valenciana. Si vostès hi tenen interès, hi trobaran també la meua opinió del qua han representat per al País Valencià la parella de l’entrevista en Plaza. De fet, al meu entendre, el país actual no s’expplica sense ells.

DD.AA. La recerca en comunicació en el País Valencià. Treballs de Comunicació, núm. 22. Ed. Societat Catalana de Comunicació-IEC, Juny de 2008

Toni Mollà

Ja fa més de vint anys, Ernest Garcia reflexionava sobre la tendència del “valencianisme” a estar sempre en retard respecte dels canvis socials i polítics que s’esdevenien al país: “el valencianisme ha estat foralista i feudalitzant”, escrivia Ernest Garcia, “quan els vents jacobins i liberals recorrien Europa, monarquitzant i beat en anys de moviment popular anticlerical i republicà, petit-burgés i republicà en l’era de les revolucions proletàries, afer de professors i literats en el món de la televisió i els ordinadors.”[1] “L’esquema, és clar,”, afegia el mateix Garcia, “comporta una dosi d’exageració. No crec, tanmateix, que aquesta siga inútil. Ara com ara, toquen a la porta els megaflops, el làser anti-satèl·lits i Greenpeace i, mentrestant, la província s’emociona perquè algú anuncia que un moderat regionalisme podria esdevenir ideologia orgànica dels fabricants de brotxes.”.

La fórmula del “retard” que fa servir Ernest Garcia –original, si no vaig errat, de Josep-Vicent Marqués–, és, en el cas que ens ocupa, del tot oportuna.  El retard dels estudis sobre la comunicació al País Valencià és, tanmateix, fàcilment explicable. És la conseqüència natural de l’estructura de la recerca i de la investigació universitàries del país. I, consegüentment, de les decisions cíviques i polítiques d’una classe dirigent poc o gens interessada en segons quines aventures intel·lectuals (davant de les quals, sol desenfundar de forma preventiva). En efecte, la inexistència fins fa només uns cursos de facultats de Ciències Socials i de la Comunicació –que, per cert, mai no he entès que en siguen dues en comptes d’una sola– n’ha estat la causa principal. La Universitat, en un país normal, és l’àmbit d’aquesta mena d’estudis sobre l’estructura de la comunicació –que no és sinó una part de l’estructura social. Contra el que hauria estat lògic en una societat moderna, postindutrial i quasi posturbana (si la crisi econòmica no ho arregla), els estudis reglats d’alguna de les branques de la comunicació –periodisme, comunicació audiovisual, relacions públiques o publicitat, posem per cas– només tenen quatre dies com aquell qui diu. I la dada no pot passar-la per alt l’observador social si ha llegit, com se li suposa, Karl Manheim, i sap, en conseqüència, que “el coneixement és situacional”[2]. “¿Com s’explica” es pregunta retòricament Josep-Lluís Gómez Mompart en la “Presentació” d’aquest monogràfic, “que (la Universitat de València) no posés en marxa, per exemple, la titulació de Periodisme fins a l’any 2000?” La pregunta és més cridanera i més reveladora per a l’observador si pensem, com el mateix Gómez-Mompart afegeix seguidament, que “les llicenciatures de comunicació van començar al San Pablo-CEU el 1986 (amb un Govern del PSPV-PSOE a la Generalitat!).”

Fins aleshores, certament, només l’avançada dels assagistes interessats en el país com  a tema havien dedicat a l’estudi de la comunicació mediada alguna monografia o quatre notes valoratives esparses ací o allà. El professor Rafael Xambó[3] –connectat intel·lectualment amb la sociologia crítica i, paral·lelament, a l’equip d’investigadors de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona– va estar, en aquell context, un dels pocs a convertir el sistema de comunicació valencià en sistemàtic centre del seu interès intel·lectual –acadèmic i cívic, val a dir-ho. El seu llibre Comunicació, política i societat. El cas valencià –versió comercial abreujada d’una tesi doctoral anterior– és encara una valuosa panoràmica sobre el mapa mediàtic valencià. Els treballs elaborats pel grup de professors del CEU-San Pablo organitzat a l’entorn d’Antonio Laguna també tenen un alt interès, fonamentalment des del punt de vista de la història del periodisme i de la comunicació.

Curiosament, al País Valencià més que a cap altra comunitat autònoma espanyola, els mitjans de comunicació han condicionat l’esdevenidor col·lectiu des de l’anomenada transició democràtica, i han “marcat” les decisions i les indecisions del governs autonòmics de torn. Diríem que els mitjans, ben mirades les coses, no han estat “innocents”, sinó que, ben al contrari, es van configurar llavors com uns actors molt actius en la delimitació de les ideologies col·lectives que circulaven al país i les consegüents alternatives socials i polítiques del posfranquisme. A la ciutat de València, les línies informatives i empresarials dels diaris Las Provincias i Levante van ser, com sabem els majors d’edat, tan determinants en la configuració de l’actual estructura social i política del país com els mateixos partits polítics, sovint ostatges –amb el consegüent impost antirevolucionari en format de contractes d’impremta i de promocions de publicacions–  d’aquelles estratègies periodístico-empresarials. En aquell context, el Diario de Valencia, primer, i el Noticias al día, després, van ser dos intents de premsa plural i moderadament valencianista que la classe dirigent valenciana –inclòs l’empresariat de la comunicació i el poder polític institucional– no va tenir massa interès a consolidar. Ben al contrari, eren sabedors que la creació d’un tercer espai comunicatiu al País Valencià hauria estat el brou de cultiu en què podia haver germinat la creació del corresponent tercer espai sociopolític que no els feia el pes ni als uns i als altres. Més interessats en les bondats i les transversalitats de poder i d’influències del bipartidisme, es van encarregar de dinamitar aquelles iniciatives per tots els mitjans possibles. Al cap i a la fi, la complexitat social complica les xarxes d’influència informals que tant de rendiment aporten als poders complementaris i als esquemes maniqueus, minva els mandarinats intel·lectuals i, finalment, erosiona els esperits de campanar i els negocis compartits. L’estructura dualista de la premsa valenciana reforçava una convicció demoníaca segons la qual totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable.

En efecte, l’aparició el desembre de 1980 de Diario de Valencia, dirigit per Juan José Pérez Benlloch, clivella aquell binomi simbolitzat per l’enfrontament Las Provincias-Levante –però que va molt més enllà que la simple lluita pel lector i la publicitat. Diario de Valencia, amb plantejaments innovadors des del punt de vista de la producció periodística, intentava connectar amb públics nous i ampliar les bases democràtiques d’uns segments socials emergents amb interessos intel·lectuals i polítics molt allunyats de les versions mediàtiques dels diaris existents a València. L’experiència de Diario de Valencia va tenir un curta vida, per raons diverses, que ara no són del cas. Noticias al día en va heretar l’auditori i els principis periodístics de capçalera. Però la compra del diari Levante per banda de Prensa Ibèrica, amb l’ajuda directa i indirecta del Partit Socialista, va reforçar les bases d’aquella estructura periodística i ideològica que alimentava i retroalimentava una societat valenciana en clau dual. La publicació d’Al cierre, les memòries periodístiques de Juan José Pérez Benlloch[4], han aportat informació valuosa sobre l’estructura de la comunicació valenciana durant el darrer mig segle. La lectura d’Al cierre remarca, precisament, la rellevància dels “actors” en la construcció del sistema comunicatiu i d’aquell concepte tan boirós com és la “llibertat d’expressió.” El llibre de Pérez Benlloch documenta la impagable tasca de centenars d’accionistes i de periodistes –amb Vicent Ventura[5] i el mateix Pérez Benlloch de caps de fila– per trencar el doble lligam d’una xarxa mediàtica maniquea i fanguinosa que va representar, com diem, la falsa elecció entre Las Provincias i Levante, tots dos aliats, en aquell moment, amb el conservadorisme social i polític de la ciutat de València.

El monogràfic que ací ressenyem té, en primer lloc, el valor de l’inventari de la recerca en comunicació realitzada els darrers anys al País Valencià amb una estructura clàssica sobre les diferents tendències i enfocaments d’aquesta àrea del coneixement pluridisciplinar i en la qual, com és natural i saludable, s’hi troben també diferents tradicions intel·lectuals, tècniques d’anàlisi i fins i tot interessos gremials. Si bé ho mirem, el monogràfic és una primera –i necessària- obra d”infraestructura” acadèmica: una eina bàsica per poder veure i avaluar què s’ha estudiat i en quines condicions. Amb l’innegable encert, al meu entendre, d’incloure dos treballs fins ara considerat perifèrics als estudis sobre comunicació i que, ben contràriament, han esdevingut les línies més interessants i innovadores d’aquesta àrea del coneixement. Ens referim, d’una banda, als estudis sobre “Economia de la cultura”, que ha ressenyat Pau Rausell i, de l’altra, als treballs orientats sota la bandera del “Estudis culturals” inaugurats per Raymond Williams (pare fundador alhora dels estudis sobre programació televisiva) i que ací inventaria Àlvar Peris. S’hi ha de destacar, així mateix, la contribució de Dolors Palau i Nel·lo Pellisser sobre la “Comunicació periodística” i el documentat treball sobre “Comunicació local i de proximitat” que firma Francesc Martínez Sanchis. Són treballs que ens obliguen a considerar el context econòmic i polític del panorama informatiu: la concentració de la propietat de les empreses informatives i la direcció dels fluxos, posem per cas.

Aquesta publicació demostra que, al cap dels anys, els estudis sobre comunicació no són un camp d’investigació monolític, sinó que hi conflueixen diverses tradicions que fan difícil, gràcies a Déu, establir-ne uns contorns rígids i definitius. Ben al contrari, es tracta d’un domini tan obert com les mateixes activitats comunicatives: un territori permeable, com no pot ser de cap altra manera, a les demandes socials, a la recerca de la comprensió de les causes, les conseqüències i la direcció dels canvis en l’estructura de la comunicació mediada. Un camp, a més, cada dia més procliu a la interdisciplinarietat, amb aportacions provinents tant de la humanística (història, dret, política, etc.) com de les ciències socials teòriques i empíriques (sociologia, psicologia social, antropologia, etc.), però amb un objectiu integrador més o menys manifest. Com és sabut, aquesta problemàtica no és exclusiva de la sociologia de la comunicació, sovint etiquetada com ha assenyalat Miquel de Moragas[6], com a “ciència-cruïlla” o “ciència-síntesi”; és a dir, d’àmbits de confluència de diverses ciències[7]. En qualsevol cas, el monogràfic que ressenyem té com a virtut primera l’enfocament divers perquè el seu objecte d’estudi s’ha de considerar des de la multiciplitat de perspectives que determinen les condicions socials en què ocorre. Finalment, el repte dels estudis sobre comunicació és, d’una banda, trobar l’estructura formal i les eines analítiques –el paradigma– que permeten parlar des d’una perspectiva teòrica sòlida. I, de l’altra, atendre els reptes socials de la transformació continuada de les condicions en què es produeix l’activitat (empresarial i comunicativa) dels mitjans de comunicació, els (nous) sistemes comunicatius i les (noves) dinàmiques econòmiques, socials, culturals i polítiques que imposa la complexitat d’una societat avançada com la valenciana i les seues tendències de futur. Finalment, aquests estudis han d’assolir alguna mena de validació teòrica i científica general, però, alhora, han de posar a prova continuada els seus aparells formals amb el contrast amb l’experiència viscuda, amb les estructures socials concretes, els factors que la condicionen i els actors que hi intervenen. És en aquest sentit que l’evolució i la diversitat de la nostra disciplina s’ha d’interpretar d’acord amb les coordenades històriques i socials en què s’esdevé la investigació.

El monogràfic respon a una estructura de la comunicació i de la recerca determinades. Però el temps no passa debades. Els canvis en l’estructura de la comunicació han estat immensos i han succeït a una velocitat vertiginosa. A partir d’ara, i amb el recolzament sòlid d’aquesta primera pedra fundacional, l’investigador farà bé de focalitzar l’atenció, complementàriament, en les conseqüències de la digitalització sobre l’oferta i la demanda comunicatives i la batalla dels continguts, especialment audiovisuals, enmig d’un sector tan influït per les tendències del mercat cultural transnacional i el factors econòmics, polítics tecnològics i socials que el determinen (globalització, concentració, desregulació i convergència, en primer terme). Les recents tesis doctorals de Toni Mollà[8] i Yolanda Verdú[9], per exemple, s’han centrat, en diversos aspectes de la radiotelevisió valenciana, al capdavall, la primera empresa de comunicació del país. Complementàriament, Vicent Palací[10] ha dedicat la seua tesi doctoral a l’anàlisi econòmica del sector audiovisual. Per la seua banda, Yolanda Massó[11], dirigida pel doctor Josep-Lluís Goméz Mompart, treballa a hores d’ara en una tesi comparativa entre RTVV, RTVE i la CCRTV. La complexitat i el pluralisme social són un símbol de modernitat, en contra de les idees metafísiques d’una Arcàdia uniforme i sense conflictes interns. Siga com vulga, aquest meritori monogràfic és el primer inventari de “La recerca en comunicació en el País Valencià”. Sense ell, seria impossible començar a dissenyar-ne un segon, que, segon com, ja trobem a faltar. Ben mirat, els canvis en l’estructura de la comunicació són més ràpids que la nostra capacitat de recerca. D’ací, una vegada més, el “retard” de què parlava lúcidament Ernest Garcia.

[1] Vegeu DD.AA. (1987): Propostes nacionals per a un poble, Ed. Colomar, Oliva.

[2] MANNHEIM, K. (1956): Essays on the Sociology of Culture, Routledge, Londres.

[3] Vegeu, per exemple, XAMBÓ, Rafael (2001): Comunicació, política i societat. El cas valencià, Ed. Tres i Quatre, València. I també XAMBÓ, Rafael (1995): Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la Transició Política, Ed. L’Eixam, Tavernes Blanques.

[4] PEREZ BENLLOCH,  Juan José (2005): Al cierre. El periodismo tal como lo he vivido. Memorias, Ed. L’Eixam, Tavernes Blanques.

[5] Les darreres opinions de Vicent Ventura van ser recollides en un llibre d’entrevistes del periodista Adolf Beltran. Vegeu, a l’efecte, BELTRAN, Adolf (1993): Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà, Ed. Tàndem, València.

[6] Vegeu MORAGAS SPÀ, Miquel de (1985): “Introducción: El lugar de la Sociología en la investigación sobre Comunicación de Masas”, dins MORAGAS SPÀ, Miquel de (1985. Sobre el cas de les ciències de la informació, vegeu, també RODRIGO, Miquel (1989): Los modelos de la comunicación, Ed. Taurus, Madrid.

[7] Sobre aquesta discussió, podeu consultar DUVERGER, M. (1981): Métodos de las ciencias sociales, Ed. Ariel, Barcelona. Quant a la sociologia estricta, podeu consultar GINER, Salvador (1983): Sociología, Ed. Península, Barcelona. També TEZANOS, José F. (1987): La explicación sociológica: una introducción a la sociología, Ed. UNED, Madrid. I BOTTOMORE, T.B. (1966): Iniciació a la Sociologia, Ed. 62, Barcelona. Des de la psicologia social, consulteu NOTÓ, P. i PANYELLA, M. (1986): Introducció a la Psicologia Social, Ed. 62, Barcelona.

[8] Toni Mollà  (2007) va presentar al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, la tesi doctoral La Televisió Valenciana del segle XXI. Nous factors i noves funcions. Autodiagnòstic i anàlisi de prospectiva (2005-2010), dirigida pel doctor Rafael Xambó.

[9] Yolanda Verdú (2008) va presentar al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València Sesgo y encuadre en las noticias de televisión. Mecanismos de manipulación  periodística a propósito del urbanismo y del agua en los informativos de Canal 9, dirigida pel doctor Josep Lluís Gómez Mompart.

[10] Vicent Palací (2008) va presentar al Departament d’Economia Aplicada de la Facultat d’Economia de la Universitat de València la tesi doctoral Análisis económico del sector audiovisual, dirigida pel doctor Agustín González.

[11] El títol provisional de la tesi doctoral de Yolanda Massó, que es presentarà al Departament de Teoria dels llenguatges de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València és: El Servei públic de televisió en l’entorn digital. Estudi comparatiu de la reorganització de RTVV, CCRTV i RTVE.

 

 

 

 

Anuncis