El meu bessó es jubila

Diumenge passat no, l’altre, el meu germà bessó va fer 61 anys. Fa quatre anys el va afectar un ERO d’extinció de l’empresa pública on havia treballat més de 25 anys. El van acomiadar dins d’un expedient de regulació d’ocupació, el vulgar ERO. Des de llavors, el meu bessó va viure de les prestacions de desocupació, la indemnització de l’empresa desapareguda i quatre bolos com a monologuista en teatres de l’off establishment.

Al seu dia, al nostre pare també el va afectar un ERO de tancament de l’empresa on havia treballat tota la vida, una impremta que va reobrir a nom del fill del patró dos anys després del tancament. L’autoritat laboral va fer que els hereus de la propietat negociaren amb el nostre pare i els seus companys de taller si volien reincorporar-se als llocs de treball o cobrar un altre pessic d’indemnització. Mon pare va optar per retirar-se a les tasques pròpies del seu gènere, cosa que ma mare, el meu germà bessó i jo no li hem agraït mai prou.

Ara l’empresa del meu bessó acaba de reobrir portes al mateix edifici que va ocupar sempre, utilitza el fons de comerç acumulat durant els 25 anys en què el meu germà hi va treballar, fabrica la mateixa mercaderia i la distribueix casa per casa per la xarxa que el meu germà va ajudar a dissenyar. L’autoritat laboral i els sindicats de classe business xiulen i dissimulen. Definitivament, com cantava Bob Dylan, els temps estan canviant.

El meu bessó, l’endemà de fer 61 anys, va sol·licitar la jubilació. Més content que un gínjol, viurà de la paga d’un estat en què no s’ha reconegut mai. Una altra contradicció familiar.

Publicat dissabte 7 de juliol al Diari Jornada.

Anuncis