Tony Judt

Tony Judt (Londres, 1948) ens va deixar fa ja vuit estius després d’una malaltia cruel que el va tindre al llit, impedit, vora dos anys. Durant aquest període terrible, el professor Judt va escriure –va dictar, ben dit– el que hauria de ser el seu testament intel·lectual en dos volums diferents, però complementaris. D’una banda, El món no se’n surt. De l’altra, El refugi de la memòria. Dues peces mestres de l’assagisme contemporani. Poden començar vostès per on vulguen, no se’n sentiran defraudats.

Tony Judt ha estat també un dels investigadors més sagaços sobre la història intel·lectual, social i política d’Europa, amb llibres imprescindibles com ara Posguerra: Una historia de Europa desde 1945 (2005) o Sobre el olvidado siglo veinte (2008). El món no se’n surt és una reivindicació de l’acció política institucional –i, per tant, del paper públic de l’estat– com l’única manera democràtica (possible, ara per ara) d’intervenir sobre un món sovint governat per forces que no es presenten a les eleccions com les religions i els conglomerats empresarials de caràcter transnacional. Una reivindicació dels principis de la vella –ai!– socialdemocràcia i una crida a repensar quina mena d’estat necessitem enmig d’aquest món desbocat i incert en què vivim immergits. Per la seua banda, El refugi de la memòria és un assaig –un conjunt d’assajos, ben mirat– que, amb l’excusa d’un o altre esdeveniment viscut de forma directa, Judt fa el que ha fet en tots els seus llibres: explicar-nos, de manera bella i rigorosa, el segle XX, que ha estat el seu i en bona part el nostre segle, vull dir, món.