Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació

Serra d'or

Els aspectes més discutits de la qüestió valenciana són encara els onomàstics. No és fàcil fugir-ne, els ho assegure, després d’anys d’esforços. El nom dels països i els seus atributs tenen valors simbòlics que els enforteixen enmig d’un món adotzenat, certament. Però els excessos sentimentals en les qüestions públiques són un terreny adobat per a la demagògia. Els serbis i els croats, posem per cas, també ho pateixen –tant per qüestions religioses com per alfabets. La passió emotiva, però també la racionalitat, formen aquesta realitat indestriable que ara anomenen “intel·ligència emocional”. Caldria, per tant, fer promesa de superar definitivament segons quins paranys i situar les nostres cabòries en el terreny de la política diguem-ne “adulta”, per entendre’ns.

L’estratègia franquista havia folkloritzat la cultura dels valencians i l’havia reduïda a manifestacions subalternes i ruralistes. La mort de Franco va obrir unes esperances com no les havíem tingudes mai. Les forces democràtiques van assumir, en aquell context, el valencianisme com una cosmovisió lligada al benestar sociocultural. Els escriptors, els artistes i les universitats, per exemple, van fer de l’ús del valencià un emblema de modernitat i de connexió amb la universalitat cultural. Precisament per això, la reacció antivalencianista –que, a partir d’aleshores, va simbolitzar l’anticatalanisme– es va centrar en atacar totes les manifestacions culturals de caràcter progressista. D’ací que els intel·lectuals –com Joan Fuster o Sanchis Guarner– i les institucions il·lustrades (Escoles d’Estiu, llibreries, universitats) es van convertir en el blanc dels sectors antivalencianistes. La generalització de l’ensenyament de i en la llengua, gràcies al govern socialista de la Generalitat, va fer que la norma escrita del valencià fóra coneguda per la immensa majoria del poble valencià. Una norma seguida i respectada ara per la pràctica totalitat de la indústria cultural, els centres d’ensenyament, les administracions i la societat civil. L’inici de les emissions de RTVV el 1989, en plena eclosió de televisions privades, va representar un puntal en laspecte informatiu, però, també, en la producció de continguts i la recepció de producció aliena en la llengua del país. De retruc, RTVV esdevenia, en aquells inicis, la locomotora del sector audiovisual privat en una estructura productiva caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda, ben especialment en les indústries culturals. No oblidem que més del 95% del teixit industrial valencià són pimes.

Si als primers anys de RTVV ja van sorgir veus –com la meua mateix– que qüestionaven el compliment dels objectius marcats respecte al seu paper social, l’arribada del PP al Govern valencià el 1995 marca el final de la credibilitat de RTVV i engega la descomposició de l’ecosistema comunicatiu i cultural. L’arbitrarietat, la persecució, l’afany de reclutar mitjans afins i de silenciar veus crítiques han deixat un panorama desolador. Llibres censurats, diaris i revistes sense subvencions públiques per la línia editorial, artistes i cantants prohibits, tall de les emissions de TV3 i Catalunya ràdio, prohibició d’exposicions o destitució de directors de museus, en són proves de càrrec. A la manera del Ministeri d’Il·lustració Popular i Propaganda de Paul Joseph Goebbels, el Partit Popular valencià va utilitzar l’entramat mediàtico-cultural per a construir una hegemonia cultural encara molt sòlida. En aquell context, RTVV servia com a mitjà de justificació discursiva de les polítiques governamentals i alhora de colonització de les consciències, per dir-ho com Y. Eudes. Les empreses constituïdes al socaire de RTVV –doblatge i producció, amb els subsectors connexos– van desaparéixer o subsisteixen en situacions d’extrema precarietat. El resultat, un sector audiovisual anorèctic i un futur molt incert. Entremig, l’any 2006, el conseller Esteban González Pons havia concedit sengles llicències autonòmiques de TDT a COPE i VOCENTO i vora una vintena de locals-comarcals a empreses conservadores i alienes al país, que reforçarien encara més l’hegemonia del PP. Unes adjudicacions que el Tribunal Suprem va anul·lar el setembre de 2012, però que el govern actual ha donat per bones, no sabem ben bé per què. El febrer de 2011 van prohibir la recepció de TV3, que, mig any després de les eleccions del canvi i sense causa legal pendent, encara no ha tornat al País Valencià ni de la mà del Govern valencià ni d’Acció Cultural del País Valencià. L’any 2013, les Corts Valencianes, gràcies a la majoria absoluta del PP, van decretar la liquidació de RTVV amb una proposició de llei tramitada pel procediment de lectura única, que no admetia esmenes. Un tancament executat a la grega per la policia judicial: una fita en la història de la infàmia. La cirereta de la desconnexió final arribava el 21 de gener de 2014 amb el tall de Catalunya Ràdio, que tampoc rebem encara, no sabem tampoc per què.

Comptat i debatut, el domini del Partit Popular ha estat devastador per a la llengua i cultura dels valencians, per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica del país. El tancament de RTVV, com dèiem, va comportar el desmantellament del sector privat que en depenia, que ara assoleix vora un 90 per cent d’atur. En aquest context, el país té ara un sistema informatiu arcaic i localista, amb xifres de consum premodernes i sense cap diari, ràdio ni televisió pública ni privada autòctona. Consegüentment, el nou govern presidit per Ximo Puig té la necessitat de redissenyar tot un sector cultural pràcticament des de zero. Pensem, per exemple, que a la Comunitat de Madrid l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya ratlla el 4% i al País Valencià està per davall de l’1%. Al nostre entendre, l’emergència cultural i econòmica del país fa necessari un pacte civil i polític que supere els enfrontaments heretats i les fractures produïdes pels anys de govern popular. Cal un Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació matèria de consens i lloc de trobada de tot l’espectre polític i també de la societat civil. El sistema escolar, els mitjans de comunicació públics i l’administració han de ser els àmbits prioritaris d’aplicació, però ha de ser un pacte obert, com dic, a tota la societat civil, tan esperançada en el canvi que representa el govern de Ximo Puig. Hi haurien de jugar un paper clau els mitjans de comunicació ja que disposen del major poder de legitimació social i són l’agent bàsic de cohesió de les societats modernes i urbanes i enmig de la revolució digital que Manuel Castells anomena l’“era de la informació”. Dins d’aquest pacte, la nova RTVV ha de concebre’s com actor principal de la llengua, la cultura i la comunicació i, alhora, de l’economia creativa ja que el sector públic de la comunicació és tan determinant per a la cohesió social com l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. La proposta comporta una visió estratègica de l’espai públic de la comunicació tal com van fer al seu dia el Regne Unit, els EUA o els Països Nòrdics, entre altres. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, és el darrer símbol d’una política econòmico-cultural d’èxit. El Llibre Verd de l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) i la tasca del grup KreaNord, que elabora recomanacions per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, és un bon exemple en l’establiment de sinergies i economies d’escala compartides que ben bé podien adaptar-se als Països Catalans. Finalment, el nou govern valencià hauria de marcar-se com a objectiu que l’economia de la cultura i de la comunicació arribara, si més no, al 5% del PIB valencià, llindar d’impacte sobre l’economia del país. Les indústries de la cultura constitueixen una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor ideològic o superestructural. Aquestes propostes prenen més relleu si pensem en la dimensió internacional que ha pres l’economia i, per tant, la necessitat de repensar la política econòmica. La transnacionalització informativa reforça, d’altra banda, els factors exògens d’aquesta política econòmica i cultural. D’ací la importància de reforçar l’espai català de comunicació i l’ecosistema –polític, sociocultural i econòmic– que l’ha de fer possible. Una nova política recolzada en la cooperació no jeràrquica entre les diferents zones del país, conscient de la necessitat d’un espai geogràfic que dote de massa crítica suficient el seu mercat intern. En aquest sentit, RTVV+CCRTV+IB3+les televisions públiques digitals terrestres de tot l’àmbit lingüístic haurien de constituir una cruïlla cultural i econòmica que reforçara l’espai públic en la llengua compartida i que fóra l’eix de desenvolupament de la indústria cultural. D’acord amb el keynesianisme clàssic, els ens audiovisuals públics haurien d’esdevenir actors actius enmig d’uns canvis estructurals a gran escala. En una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector cultural –amb l’audiovisual com a punta de llança—simbolitza, finalment, l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. D’ací que sense sector cultural ni audiovisual potent la normalització lingüística i la modernització econòmica són només un miratge.

L’elaboració del pacte que proposem hauria de ser un primer pas enllaçat, alhora, amb un Pla Estratègic de les indústries culturals compartides amb la resta de la comunitat lingüística. El reforçament de les xarxes de distribució i de promoció culturals són ací una necessitat d’urgència si no volem renunciar, definitivament, al projecte col·lectiu que va dissenyar la intel·liguèntsia valencianista encapçalada per Joan Fuster. Siga com vulga, no oblidem tampoc aquelles paraules del mateix Manuel Castells en què assegurava que “la identidad no se construye con propaganda, mitología o ideología, sino a partir de procesos materiales de convivencia”. És a dir, els que permet i reforça l’espai cultural i econòmic entés com a plaça central del país i espai de recreació incessant de la pròpia identitat. 

Publicat a la Revista Serra d’Or, maig de 2016, Ed. de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Anuncis

Marta Mata, in memoriam

quina-politica-lingueistica

A la darreria del  mes de juny, va morir Marta Mata, pedagoga catalana de llarga i fèrtil trajectòria. Va dedicar la vida a la defensa de l’escola pública i en català des d’una perspectiva de renovació pedagògica permanent. La seua obra més coneguda i fructífera va ser, segons la meua manera de veure les coses, la creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965) i la recuperació de les Escoles d’Estiu que tant han contribuït a un model d’escola laica, antiautoritària, coeducativa i arrelada al medi natural i social. Al marge de la dedicació política posterior, l’activisme en el camp de la pedagogia, de la didàctica i de la reivindicació de polítiques públiques va dotar l’escola catalana d’un valor afegit impagable. La seua obra personal i, sobretot col·lectiva, com a cor  i ànima de l’associació d’ensenyants Rosa Sensat, va ser el far per a molts de nosaltres que, en  la nostra joventut, ens vam dedicar a l’ensenyament del i en català.

Marta Mata ens va descobrir un model escolar que, ja en l’època de la república, incorporava, per exemple, les tècniques de Célestin Freinet sobre el text lliure o la utilització didàctica de la impremta. Un mestre, per cert, que va influir decisivament també en col·legues valencians com ara Carles Salvador, autor de la primera Gramàtica Valenciana moderna, i Enric Soler i Godes, pioner en l’ensenyament en català al País Valencià. Marta Mata i la seua associació ens connectaren així mateix amb les aportacions de l’educadora i metgessa italiana Maria Montessori, per a la qual el principi actiu de l’alumne es la peça clau de l’ensenyament. Finalment, va ser  gràcies a aquest grup de renovadors pedagògics encapçalats per Marta Mata que la nostra generació va poder enllaçar amb el treball d’altres pioners de la instrucció pública, des de diferents perspectives, com Alexandre Galí o Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de la proposta racionalista de l’Escola Moderna.

Vaig conèixer directament Marta Mata durant una Escola d’Estiu celebrada a Bellaterra (Barcelona). Era poc després de morir Franco i els partits polítics de l’esquerra i el catalanisme s’esforçaven a elaborar discursos i propostes prospectives. La política lingüística i l’escolar eren dos dels centres de renovat interés públic. Recorde un encés debat durant el qual alguns representants del nacionalisme català de dretes propugnaven la instauració d’una doble xarxa escolar segons la llengua de l’ensenyament escollida pels pares i els alumnes. Marta Mata es regirava en la cadira i   s’alçava una i una altra vegada per defensar la xarxa única de l’escola catalana amb el català com a llengua vehicular. Defensava amb això  i amb empenta juvenil la consideració de la institució escolar com un instrument de la cohesió social i d’integració sociolingüística a partir de la llengua catalana.  L’èxit dels seus raonaments i de les sues propostes ha sigut total, absolut en la seua concreció. Els dos governs de la Generalitat de Catalunya, el de Jordi Pujol i el de Pasqual Maragall, han assumit com “política d’estat” la necessitat d’una xarxa única, flexible i atenta als canvis socials, però amb el català com instrument d’integració i de promoció social, com a  llengua instrumental de l’ensenyament i com a llengua simbòlica del país.

Els valencians, desgraciadament, i contra tota norma de prudència social, hem desenvolupat el model oposat, el negatiu. Els diferents governs socialistes i també populars han mantingut el castellà com a llengua de l’ensenyament i el català, el valencià, com a opció voluntària a partir de la lliure  elecció de professors, alumnes i pares d’alumnes. El resultat és, lògicament, el contrari que l’aconseguit a Catalunya, amb independència del color del partit governant. L’escola valenciana està dividida –i, per tant la societat valenciana– en funció de les llengües vehiculars de l’ensenyament. La llengua, en compte de ser un instrument d’integració, ho és de desvertebració i de diferència. Això és especialment greu amb les noves  migracions que arriben al país i que trien el castellà com a llengua de la integració.

Ara, davant la desaparició de Marta Mata, em vénen a la memòria les velles aspiracions, massa oblidades pels responsables de les polítiques públiques de les diferents institucions del País Valencià, incloses les universitats que, sense que jo arribe a entendre per què, segueixen aquell mateix i equivocat model segregacionista de política lingüística dels establiments educatius. La memòria de Marta Mata ens acompanya amb un agraïment infinit per la lucidesa intel·lectual i la tenacitat militant des del cel dels  laics, un cel sense àngels ni dimonis.

 

Publicat dins Euskara Gipuzkoa, 23 d’agost de 2006. Ara forma part del llibre Quina política lingüística, Ed. Bromera, 2007.

https://bromera.com/publicacions/57-graella

Postal americana

DESC

L’emigrant és sempre el darrer a arribar-hi. A Nova Anglaterra, per exemple, els italians que jo he conegut es consideren autèntics americans. I els russos són ara els immigrants, segons aquests italians. A Califòrnia, els immigrants són, per definició, els hispans –en realitat, els mexicans. Per contra, els canadencs no s’hi perceben diferents. La llengua i la cultura els són comunes. La biologia, a diferència del cas dels hispans, també hi ajuda. El fet de disputar la mateixa lliga de basquetbol o de futbol americà és un vincle determinant.

Ara bé, entre ells –entre els nord-americans, vull dir– les diferències són més ètniques que territorials, a diferència d’Europa. Només els hispans tenen una certa concentració territorial en estats com ara Califòrnia i, encara així, d’una manera molt diferent de l’europea. Cadascun d’aquests grups es cohesionen entre ells –i es distingeixen dels altres– de formes particulars. Els afroamericans, per exemple, solen pertànyer a alguna església, que compleix funcions de representació identitària, però també –i això és molt determinant– pràctiques assistencials en serveis comunitaris com ara l’alimentació, l’educació, l’ajuda als discapacitats o els ancians. Els italians, per la seua banda, mantenen les festes a Sant Antoni o el sant corresponent fins i tot a les grans ciutats com ara Boston o Nova York. I els irlandesos, el Saint Patrick, que celebren amb orgull cada disset de març per tots els Estats Units vestits de verd i amb grans dosis alcohòliques. Sens dubte, el grup ètnic que manté més cohesió territorial és el dels indis natius. Però ja sabem a quin preu: la reserva, l’aïllament del món sociocultural, econòmic, polític i tecnològic del país. Sotmesos i reduïts a substrat antropològic o reclam turístic, practiquen una manera de vida que en realimenta la situació subalterna. Una situació semblant és la dels Amish, apartats del present per decisió pròpia.

Tots aquests grups, amb alguna excepció, assisteixen a les mateixes escoles, veuen les mateixes networks de televisió i segueixen els mateixos equips de basquetbol i de beisbol. I, per descomptat, tots serveixen en el mateix exèrcit. La conseqüència és molt evident. L’anglès és per a tot ells una llengua d’arribada, el símbol de la integració en la terra d’acollida i l’instrument que els permet deixar de ser immigrants. La grandesa integrativa de la llengua anglesa inclou, com és natural, la pròpia perversió. Les llengües originals –per molt de valor identitari que mantinguen en els grups d’origen– són expulsades dels circuits públics. Per un temps –potser una sola generació– continuaran complint les funcions de l’oralitat i la informalitat. Però la cultura de masses i l’activitat econòmica –els dos àmbits bàsics d’integració definitiva en la nova societat– establiran una jerarquia sociolingüística inapel·lable. L’anglès és la carta de naturalesa que els permet abandonar la condició d’emigrant i el factor imprescindible per a la promoció social i econòmica. Potser hauríem de traure’n alguna conseqüència.

 

 Publicat en Euskara Gipuzkoan, 23/2/2012. Ara dins La desconnexió valenciana, Publicacions de la Universitat de València, 2014.

http://puv.uv.es/la-desconnexio-valenciana.html