El ministre Manuel Castells va anunciar la setmana passada que acabarà amb la figura del “professor associat” de la universitat espanyola. La meua enhorabona al mestre Castells, si la cosa arriba a rams de beneir. L’aplaudiré amb totes les meues forces. Ho vaig ser durant 12 cursos als estudis de Periodisme de la Universitat de València. Vaig participar en totes les mobilitzacions del professors associats sense traure’n mai cap avanç. Me’n vaig cansar, i vaig deixar la universitat. No solament per això, per descomptat, però també.
Vaig relatar els meus maldecaps universitaris al meu darrer dietari: Tot entra en el pes (Vincle Edicions). Per si vostè hi tenen algun interès. En els meus maladecaps i/o en el meu llibre.
Definitivament, deixaré la Universitat de València. N’he estat professor associat una dotzena d’anys. Cada estiu m’ho repensava, però tornava a començar el curs amb una tendresa ingènua. Els primers temps, infectat pels virus de la curiositat, en vaig preparar les classes com si m’anara la vida en cada sessió. L’alumnat valia la pena, amb ganes d’aprendre i una ànsia juvenil que s’encomanava. A poc a poc, sense saber massa bé per quines raons, va baixar l’interès per la comunicació i per l’actualitat –que és la matèria primera del periodisme. Em fa l’efecte, d’altra banda, que la majoria dels alumnes ja no volen ser periodistes, sinó “grans periodistes”, que és una categoria qualitativament diferent. O pitjor: pretenen ser –i aprendre a ser!– presentadors de programa d’entreteniment de televisió en prime time i amb un share competitiu en el mercat de la hiperindústria audiovisual. Amb aquestes pretensions, no hi ha mans ni professor que valga.
El periodisme passa avall per motius que no som capaços de controlar. Factors estructurals, en diuen els entesos. Els actors hi tenim poc a fer. Fill del segle XIX com un gènere popular a prop de la sàtira, la paràbola i el sermó, la postmodernitat és a punt per a entonar les absoltes al periodisme, alié al món de la rapidesa tecnològica i els contravalors líquids de què parla el savi Bauman. La banalització de la informació, convertida en mercaderia, n’és l’altre punt dèbil. El valor discursiu de la comunicació, tan important per a les nostres generacions, ha passat a segon terme, al recer del compte de resultats empresarial. D’altra banda, els mitjans de comunicació formen part de manera indissoluble del “camp polític” de què parlava Pierre Bourdieu. Ningú els concep ja com una part del servei públic imprescindible per a la salut democràtica. Han esdevingut actors en la configuració de l’opinió pública i defensen interessos que no tenen res a veure amb la informació veraç i objectiva que ells mateixos reciten els dies de festa grossa com un mantra autojustificatiu. Ben al contrari, creen la realitat tot esperant la profecia que s’autorealitza d’acord, precisament, amb els seus interessos.
Vistes així les coses, les promiscuïtats entre el diner, la política i la comunicació han generat la tempesta perfecta que ha enfonsat el periodisme en les pròpies arenes movedisses. Potser continuarà existint en alguna de les seues versions; desproveït, en qualsevol cas, de la funció de control –de control dels altres poders, vull dir– per a la qual es va inventar. Un altre aspecte del món d’ahir que s’escola per les aigüeres entre xips, cables i satèl·lits, sota aquella presumpció intel·lectual segons la qual allò darrer sempre és millor, com deia S. Hall. L’enfonsament d’una altra biga mestra de l’edifici que ens feia sentir-nos a casa.
Per la seua banda, la institució universitària fa pena, desbocada en un cara avall sense aturador. Una institució zombie, immergida en el descrèdit per falta de renovació interna i adequació als nous temps. Preocupada només pel manteniment de l’eixam d’especialistes encimbellats en les torres d’ivori que la governen. Unes torres d’ivori que, en realitat, són torres de defensa de l’esperit de cos. Una societat estamental, impermeable a la contaminació exògena, que, teòricament, la modernitat havia deixat arrere. Les elits que la governen, entre la inèrcia i l’economia paral·lela, s’ho miren amb la frivolitat que permet el privilegi, i miren cap a una altra banda.
Les lluites entre jesuïtes o dominics van ser les primeres pugnes pel control del passat i de la informació. L’interès dels alegres enciclopedistes francesos a combatre, des dels salons i els cafés mundans, el poder de les trones i les càtedres controlades pels clergues, va representar la mare de totes les batalles per la informació. La Il·lustració va ser, de fet, el primer moviment anticlerical de la societat occidental. La primera revolta contra les foscors de l’Absolut. L’origen de la millor tradició intel·lectual del món europeu. A Espanya, Feijoo i Jovellanos també entonaren la dissidència davant dels poders tenebrosos que negaven el país de superstició. La Institució Lliure d’Ensenyança, per la seua banda, va alçar una contraoferta intel·lectual. L’emergència de les Universitats Autònomes en ple franquisme volia recollir aquells ensenyaments alternatius. La creació actual d’universitats privades és la darrera embrazida de la dreta. Tenen autors, manuals, discurs, empreses editorials i escoles. I ara tenen les seues universitats! I quan dic la dreta, vull dir l’autèntica: la Conferència Episcopal, el Vaticà i l’empresariat, que comparteixen el mateix negoci, i que “són uns i els mateixos”, que li agradava dir a Joan Fuster quan volia estalviar-se malentesos. “La democràcia ha de nàixer de nou a cada generació i l’educació és la seva llevadora”, assegurava John Dewey. Com hem de reinventar la democràcia si és l’educació el que hi ha en crisi? És aquest el “naufragi de les idees” de què parla Mark Lilla?
El meu rendiment universitari també se’n va ressentir any rere any, no vull enganyar-me. La vida acadèmica –tot això dels congressos, les tesis doctorals i els tribunals, les publicacions indexades i els currículums formals– m’ha deixat sempre fred. N’he estat al·lèrgic per temperament personal. M’hi he sentit aliè, fora del meu món, com un foraster. Sempre que he pogut, m’he allunyat de l’academicisme recreatiu que presideix la tasca universitària i de l’ensenyament burocratitzat que s’ha imposat en aquella casa, cada dia més regulat per guies docents castrants en ensenyaments de matèries periodístiquees en què l’actualitat hauria de ser-ne l’autèntica guia. Així ho vaig fer durant anys fins que l’autoritat em va cridar a l’ordre per “no ajustar-me a la guia docent”. Aquell mateix dia vaig decidir que la meua activitat a la Universitat de València havia arribat a la seua fi. La vigilància ha arribat a la universitat i les aparences han substituït la confiança.
D’altra banda, el turisme lligat a l’activitat universitària –que tant interessa a les eminències acadèmiques– és avorrit i pedant, un món de rituals carnavalescos que no m’han mogut mai el cos. Els fallers tenen les exaltacions de la pròpia coentor i distanciament social. Els catòlics o musulmans disposen de cerimònies d’iniciació i cohesió. La universitat compta amb el negociat de les tesis doctorals i els congressos que unflen vanitats i paguen favors. Deixe de costat aportacions valuoses en tots els camps que, entre el blanc i el negre, sempre hi ha una àmplia gamma de color. Però la majoria de les tesis doctorals no tenen gens d’interès social i per això no se les llegeix ningú. Ningú vol dir ningú, de vegades ni el director de la mateixa tesi. El clímax de la “lectura de tesi” és un aquelarre dramatitzat, que sol acabar amb un cum laude. En agraïment, el doctor paga el dinar, i passa a formar part de la institució. Un altre més, i a rodar pel món de tesi doctoral en tesi doctoral fins que rebente la burra. He participat en un parell de tribunals, no me’n queixe. Em van convidar a dinar com marca la tradició. Res a reclamar. Ara fa uns mesos, havia de participat en un tercer. Ho vaig acceptar per qui m’ho demanava, un doctor d’anomenada, conegut de fa anys. En llegir-me la tesi que havia d’avaluar, vaig quedar fora de joc: un text frívol i impresentable des de tots els punts de vista, cosa que vaig comunicar al president del Tribunal. “No patisques, no vingues el dia de la lectura, ja faré vindre el teu suplent, que no posarà cap objecció perquè és amic del doctorand …” Vaig quedar parat. No hi haurà tercer tribunal! Quanta raó que tenia Baudrillard: “el simulacre s’ha imposat a la realitat”. També a la universitat. “Les coses no canvien. Canviem nosaltres”, va escriure Henry David Thoreau.
Malgrat tot, la universitat és un bon refugi per als esperits lliures i heterodoxos. Per això els franquistes van passar per les armes tanta gent de lletra. Gent perillosa per a un règim analfabet. L’exili va ser la millor destinació dels quadres universitaris. La millor, insistisc. No s’exilia tampoc qui vol, sinó qui pot. Qui s’hi quedava, pagava amb la presó, l’ostracisme, la misèria i, en molts casos, amb la mort. El doctor Peset, que va ser afusellat, com tants valencians, a Paterna, havia estat rector de la Universitat de València. Però Peset va ser denunciat per la gelosia de Marco Merenciano, un company de la Universitat de València! I ara tenen tots dos carrers dedicats a la mateixa ciutat, l’un a la vora de l’altre. La metòdica repressió franquista va ser la contraofensiva obscurantista de l’Espanya de les processons contra l’obertura il·lustrada de la República, que havia posat els fonaments d’un model que calia corregir. Amb la complicitat inacabable de l’església catòlica, la mateixa església que havia condemnat Galileu i cremat viu Giordano Bruno! Quina gran empresa, la més sòlida del món. The factory!
Sóc, per dir-ho, com Pierre Bourdieu, “un intel·lectual de primera generació”. El primer membre de la família que va accedir als estudis superiors. Massa i tot que he fet, si mire d’on vaig eixir. Però, si alguna cosa he aprés en la institució universitària, és que la meritocràcia no existeix. Als Estats Units encara hi ha ascensors socials basats en el treball i el mèrit, orígens i coneixences a banda. Ací, els escalons d’entrada als departaments universitaris, per exemple, estan intervinguts pels numeraris i catedràtics d’una forma escandalosa. Les cartes estan marcades. Els aprenents, professors associats o ajudants, es debaten entre acceptar el joc i menjar-se’n les molles o trencar la baralla i anar-se’n a casa a escriure dietaris i articles de futbol, que és el que jo faré el curs vinent. La mobilitat professional dins de la universitat espanyola és impensable sense formar part d’algun grup de pressió. Els vincles de dependència són clarament feudals. La promoció té més a veure amb el vassallatge que no amb el mèrit acadèmic. I els que venim de fora patim una hostilitat mal dissimulada que no estic disposat a suportar ni un dia més.
D’altra banda, tampoc no m’ha interessat massa el coneixement universitari, encotillat per la formalitat del mètode, la segmentació i una suposada especialització. És el que demana el mercat i el que convé a la majoria, que defensa el propi nínxol de negoci. Però jo sempre he navegat per terres de cruïlla, entre l’assaig i l’acadèmia, que és, almenys tal com jo veig les coses, el territori del coneixement crític. Al cap i a la fi, la unitat del coneixement continua sent el gran objectiu humanístic. L’assaig, de fet, no està ben vist a la Universitat, vés a saber per què. A la Universitat espanyola, vull dir; a la francesa o l’americana, l’assaig ho és tot. L’assaig és tempteig, pregunta incessant i resposta provisional, singularitat i transformació permanent. L’antítesi, ben mirat, de la conceptualització fòssil del mètode, sovint convertit en una finalitat en ell mateix, ahistòric i finalment metafísic. L’assaig relativitza la ciència, que és la millor manera de fer-la avançar. D’ací que siga una forma literària oberta, de contorns permeables –antidogmàtica i heterodoxa, un work in progress, una forma de coneixement que canvia durant el mateix procés d’indagació. Al capdavall, sense dimensió crítica, el coneixement –i l’home, segons Marcuse– esdevé unidimensional. I això, a la universitat que jo he conegut, està sota sospita.
Ja s’ho faran, doncs.
Si vostès tenen interès en el meu llibre, el poden demanar directament a l’editorial i els el serviran en a penes 24 hores:
Tot entre en el pes, Ed. Vincle, València, 2018.
Sota la morera 