El valor de l’escriptura

Què significa parlar?”, es preguntava Pierre Bourdieu ja fa molts anys. La pregunta –potser la més vella de la Humanitat– admet tantes contestacions com la complementària: què significa callar? El poeta Joan Brossa assegurava que “el silenci és l’original, les paraules són la còpia”. La clau de l’interrogant és saber què representa una cosa o l’altra –parlar o callar– en segons quin context, davant de qui, a propòsit de quin tema i amb quins implícits –factors que determinen les habilitats comunicatives i les seues conseqüències en cada cas.

En aquest context introspectiu, l’escriptura ha esdevingut, quasi sense adonar-me’n, el meu sistema –sinó l’únic, el més important– d’interpretació i reelaboració del món –del meu món. No vull ser tan presumptuós de pensar que ha esdevingut “la meua manera de canviar-lo”. L’escepticisme preventiu que vaig aprendre de Joan Fuster m’impedeix la hipèrbole. Siga com vulga, l’escriptura ordena i atorga sentit global a una vida sargida amb pedaços inconnexos: de vides dins de la vida. Ben mirat, l’escriptura és el sistema de memòria d’unes generacions que li hem atorgat un valor totèmic. Molt subtatllat en el meu cas per herència familar ja que mon pare va passar la vida professional entre caixes de plom i tipòmetres. Per la seua banda, la dispersió dels meus interessos temàtics i les formes de comunicació amb el lector conformen les fites d’una geografia d’interessos cada dia més allunyada de certeses heretades. Els llibres resultants són les ways of seeing de què parla John Berger, un joc heterogeni d’arguments contra les versions unidireccionals de la realitat social. Una manera de construir –de construir-me–  aquell jo flexible de què parla Daniel Dennett: una vida d’esborranys múltiples, de tries sense renúncia. En la literatura, com en altres aspectes de la vida, m’interessen més els territoris de transició que no les parcel·les recloses entre murs. Els primers s’enriqueixen amb la fertilitat de l’al·luvió; les segones són massa quietes i estantisses. Això explica la meua infidelitat sistemàtica a gèneres literaris i patrons expressius massa rígids.

La citació de Marcel Proust és ací inevitable: “la vertadera vida, la vida per fi descoberta i il·luminada, l’única vida, per consegüent, realment viscuda, és la literatura.” Al cap i a la fi, l’autèntica biografia d’un autor és la seua obra i la resta, com afirma Josep Maria Castellet, “un pur comentari”. Josep Pla és, per a tots nosaltres, el pagès il·lustrat que ell mateix va dibuixar pàgina a pàgina, al marge de si era així “en realitat”. Tan allunyat de l’internacionalisme provincià com del meliquisme autista, sempre he mirat de transitar per la república de les lletres al marge d’inflamacions localistes i prejudicis alienígenes. Escriure en català a l’Horta de València no hauria de tenir cap valor afegit: és una manera de ser persona enmig d’una universalitat cultural que s’enriqueix gràcies a l’amplitud dels links que som capaços d’establir amb el món. “Puix parla català, vejam què diu”, ens recomanava el mateix Fuster tot corregint el clàssic. Unes vegades pararem l’atenció als usos lingüístics que determinen les relacions de poder de què també parlava Bourdieu. D’altres, a les vicissituds del país fallit en què vivim, precisament per la seua al·lèrgia als valors que representa l’escriptura –al capdavall, la tecnologia que va rescatar la informació de les mans clericals i la va estendre més enllà de les elits oraculars. Finalment, he trobat refugi protector en l’escriptura de la vida quotidiana –una mena d’escriptura terapèutica que aporta cos i textura a una existència que sovint s’escapa sense saber com. A dies, en sóc un; a dies, l’altre.  

¿Què significa parlar o escriure en segons quin context, destinat a qui, a propòsit de quin tema i amb quins implícits?, són preguntes existencials que responem quan ens asseiem davant de l’ordinador. Ben mirat, potser només escrivim a la recerca d’alguna mena de complicitat. Que siga o no corresposta, això depén de vostè.

Publicat dins de la Revista Caràcters, 2016.

Ara forma part del llibre Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Ed. Vincle, 2017).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s