30-XI-92
Durant els anys 1974 i 1975 vaig seguir el Cursos de Llengua Valenciana per Correspondència de Lo Rat Penat, l’associació centenària dels aimadors de les glòries valencianes. Els vaig aprovar amb nota. Només em quedava el tràmit de l’examen final per tal d’esdevenir professor de la casa. Però hi vaig posar la gamba com no ho havia fet mai. I encara ho plore a llàgrima viva.
La prova final incloïa el parany definitiu. Entre altres coses de la mateixa dificultat, havia d’escriure una frase que incloguera una ele geminada. Després d’hores davant d’un paper en blanc, vaig gosar d’escriure –ho recordaré mentre viuré amb memòria de tísic– la següent enunciació: He fet una col·lecció de fotografies d’arreu el País Valencià.
Al cap d’uns dies, vaig rebre una carta personal urgent que guarde com una penyora. Deia, més o menys textualment:
Distingit amic,
Vosté és jove i canviarà. Però l’expressió País Valencià demostra que està influït per les tesis catalanistes. Per tant, vosté no pot ser professor dels nostres Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, associació que treballa per la dignificació de la Llengua Valenciana i no de la catalana.
Un abraç
D’ací el gran buit del meu currículum vitae. I el meu odi apassionat, justificat, a l’ele geminada, grafia que intente usar tant poc com m’és possible. Que l’autor de la carta visca per molts anys, beat i en pau !
Apunt del meu dietari Espill d’insolències (Edicions Bromera, 2000).
Sota la morera 